dilluns, 13 de febrer de 2017

El darrer minut

Hekate and the Moirai (William Blake) 


- Desperta, ja és l’hora. Aviat sortirà el sol i se t’acaba el termini. 
Saps que no t’imaginava així? Sempre et presenten més sinistre i em recordes a una noia a la que anava al darrera, fa molts anys, quan era jove.  Saps que no em va fer mai cas? Era una bogeria d'adolescent. En aquell temps jo era com un armari mut i transparent.  Ocupava un espai però les noies ni em veien ni em sentien.  Somrius?  Em queda un darrer minut?  M’agradaria fumar-me la darrera cigarreta, com els condemnats a mort.  Sí, és una broma macabra, fa molts anys que no fumo. Ja ni recordo quants.  Sí? Doncs el faré al costat de la finestra i veurem els dos com surt el sol. D’acord?  No em diràs com és allò, no? Ni qui m’hi espera?  Ja ho entenc, ja m’ho trobaré i així no espatllo la sorpresa, no?  Saps que m’ha vingut al cap ara? Una cançó.  Ja té molts anys. Sí, ja ho sé que sempre ens pensem que la música d’abans era millor, però trobo que s’escau a aquest moment.  Era en francès  Je lui dirai /"écoute ! Laisse-moi juste une minute..." /Juste encore minute, juste encore minute, Pour me faire une beauté ou pour une cigarette.  Et sona? au va! Segur? Clar, que he de dubtar si tu ho saps tot de tots.   Et reconec, tu ets la més jove de les tres. Moira.

La infermera del torn de nit el va trobar assegut, al costat de la finestra. D’on havia sortit aquella cendra? Tabac? Si costava de trobar-ne fins i tot al mercat negre! I com s’ho havia fet aquell vell per arribar allí desintubant-se i treient-se els sensors? I perquè no havien sonat les alarmes?