I ens van trobar tossudament alçats

Un home, un vot, un sol cop. I un somriure. Tossudament alçats

Aquell diumenge ens vam llevar aviat, mudats com en les grans diades.  Vam anar caminant, gaudint del moment. Així que ens vam acostar vam veure la cua que donava la volta a la cantonada. I cap allà vam anar.

 I vam fer la cua agafats de la mà. Amb un somriure. Sempre que et toca fer cua et poses nerviosa i aquell diumenge no. Vas aguantar de manera disciplinada, com un més de nosaltres, exèrcit cívic i silenciós. I vam arribar a on hi havia les urnes. Vaig ensenyar el meu DNI, van seguir tots els passos per identificar-me, comprovant que era jo i que aquella era la meva taula i que seguin la màxima democràtica de cada home un vot i només un vot, podia exercir el meu dret i votar. 

Quan m'acostava a l'urna em vas dir- Que puc fer-ho jo, papa? i vam fer-ho els dos a l'hora. La foto la va fer el teu germà que el dia abans rondinava perquè els de dotze no podien votar i els de setze sí. 

I al sortir us vaig recordar, com faig sempre; que això tan senzill, els vostres besavis i avis no els havien deixat fer durant molt temps, massa. I que recordessin que ningú els podia prendre aquell dret. 

I també que recordessin quan fossin molt vellets, com aquells que havíem vist fent cua amb llàgrimes somes als ulls, que aquell diumenge havíem desobeït un Estat que sempre ens ha vist com un cos estrany. I que estàvem exercint per primera vegada des de feia 300 anys la nostra sobirania. 

I per això vam fer cua tossudament alçats, el meu poble i jo. 

Donec Perficiam