dimarts, 27 de setembre del 2011

Oncle Sam - relats conjunts-

Pòster de reclutament,  personificació dels EUA,  1917.


No m’ha sorprès gens. Ha arribat a casa borratxo i a anat repartint cops de cinturó a tots. La mare calla i s’amaga a la cuina que fa olor de col com tots els minsos apartaments de lloguer d’aquesta escala. I la dels veïns. I la de tot el barri. Manhattan .
Quan s’ha calmat i ha dormit la mona m’he barallat amb el meu germà gran que arribava de la feina. Resultat, un ull de vellut. És el problema de ser el mitjà. Sempre reps per totes bandes.
M’ha germana gran ha arribat més tard que de costum i l’he sentida com es discutia amb la mare. Diu que ja no devem res al cansalader i s’ha passat la nit fent gàrgares, rondinant i escopint.
El senyor Giacommo, diu que no se’ns ha perdut res a Europa, que ja s’ho faran, que per això vam fugir-ne i ens van tancar un any a l’illa d’Elis fins que els d’immigració ens van deixar baixar. Ell va perdre la filla petita en l’internament. Per això encara està emprenyat amb Ells, però jo li dic que ja som Ells. Sinó que hi fem aquí? 
Ahir vam anar a l’impremta a recollir diaris per a vendre. L’irlandès que ens don els paquets ens diu el que hem de cridar per que ens el comprin a nosaltres i no a la competència. 
No em puc queixar. Jo tinc una bona cantonada, prop de Wall Street. 
La vaig guanyar a cops de puny a un romanès fa un parell d’anys. És pensava que podria perquè era més baixet. Però aquest estiu he crescut més i els pantalons em curtegen. L’irlandès ens diu Lusitania sunk by a submarine!
En Pomel, un dels altres repartidors, em diu que això segurament serà la guerra.Se me'n fot.
Al cap d’uns dies m’acosto a l’oficina de reclutament. He vist un munt de cartells que ens reclama a fer-ho.
Quan tens, noiet? Em diu el reclutador de l’Armada, - vull entrar a la marina, com a mínim a veure món, disset.
-Espera’t a l’any que ve. -Però ja s'haurà acabat la guerra!
Marxo emprenyat cap a casa i em tornen a apallissar pel camí. Aquest cop són dos pillastres jueus. Com que fa uns dies vam anar al seu barri a robar pomes...I a casa, més.
Torno a l’oficina de reclutament.  Aquest cop hi ha un altre oficial, no és de l’armada. Duu un uniforme semblant als de terra, però  la seva mirada és més ferma. I una insígnia amb un globus terraqüi i una àncora. Els de terra duen dos fusells creuats, això ja m'ho sé.
Què vols? -Allistar-me.
Allistar-me, senyor. I em cau la primera hòstia. Allistar-me, senyor!.
- Signa aquí. Tens divuit anys a partir d’aquest moment. - Gràcies. Patàm. Gràcies, senyor. -Gràcies, senyor! 
Benvingut al Cos de Marines. Ja saps que anem a la guerra? -Sí, senyor! Pitjor que a casa no serà.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Bucle tancat

Com veieu en la imatge he caigut dins un cercle viciós o bucle tancat.
Primera hora del matí. Per a una fira propera necessitem una línia RDSI per a una ràdio que en  farà un programa especial des d’un estand.
No tindria res d’estrany si no visques en aquest fabulós món laboral paral·lel i surrealista. 
No deixa de ser un servei de la fira, no? Doncs en condicions normals jo els diria als de la fira. Vull una línia RDSI per aquest estand des del dia tal al qual. I que em facturin el servei i punt.
No, us equivoqueu. Les coses senzilles no tenen gràcia. Com ja haureu deduït el Gos Beta vol que la contracti jo directament.
Truco a Timofònica(telefònica) al 1004. Em surt una màquina i jo li vaig contestant amb veu alta i clara i en castellà, que si no, no ho entén Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més. Llavors em passo vuit minuts sentint la musiqueta fins que un llatinoamericà entre fressa d’estàtica em contesta. En prou feines ens entenem però aconsegueixo el número per a demanar l’RDSI. És un 902, si vols alguna cosa, paga.
Nova màquina que em demana que canti el meu número de telèfon i jo que torno a  Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més.
Finalment al cap d’uns sis o set minuts s’atura la musiqueta i em surt l’opció: Si quiere ser atendido en castellano diga: castellano, si quiere ser atendido en catalán diga:(jodase) catalán. O miracle! Catalán. Al cap de més musiqueta una veu humana. Li demano el que vull i després de consultar em diu que ella no pot fer-ho doncs som grandes clientes (??) i he de trucar a un altre número.
Tornem-hi. Un altre màquina i Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més. Llavors que marqui opción 1 i jo que marco i llavors...
Su petición no puede ser atendida. Por favor llame al número 1004 donde será cursada su petición.
Ja hem fet la volta a la roda. Torno a trucar al 1004 i després d’un quart d’hora aconsegueixi-ho parlar en català amb una noia. Li explico que sóc dins un bucle tancat. Amablement s’ofereix a passar-me directament la trucada saltant-me la màquina però m’avisa. Són més de les 13 i segurament ja han plegat. (coi, quin horari d'atenció al públic, no és de 24 hores?). Al cap d’una estona el telèfon fa tut, tut, tut, tut,....
Demà serà un altre dia. Demà em tornaré a barallar amb una màquina, una empresa de telefonia i els cercles viciosos. Però jo acabaré tenint una línia RDSI pels meus c.....

divendres, 16 de setembre del 2011

Llàgrimes somes



Avui tinc les llàgrimes somes. És a dir, amb el neguit de plorar però sense acabar de sortir. L'expressió és del català que es perd, ja només la sento en boca de la meva mare. Com d'altres paraules.
Fa dos dies que em tancaria a plorar, però com a quasi tots els de la meva generació em van criar amb allò de: Els homes no ploren.
Però a la que tingui un moment em deixaré anar, per fer net. La pressió a la feina està arribant al meu límit. A tall d'exemple, amb veu molt suau he respost a una persona que no tenia ganes de contestar-li perquè la resposta seria fora de lloc. I ell anar punxant: Si m'has de dir alguna cosa m'ho dius a la cara! -Doncs quant cregui que és el moment. Ara no. 
Sort que tot arriba, fins i tot el divendres. 
I la imatge de dalt m'ha arrencat un somriure.
Si les coses no van bé (right) gira a l'esquerra (left). I he recordat una dita marinera: No et queixis per on bufa el vent, orienta la teva vela.


Així que aprofitaré el cap de setmana per agafar-m'ho d'altre manera.
Potser giraré a l'esquerra :D

dimarts, 13 de setembre del 2011

Triskaideisfòbia







Fins fa una estona no me n’he adonat. Però he descobert una feblesa de gent que es pensa que són d’allò més perquè van fer molts màsters i molts MBA i demés collonades. Li fa por el número tretze. Pateix de Triskaideisfòbia.  És supersticiós!!!!!!!!!!  Com diem al meu poble: Collonades.


N.B. Per cert, en els països anglosaxons és el divendres 13, a Itàlia és el divendres 17 i al Japó i la Xina el nombre funest és el 4 四 (shi) que es pronuncia igual que Mort (shï) (死) per això se l'anomena sovint yon al 4.

N.B. Per si un cas, mireu de no vessar sal avui, ni passar per sota d’una escala, etc. Etc.

dilluns, 12 de setembre del 2011

L'endemà és el que compte

Barcelona,  1714


Plora, Pàtria, els qui t'han imaginat i somiat lliure.

Ripoll, 2011



Sempre ens queda l'esperança, com els barcelonins que el 12 de setembre de 1714 van tornar a posar-se a treballar com si no hagués passat res, per a gran sorpresa del Duc de Berwick.

dijous, 8 de setembre del 2011

Concetració - Conte Zen-

kyūdōka


Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l'arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.
El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l'ull d'un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir. 
Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.  
Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.
Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.
Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe. 
Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.  
Contemplant amb terror l'abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.  Tens molta habilitat amb l'arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Estellés, Tribunals i nomadisme

Des de 1714 que ho tenen clar!


"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. 
No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés

Arribo tard a l'homenatge bloggaire al gran poeta. Però em serveix per trobar-ne una frase que crec que haurem de posar sobre el bronze amb lletres d'aquelles grosses, com en els monuments romans. 
De fet em serveix per cagar-me en la requisitòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya(?)que desenvolupa la sentència del Tribunal Constitucional. En que 20 famílies poden trencar trenta anys d'immersió lingüística. A aquest pas només ens quedarà fer dues coses, desaparèixer de la història com els etruscs o plantar cara d'una vegada a un Estat que fa que tots els mecanismes que té ell mateix només serveixen per a fer-nos la punyeta. 
 Si no, fixeu-vos com han canviat una Constitució que fa quatre dies era sacrosanta i intocable i una mica més l'havies de llegir de genolls! I vista la pressa que tenen proposo varies opcions: 
  • Deixar-me envair per Andorra. 
  • Que m'annexionin els alemanys ( de fet ja manen ells i m'estalvio l'intermediari) 
  • Cada cop que en un hotel de fora em demanin la nacionalitat, posar Syldau en el paperet i veure quina cara posa el de la recepció.
  • O fer-me nòmada (1) amb residència fiscal a les Illes Cayman o Kerguelen. 
  • O com deia Joan Sales (1912-1983)  

"Els catalans portem 300 anys fent l’imbècil. No hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de fer l’imbècil."
 
Per cert, crec que ja sé quina samarreta hem posaré per la diada ;-)
Per a noies hi ha aquesta.

(1) La idea del nomadisme me l'ha donada la Noa

Per cert, una altre de les surrealistes sentències del TSJC. Algú s'anima a anar a tocar els pebrots les campanes a Sant Mori?
 

dijous, 1 de setembre del 2011

Dies de transició



La tornada de les vacances acostuma a tenir uns dies de transició, el cos necessita adaptar-se als nous horaris, a que la llum del dia va minvant, a que tornes a ser víctima de la Renfe.

Dies de transició en que una bombolla zen impedeix que m’alci d’una revolada i li parteixi la cara al Gos Beta.



Resum de situacions surrealistes:


1) GB – torna a trucar a aquelles empreses que dubtaven sobre la Fira X abans de les vacances

A- GB, encara no és dia 1 la majoria estaran de vacances.

GB- Que no té dit que truquis?

A- Només t’ho comentava.

Un parell d’hores més tard i un munt de trucades.

A- GB, de la llista que m’has passat menys una, totes de vacances ( capullu!)



2) GB- mira’t aquest correu que he rebut de Y amb el programa dels actes de la Diada a París.

A- És en francès, però els expositors ho entendran perfectament, els estands obriran a les 10 del matí fins les 19.

GB- Tradueix-lo, que no ho entendran. ( els expositors són capaços d'entendre-ho, si ho he entès jo!)

A- GB, jo parlo anglès ( i francès si convé, nivell Costa Brava), que ho tradueixi Z que és la que parla (oficialment) francès de la casa.

GB- Necessito la traducció i ella té feina ( coi, i jo)

A- passa’m el correu en suport electrònic

Faig Control C + Control V i ho enganxo al traductor del Google e voilà!, li reenvio. Suposo que tant de sol al cap a l’estiu li ha espatllat la neurona.



3) GB- A !!!, he rebut un correu de la fira ZZ amb tot un llistat de dubtes que tenen, te’l pots mirar?

A- GB, jo no la porto, la portes tu. No els pots respondre tu mateix que ja vas parlar amb ells abans?

GB- Parla amb Z i que t’ajudi a resoldre-ho ( no estava tant enfeinada?)

Em reuneixo amb Z que s’ esta rascant la figa, arribem a la conclusió que el que pot resoldre els dubtes és el que s’havia reunit prèviament amb la direcció de la fira. Z li envia la resposta al GB per correu. Si ho faig jo arribaria a l'insult personal.



Respiro. Respiro. Miro una paret blanca. Zen. Dies de transició.