dimarts, 23 de desembre de 2014

Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal.

I a la hora més freda de la nit, en la nit més llarga.
Naixerà altre cop la llum.
En la foscor de la cova.

No en som conscients perque ara amb un sol "clic" tenim llum, però quan tot anava lligat a la llum solar hi havia un moment en que el dia s'escurçava tant que em prou feines es podia fer alguna cosa, de seguida era fosc. I a fer nones com les gallines. Per això, al voltant del solstici, quan ve la nit més llarga i l'endemà quan el dia comença a allargar-se celebrem que neix una nova llum. Tot comença amb les espelmes de les Llúcies a Suècia. Noies que celebren l'arribada de la llum cantant a la santa. 


Per Santa Llúcia, un pas de puça

El Nadal amb el naixement ( del Déu que volgueu) dins la cova


Hodie Christus natus est! Per Nadal pas de pardal


 i el seu esperit de fred hivern que ens porta regals: Aquí encarnat en el tronc que després cremarà a la llar de foc per donar altre cop llum i escalfor. 
Qui porta els regals a Europa?



Amb la Missa del Gall, l'animal que amb el seu cant avisa del l'albada. 
El gall com a Abraxas. (Aquests romans!)


I repetim amb Sant Esteve, l'Estefanos Protomartir, στέφανος, regal, corona, premi. I empatx de canelons. 
Sant Esteve pas de llebre.

  La llum s'allarga, el dia reneix. Tot torna a lloc i tal dia farà un any.

Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal. Per Sant Esteve, pas de Llebre. 



dimarts, 2 de desembre de 2014

Carta oberta al mestre Fabra

Benvolgut mestre, 

Només un dubte. Sí tant vas fixar-te tant en l'etimologia o en les llengües veïnes per fixar l'ortografia de paraules com "harmonia", "pneumàtic" o "làmpada" perquè vas fixar-nos "desembre",  si ve del llatí "december" ?  Per que vol dir mes desè?  Tan senzill que seria "decembre"  si fins i tot sona ( en la meva variant dialectal "deSembre" )

Per cert, gràcies per conservar la paraula "cogombre" i no caure en la pressió del "pepinu", com a mínim en això som més Europa i menys Espanya

El cogombre no enganya. Catalunya, no és Espanya
I, si la meva generació va aprendre a substituir, "busón" i "sellu" per bústia i segell podem acabar amb tots els barbarismes, només hem d'agafar el mateix orgull per l'idioma que tenen els francesos pel francès i la seva grandeur 

A qualsevol país,  un cartell amb una errada ortogràfica duraria menys d'un segon. Aquí encara són motiu d'orgull. Per cert, en castellà no passa. País de mesells. 

Mestre, gràcies per la paciència. 

dilluns, 24 de novembre de 2014

Martells


De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982
A proposta de relats conjunts.

In illo tempore jo tenia un zippo.


Hey! teacher leave them kids alone! Martells que caminen. We don't need no education.  Nens que cauen, uniformats, dins una picadora de carn gegant.  We don't need no thought control Un maó més en el mur No dark sarcasm in the classroom.  Pura paranoia sobre la pantalla. Primera pel·lícula en V.O. de ma vida. De la de tots.  El 1r C de BatxilleratUnificatPolivalent és arrenglerat als incòmodes seients de fusta del cinema. Fa una hora érem 42 adolescents sobre-hormonats dins un bus cap a la capital provincial,a una hora de trajecte. Ara som una massa silenciosa que mira amb els ulls clavats a la pantalla. Bocabadats. Esmaperduts.  La profe d’anglès es deu haver tornat boja. Teachers leave them kids alone.  Tres quartes  parts de l’aula venim de col·legis religiosos no mixtes We don't need no education.  El prota de la película es talla les celles amb una fulla d’afaitar. Tots tenim el cor a la gola. We don't need no thought control.  I al costat seu la tia més mamelluda de la classe.  Foscor.  Calfred que baixa esquena avall.  T’atreveixes?  No t’atreveixes?
Hey teacher leave us kids alone Una mà que es va movent lentament cap a l’objectiu final.  Més martells que caminen.  S’ha aturant el temps? No, la mà ha arribat al objectiu final!! All in all you're just another brick in the wall  All in all you're just another brick in the wall. Gloriosos catorze...



dimarts, 11 de novembre de 2014

I ens van trobar tossudament alçats

Un home, un vot, un sol cop. I un somriure. Tossudament alçats

Aquell diumenge ens vam llevar aviat, mudats com en les grans diades.  Vam anar caminant, gaudint del moment. Així que ens vam acostar vam veure la cua que donava la volta a la cantonada. I cap allà vam anar.
 I vam fer la cua agafats de la mà. Amb un somriure. Sempre que et toca fer cua et poses nerviosa i aquell diumenge no. Vas aguantar de manera disciplinada, com un més de nosaltres, exèrcit cívic i silenciós. I vam arribar a on hi havia les urnes. Vaig ensenyar el meu DNI, van seguir tots els passos per identificar-me, comprovant que era jo i que aquella era la meva taula i que seguin la màxima democràtica de cada home un vot i només un vot, podia exercir el meu dret i votar. 
Quan m'acostava a l'urna em vas dir- Que puc fer-ho jo, papa? i vam fer-ho els dos a l'hora. La foto la va fer el teu germà que el dia abans rondinava perquè els de dotze no podien votar i els de setze sí. 
I al sortir us vaig recordar, com faig sempre; que això tan senzill, els vostres besavis i avis no els havien deixat fer durant molt temps, massa. I que recordessin que ningú els podia prendre aquell dret. 
I també que recordessin quan fossin molt vellets, com aquells que havíem vist fent cua amb llàgrimes somes als ulls, que aquell diumenge havíem desobeït un Estat que sempre ens ha vist com un cos estrany. I que estàvem exercint per primera vegada des de feia 300 anys la nostra sobirania. 
I per això vam fer cua tossudament alçats, el meu poble i jo. 

Donec Perficiam 


dilluns, 3 de novembre de 2014

Joana d'Arc - a proposta de Relats Conjunts -

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc


Iaia, la Jeanne és al jardí i diu que ha vist un àngel.
- Jeanne!! Jeannette!! Que has vist aquells bolets que guarda la iaia?  Jeanne!! Jeannette!! Que te'ls has menjat filleta?  Mecasumcoi de criatura! Que no t'he dit mai que no els toquis!!


dimarts, 28 d’octubre de 2014

Llàgrimes somes


Dis Manibus.
Et vaig tornar a sentir dir que tenies les llàgrimes somes. Et vaig fer un petó a la galta i el nus a la gola no em va deixar dir-te que jo també.  
Que aquest canvi d'hora fa que el dia sigui massa fosc i la casa s'ompli d'ombres a deshora.
Que ha de ser molt dur està envoltada de records dins una casa que ara no s'omple de rialles només algun que altre cap de setmana. 
Però no pateixis. Omplirem altre cop la taula gran del menjador, menjarem panellets i castanyes. Portarem moscatell, vi ranci, garnatxa o ratafia. I si et veus en cor d'acompanyar-me, anirem vora la mar, allà al camí de ronda i el recordarem altre cop. Que no hi ha flors a les tombes dels mariners. 
Les vigílies de Tot Sants es fan cada any més llargues.

Acomplirem amb els ritus, apaivagarem les ànimes dels difunts. Com cada any, fins que els que venen darrera ho facin per a nosaltres.
Dis Manibus.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

"Oh Déu, el teu mar és tan gran i el meu vaixell és tan petit."

Font: Google



"Oh Déu, el teu mar és tan gran i el meu vaixell és tan petit."

Aquesta és la traducció d'una petita placa que tenia JFK a la seva taula al despatx oval de la Casa Blanca. 

S'acosten temps difícils. Hi ha dies en que el que s'ha anomenat "El procés" el veig encallat o esgarriant-se per egoismes i jugades a curt d'uns i altres i després ens caurà a sobre tota la "Maquinaria del Estado" i quan hagi passat tot serà altre cop el Finis Cataloniae
Llavors et donen alguna que altre sorpresa, com la de les fotos conjuntes. 

Doncs això. Que potser demà ho veuré millor tot, però mentrestant això:

"O God, thy sea is so great and my boat is so small."

dilluns, 29 de setembre de 2014

El cinquè riu de Girona

Al meu país la pluja no sap ploure. Com diu la cançó. El problema és que al meu país fa anys i panys que l'obra pública serveix per enriquir-ne uns quants. No per donar serveis públics. 
Si això passes a qualsevol país petit, civilitzat i que no tolera la corrupció, segur que hi hauria uns quants senyors davant d'un jutge.
 I no em vingueu amb excuses de que la pluja ha estat extraordinària. A Girona és freqüent que cada 5, o 10 o 15 anys plogui més de 100 litres/m. en menys d'una hora. 
I qualsevol enginyer us confirmarà que si plou, la capa freàtica dels rius s'omple d'aigua i creix. Que no ho sabíeu? Ara Girona, temporalment té cinc rius. El Ter, l'Onyar, el Güell, el Galligants i l'AVE ( que és subterrani) i no ens deixem la sèquia Monar.

Apa, ja m'he desfogat, que avui m'ha tocat recordar els anys de commuter amb un Mitja Distància. I arribar tard a la feina. Si m'arriba a tocar un Rodalies em quedo a casa. 

dimarts, 23 de setembre de 2014

Aix en Provence

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

-Jean Pierre, un pastís, si us plau.
Recordo el meu primer pastís. Aquí, a la placeta. Era el 14 de Juillet i estava engalanada. La Margot estrenava vestit i lluïa amb tota la seva bellesa.   Després del segon ball, va dir-me que sí, que li venia de gust prendre alguna cosa. Així que ens vam acostar a les taules de la terrassa i amb molta sort en vam trobar una de lliure.  El senyor Dupont, amb aquell gran mostatxo ens va demanar què volíem, i quan li vaig dir dos pastissos em va mirar sorneguer. Ja tens l’edat? Ja saps que no et puc servir alcohol.  Voleu unes sodes? – I tant! Ja tinc els setze! El senyor Dupont em va picar l’ullet i ens va portar els dos gots, l’aigua i l’ampolla de pastís. Ens vam servir. El gust recordava els caramels d’anís de la iaia i era tant refrescant. L’escot de la Margot lluïa de suor, igual que la seva mirada. 
Ens vam besar a l’ombra dels plataners...
-Monsieur Edouard, el seu pastís. -Gràcies!
Em serveix el nét o el besnét del Sr. Dupont, ja n’he perdut el compte dels anys que han passat des del primer pastís i el primer petó...

Mira, hi ha una noia que fa un dibuix i el pinta a l’ aquarel·la,  M’hi acosto i el miro de reüll. Quina gràcia, és la placeta i m'hi ha dibuixat. Quina traça. Li diré a la Margot quan arribi a casa.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Jo tenia un Zippo



Jo tenia un Zippo. El clàssic. El d’acer, que quan l’obries feia un “clinc” característic. El duia junt al paquet de Ducados a una butxaca al camal dels texans. Ara deu ser dins algun calaix, on van a parar totes aquelles coses que no et vols desprendre i que perds a cada canvi de casa.
Jo volia un zippo des de molt petit. Des que jugava amb un Zippo espatllat, amb un relleu d’un destructor americà, el DD 154, que el meu pare havia comprat en algun navy depot entre Nova York i Newport, o a Albany, en el seu viatge a Amèrica;  navegant amb el J.J. Sister. Jugava amb ell sobre una taula baixa de marbre negre. La taula fa temps que és llençada.  I el zippo del meu pare sé que és en algun calaix  de la casa pairal, ara buida.
Jo tenia un Zippo. L’encenia amb tramuntana de força 5, fumava Ducados mentre anava amunt i avall amb una Derbi Variant SLE America daurada. Els cels giraven a roig i enfilava la carretera vella de Calella amb una companya d’institut arrapada darrera mentre fèiem campana.  Jo tenia un zippo.  I un pastor alemany, i amb ell passejàvem camps amunt i avall mentre fumava i cremava hores d’adolescència incompresa.
Jo tenia un Zippo. Tu tenies un Zippo. Jugaves a obrir-lo i tancar-lo quan et posaves nerviosa. Amb ell vaig encendre aquell Malboro, fumat a mitges mentre ens prometíem amor etern. Els dos amb l’esquena recolzada a les velles pedres de les ruïnes del monestir. Vèiem com la volta del firmament marcava les hores. Monitors de grups d’escoltes que havíem coincidit en una trobada.
No vas respondre al telèfon la setmana següent. Ni l’altra.  Temps després vaig saber que el R4 que conduïes havia decidit ser un munt de ferralla sota el camió francès, amb la teva mare i la teva germana.

Ara quant algú m’explica allò de la noia de la corba, la que s’apareix als conductors de nit, amb boira, abans del revolt de Bàscara ja sé que ets tu. O la teva germana, la teva mare no, que no li hauría agradat mai sortir de nit i menys amb boira.  Però la teva germana no fumava i la noia de la corba diuen que juga, nerviosa, sempre amb un Zippo. 

dilluns, 28 de juliol de 2014

Catarsi

Teatre d'Epidaure (wikipedia)
Aristòtil, en la seva "Poètica" usa la paraula "Katharsis" per designar l'efecte que exerceix la tragèdia sobre l'espectador.
La tragèdia com a espectacle teatral ha de produir en els espectadors sensacions de compassió i terror que els purifiqui d'aquestes sensacions i que quan surtin de teatre es sentin nets i elevats. Amb una comprensió del que són els camins dels Déus i els homes. 
Amb el procés que ha endegat la societat catalana ens trobarem amb elements d'aquest tipus. Actes en que els ciutadans assistirem com a espectadors en que amb el temps els veurem com a catàrtics. Un d'ells crec que l'acabem de veure. El suïcidi polític de l'ex-president J.Pujol.
No entro a valorar sobre si les seves accions són excusables, però auto acusant-se i controlant el temps de les declaracions crec que ha fet un favor al procés. Us imagineu la imatge de la seva detenció per la unitat de frau fiscal de la Guàrdia Civil, amb manilles i tota la parafernàlia dos dies abans del referèndum? Assistim i participem de la mort del sistema polític creat durant la transició espanyola de 1978.  Els herois aniran caient i freudianament matarem als pares de la mateixa. I l'element catàrtic detectat a les converses d'aquests dies: Volem bastir i construir un Estat nou. I una de les seves bases serà que no es tolerarà la corrupció. 
Recordo a un professor meu que ens deia. Sempre hi ha corrupció, el que hi ha societats que la toleren més que altres. Quan siguem independents, el proper que us demani si amb IVA o sense el denunciéssim, el que intenti subornar a un funcionari públic vagi a la presó i el polític que posi la ma a la caixa comuna no trigui ni deu dies a anar a la presó i no vint anys. Llavors haurem madurat com a societat, amb la catarsi, i serem com a Dinamarca, on també hi ha corrupció - té l'índex més baix del món-  però la poca que hi ha no es tolera. 
Donec perficiam 

dijous, 5 de juny de 2014

Demà en farà 70



Demà en farà 70 anys.
Aviat serà només una batalla més d'una guerra llunyana.
Van morir milers de joves. I pensareu, va valdre la pena?

Us deixo un relat que vaig fer fa temps per a Relats Conjunts

Desembarcament de Normandia



Per a que reflexioneu una estona sobre si va valdre la pena o no. I més ara que la bèstia torna a ensenyar la poteta per Europa.



Podreu trobar més imatges del D-Day aquí



dilluns, 2 de juny de 2014

Owis ekwoske

Owis 
Owis ekwoske

Owis, kesyo wlhna ne est, ekwons espeket, oinom ghegrum woghom weghontm, oinomke megam bhorom, oinomke ghmenm oku bherontm. Owis nu ekwobhos ewewket: kerd aghnutoi moi ekwons agontm manum widntei. Ekwos tu ewewkont:kludhi, owei, kerd aghnutoi nsmei widntbhos: manus, potis, owiom r wlhnam sebhi ghermom westrom krneuti, neghi owiom wlhna esti. Tod kekluwos owis agrom abhuget.



Ara direu, l'Alyebard s'ha sonat! No escric amb codi, ni són cops a l'atzar sobre el teclat.

Veureu.


Començarem un conte...



Hi havia una vegada, una princesa. La princesa es va trobar malament i tot i que la van cuidar molt es va morir. El seu poble, trist, va sepultar-la sota un kurgan a la gran planura d'herba.  Li van fer la darrera llar amb un tronc de làrix buidat amb dibuixos de cérvols i amb carn de xai i cavall, iogurt i estris pel darrer viatge.



El darrer adéu
 La princesa duia tatuatges, com a mostra dels ritus de passatge que havia fet.
Els tatuatges
Els altres membres de la tribu també en duien de tatuatges, molts. 
by Elena Shumakova, Institute of Archeology and Ethnography, Siberian Branch of Russian Academy of Science 
A la princesa estimada li havien explicat contes de petita, i ella com a xaman de la tribu li agradava explicar-los a la vora del foc. Fent rotllana com s'ha fet sempre. 


- Princesa, explica'ns un conte.



- Escolteu. escolteu: 


L’ovella i els cavalls

Una ovella que no tenia llana va veure uns cavalls, un tirant d'un carro pesat, un altre amb una gran càrrega, i un altre amb rapidesa portant a un home. L'ovella diu als cavalls: em dol veure un home conduint cavalls. Els cavalls van dir a l’ovella: escolta ovella! ens fa mal veure l’home, l'amo, fer-se una peça que l’abriga a sí mateix de la llana d'una ovella quan l'ovella no té llana per a si mateixa. En sentir això, l'ovella van fugir cap a la plana.

I tota la mainada reia...

La pluja es va escolar pel kurgan, i en baixar les temperatures es va gelar tot, en un permafrots etern, fins que a la princesa la van trobar uns arqueòlegs russos.




Aquí teniu una mostra de com sonaria

Bé i a la capçalera del blog una imatge de com eren les ovelles abans, plenes de llana, fa molt i molt de temps. 



Aquests cavalcadors de cavalls de les grans planures d'herba van anar movent-se i van anar separant-se de mica en mica, de tribu amb tribu, amb els anys cada tribu parlava una mica diferent de la que havia deixat enrrere. 


La hipòtesi kurgan



I del *PIE ( Proto-Indoeuropeu) que heu sentit abans es va arribar a aquesta dispersió: 


La faula en els successors del PIE 



Si us dona per aprofundir una mica en el tema us recomano:


The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World. de David W. Anthony, que trobareu aquí.


Quines coses més rares que llegeixes Alyebard! Ves, sóc commuter i visc dins un tren ;)





dilluns, 26 de maig de 2014

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google


Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.
Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.
A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...
Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

dimarts, 20 de maig de 2014

Màquina d'escriure Underwood. -Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874


L’he provada, i què voleu que us digui. M’he fet mal als dits. He hagut de cercar lletra per lletra  per poder compondre una paraula, com un nen petit en les seves beceroles. Les lletres no dansen, no ballen amb el ritme que l'imprimeix el redactar de presa, o no tenen la quietud del qui s’ha pensat i repensat el que escriu. Que sí, que queda molt més llegible que escrit a mà. Però no té el plaer de sentir com llisca la punta de la ploma sobre el paper. Ni de sucar-la al tinter. No es poden fer aquelles lligadures tant maques que em van costar anys d’aprendre a fer.  I la gràcia de fer que la paraula, amb una bona lligadura, arribi al final de la quartilla. 

Aquesta meva filla! Des que es va apuntar a aquell curs de secretariat, que no és la mateixa. Ha portat aquesta maquinota  a casa i ara només sento aquest clec, clec, tot el dia.
Aquest filla meva, em matarà a disgustos, que diu que ens hem de fer posar llum elèctric i telèfon. On anirem a parar! 
I a més m’ha dit – Mama, dijous hi ha una reunió de dones al club de la senyora Emmeline Pankhurst,  hi anirem, veuràs que t’agradarà. 
Sabeu que diu aquesta Emmeline? Que les dones hem de tenir el dret a votar,  a votar!! On s’ha vist això!! No sé on anirem a parar!!  

dilluns, 19 de maig de 2014

Latet anguis in herba...

Latet anguis in herba...



Que hi ha algú? A Maria?
Res, que potser torno més sovint a això dels blogs. He estat atrapat una temporada per la limitació dels 140 caràcters.
No en vull blasmar, és una bona eina. Però com totes les eines pot fer mal si no es fa servir bé. I com que sóc dels que creuen que no hi ha res sota el sol, que la xarxa no deixa de ser un mirall de la mateixa societat.
Hi ha gent molt maca. Hi a gent malalta. És poc freqüent, però a vegades te'ls trobes.

Latet anguis in herba...


(La serp s'amaga a l'herba)

divendres, 7 de febrer de 2014

Gaudeamus igitur






Què? us animeu a cantar-la amb mi?



Sí, ja tinc l'última nota! Ara només queda completar uns quants tràmits burocràtics però puc cridar ben alt:  Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Oberta de Catalunya

Als que em vau donar suport al llarg d'aquesta aventura personal, moltes gràcies. Als que a més de dubtar de la meva capacitat per a posar-me a estudiar uns estudis universitaris a la meva edat i amb el meu entorn familiar i laboral hi posàveu pals a les rodes, com diuen al meu poble; Que us donin pel cul amb una canya esquerdada fins que us agradi!

Gaudeamus igitur
iuvenes dum sumus
post iucundam iuventutem,
post molestam senectutem,
nos habebit humus!
Alegrem-nos doncs,
mentre siguem joves
Després de la divertida joventut,
després de la incòmoda vellesa,
ens rebrà la terra!
Ubi sunt qui ante nos
in mundo fuere?
vadite ad superos
transite ad inferos
ubi iam fuere?
On són els que abans nostre
al món foren?
aneu vers el cel,
descendiu als inferns,
si voleu veure'ls.
Vita nostra brevis est,
brevi finietur,
venit mors velociter,
rapit nos atrociter
nemini parcetur!
La nostra vida es breu,
en breu finirà,
la mort arriba en un instant,
ens esquinça cruelment
no perdonarà a ningú!
Vivat academia,
vivant professores!
vivat membrum quodlibet,
vivant membra quaelibet,
emper sint in flore!
Visca l'acadèmia,
visquin els professors!
visca cada membre,
visquin tots els membres,
sempre siguin en flor!
Vivant omnes virgines
faciles, formosae,
vivant et mulieres,
tenerae, amabiles,
bonae, laboriosae
Visquin totes les joves,
fàcils, formoses
visquin les dones,
tendres, amables,
bones, laborioses
Vivat et res publica,
et qui illam regit!
vivat nostra civitas,
maecenatum caritas,
quae nos hic protegit!
Visca la república,
i qui la governa!
visca les nostres ciutats,
la generositat dels mecenes,
què aquí ens protegeixen!
Pereat tristitia
pereant osores
pereat diabolus
quivis antiburschius
atque irrisores
Mori la tristesa
morin els odiosos
mori el diable
els contraris als estudiants
i els que s'en riuen.

divendres, 24 de gener de 2014

Pànic






pànic -a



               

[1803; del gr. panikón, íd., reducció de panikós tárakhos 'terror provocat per Pan', divinitat silvestre a qui atribuïen les remors misterioses de muntanyes i valls]

               

1 adj Relatiu o pertanyent a Pan, divinitat grega.

               

2 m Terror, gran por agafada sobtadament i sense raó suficient.


Doncs això, en mode 2 fins demà a les 9 del matí que serà mode: Darrer examen de carrera i la marequeetvaparircomésquedemanesaixòsinosurtiaaltemari!

Sempre tenim la sensació que no hem estudiat prou, però aquesta assignatura sí que me la té jurada. I si no va bé, doncs pel setembre. 

Dedicat als que s'enfronten a exàmens, o els van patir en el seu temps i encara somien que no arriben el dia de l'examen (oi Lluís), o els truquen de la facultat dient que els falten crèdits per acabar ( deu anys després, oi Mª Teresa) et alii ( que s'examinen cada dia amb la vida)


dilluns, 13 de gener de 2014

Esborranys



Que us tinc molt abandonats, coses que passen a la vida 1.0 fan que l'empenta al bloc quedi en molts esborranys i poques entrades.
Però com aquells propòsits de la nit de Cap d'Any, d'apuntar-se a un gimnàs, deixar de fumar, perdre pes, aprendre Anglès i altres coses que desprès no fem; i ha el propòsit de tornar a escriure aquí. Bé, de tornar a escriure on sigui i després passar per aquí. Que no tot ha de quedar-se al calaix dels esborranys i els propòsits. Per cert, el de fumar ja fa temps que es va complir.

Per cert, ja fa temps que va passar el dia. Però encara hi penso. Molt.
Sit tibi terra levis