Al meu davant l’esplanada de l’edifici de les drassanes. A mà dreta 3 corbetes suren amarrades al moll al ritme de les onades, a mà esquerra els mòduls prefabricats que ens faran de barracons.
-Benvingut- diu una veu des de la porta de les drassanes. A contrallum no reconec qui em saluda, però s’avança i surt al sol. És un dels d’oficials, darrera surt la definició d’un troll de muntanya noruec. Alt, enorme, deu fer vora el metro noranta i els 150 kg. Avança bambolejant-se, amagat darrera una barba blanca de Pare Nadal i embolcallat d’una camisa de quadres de llenyataire i uns texans. – Benvingut, obre els braços i en dues gambades em veig sota una abraçada d’ós. Si prem un pèl més fort em trenca les costelles.
-Està encantat de la vida, diu l'oficial- les drassanes estaven en fallida tècnica i que hàgim comprat les tres corbetes els ha salvat la vida.
- Benvingut, sóc en Björn, quan vulgueu podreu començar les proves de mar i les certificacions.
-Quan abans millor, però no sé ni si tenim les tripulacions disponibles. Em ve al cap el nom de l’oficial. Sempre he sigut un desastre per associar noms i cares. – Tinent Martinoy, han arribat tothom?
- No, només els oficials i 5 mariners. La resta arribaran entre demà i demà passat.
- Llavors, Björn, que et sembla si anem a fer una cervesa i m’expliques com anirà això de les proves de mar i demà al matí ho comencem?
Així com a mínim podré deixar la bossa al que ha de ser el meu proper habitatge i tornar a agafar el ritme de treball, que és diumenge, home!
