dimecres, 26 de gener del 2011

Les caixes o la darrera baixada de pantalons


Article 120. Caixes d’estalvis

1. Correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització, respectant el que estableixi l’Estat en exercici de les competències que li atribueix l’article 149.1.11 i 13 de la Constitució. Aquesta competència inclou en tot cas:
a) La determinació de llurs òrgans rectors i de la manera en què els diversos interessos socials hi han d’estar representats.
b) L’estatut jurídic dels membres dels òrgans rectors i dels altres càrrecs de les caixes d’estalvis.
c) El règim jurídic de la creació, la fusió, la liquidació i el registre.
d) L’exercici de les potestats administratives amb relació a les fundacions que creïn.
e) La regulació de les agrupacions de caixes d’estalvis amb seu social a Catalunya."
Del que queda de l'Estatut de Catalunya després de passar pel TC.

A qui feien nosa les caixes? Qui no podia ficar-hi la mà? Perquè un model que funciona s'ha de canviar? Que no sabeu allò de Funciona? No ho toquis!
Sabeu que si es tira (que es tirarà) endavant el pla del Banc d'Espanya de bancaritzar-les; la única competència que li quedarà a la Generalitat serà la d'inscriure la nova fundació en el registre de fundacions. Als atacs a la llengua i a la cultura ja hi estem, malauradament, acostumats. Els veiem venir d'una hora lluny; però si algun dia volem ser un país viable i independent necessitem un sistema financer que funcioni. 
Que els mercats internacionals puguin qualificar com a AA+. Igual que una xarxa de transports que funcioni (hola RENFE i ADIF) i un hub aeri internacional. (Hola AENA) i un port de mercaderies actiu (Hola Port de Barcelona) 
S'admeten apostes; quan ja no ens puguin munyir més; llavors ens donaran la independència i serem una república bananera.  Jo no vull això. 
Jo vull un país que funcioni i que no tingui una paparra i una sangonera enganxada xuclant. Sabeu que hi ha estudis econòmics i socials  fets per gent seriosa que preveuen una Catalunya independent viable econòmica i socialment? A que esperem? A no poder pagar el preu del pa com a Tunísia?


divendres, 21 de gener del 2011

Desembarcament de Normandia

Proposta de Relats Conjunts

Omaha Beach 6.6.1944
    Els dies es fan llargs i monòtons a la llar de jubilats quan arribes als 92. Sec al porxo i la Mary, la infermera fa veure que no em veu fumar. Els maleïts metges m'ho han prohibit de fa anys. Però així m'esbargeixo de tant en tant i remiro el paisatge de la costa de Maine. Ja fa estona que la meva besnéta ha marxat. 
Ha aparegut de bon matí, amb aquell coi d'anelles que porta al llavi i els cabells pintats de colors. Però en el fons és una bona mossa. De fet, és l'única que ve de tant en tant i em porta els cigarrets.

- Ei, com va la vida noi? Sempre em diu noi.
- Betty Lee, que cony fas aquí si no és dijous? o sí?
- No, és dilluns, però vinc a xerrar. He de fer un treball de recerca per l'insti i m'ha tocat la guerra mundial. Oi que tu vas estar a la guerra? Com que no en parles mai. Però a la cambra hi tens una foto de jove i portes uniforme.
- Ves a la meva cambra i agafa aquella capsa de galetes de dalt l'armari, i porta'm els cigarrets. T'espero al porxo. Amb l'ajut dels caminadors surto de la sala comuna on dormitem tot el dia fent veure que mirem la tele i me'n vaig cap el porxo. 

- Té, un cigarret i un altre per a mi. Diu la Betty Lee. -Si ens enganxen em caurà el pel. Ets una menor.
- No et pot caure el pel, ja no en tens. riu la Betty Lee. Riu amb una rialla fresca, jove.
- Au, obre aquest cony de capsa.

De dins en treu un grapat de fotos i unes quantes medalles. - Però què és això? Si són...
-Res, ferralla vella. La interrompo. - Mira't la primera foto i diguem que hi veus.
-Soldats baixant d'una mena de barca, que hi ets tu?
-Sí, sóc aquest i m'assenyalo.

Sí, sóc el de la línia vertical blanca del casc, just a l'angle esquerra de la LCVP (Landing Craft, Vehicle, Personnel) , sóc el Tinent de la Companyia F, 3r Batalló, 116è Regiment d'Infanteria, 1ª Divisió. L'Orgullosa BIG RED ONE, pel número 1, vermell, que duem a la màniga dreta. Al costat hi ha en Kovalsky, el Sergent, que en el moment de fer la foto mirava enrere per veure si tots havíem baixat. El bruel de la batalla és infernal. Crits, explosions, les metralladores alemanyes fan la fressa de com quan esparraques un llençol. Fum i molta confusió. L'equip ens pesa, l'aigua esta glaçada i em prou feines anem endavant. Quant arribo a la vora de l'aigua, la sorra ja està tenyida de sang i l'anar i venir de l'aigua fa petits rierols rojos o roses. Em prou feines sento res. Veig algú que camina sense cap uns quants passos i es desploma. Al meu costat algú s'arrossega sobre el seu ventre mentre li van sortint els budells. Tinc només pinzellades i sensacions en la ment. Se que em vaig amagar darrera un d'aquells "espàrrecs de Rommel" i que vaig sentir que algú cridava:
En aquesta platja hi ha dues menes de persones: els morts i els que han de morir. Ara marxem d'aquí" (1)
Així que vaig arreplegar com vaig poder el que quedava de la companyia i vam tirar endavant. Els poc més de 350 metres de platja ens va costar una hora fer-los.  Al arribar a dalt ja només érem ben bé només una vintena. 
Al final del dia,  de la companyia F original només quedàvem en Kovalsky, en "Mad dog" Freeman, en Guido el nostre "spaghetti" i un irlandès pelroig, l' O'connor, que a les nits cantava cançons tristes en gaèlic. Tot pudia a mort. L'olor a carn humana cremada, l'olor ferrosa de la sang i el salnitre no me l'he pogut treure dels narius des de llavors.

- Hi com va anar?
- Va ser dur, vaig veure morir gent, vaig veure matar gent. Vaig matar gent.
- Hi va valdre la pena?
- Vull que et miris les últimes fotos. 
- Oh déu meu! Però que és això?

L'olor a carn cremada, a brutícia, el brunzit de les mosques, i aquells morts en vida que vesteixen un pijama a ratlles. Les piles de cadàvers nuus. Només pells i ossos. 
Els veig cada nit quant tanco els ulls, igual que a l'O'connor que dies després es tirà un tret al cap. I en Kowalski, que trepitjà una S-minen, d'aquelles que saltaven i t'explotaven a l'alçada dels collons i que trigà dues hores en morir-se. I en Guido, que morí al Bocage fosc amb un tret entre els ulls d'un franctirador,  i en "Mad dog" que morí al bosc de Hürtgen davant d'Aquisgrà. Li explotà literalment a sobre una granada de morter del 88, el tros més gros que em vam trobar va ser un polze i les botes. Tots som morts. Jo m'estic morint de càncer.

-És un camp de concentració, les primeres fotos que es van fer. Només per això; per que no es torni a produir va valdre la pena.

Fem una altra cigarreta en silenci, llavors em pregunta sobre les medalles. 
- És el preu que et paguen per cada tros de carn i ànima que vas deixant a la guerra: 2 cors porpra, un estel de bronze, un de plata. La Medalla d'Honor. M'he guanyat a pols un racó a Arlington.

Hem anat xerrant durant tot el dia. Faig una altra cigarreta al porxo. Sento passes, però no és la Mary. Són tots ells. 
- Hola nois
- Hola Tinent, ja és l'hora.
- Sí, ja fa temps que us espero.
- Senyor, Companyia F formada i al complert, senyor.

La infermera el va trobar assegut al porxo amb la cigarreta cremant-li els dits. Somreia.

 
(1) Coronel George Taylor, comandant del 116è Regiment d'Infanteria. 1ª Div.

dimarts, 18 de gener del 2011

Fear makes the wolf look bigger

La caputxeta vermella!

FEAR MAKES THE WOLF LOOK BIGGER o la por fa que el llop sembli més gran
I ara a la meva feina hi ha por, molta.
Por que es destil·la des de la porta del despatx del No mànager perquè veu com les ones de xoc del canvi de govern s'acosten perillosament a la seva cadira. 
Por que s'encomana i que llisca com la boira baixa, s'esmuny per les escletxes, passa per sota la porta i contamina els habitants dels despatxos. 
Por que s'encomana al Gos Beta, a la Pirata, a l'Osa Iogui, i que ells com a bons caps d'àrea educats en la mateixa escola que el no mànager també ensumen i la transmeten. I encarreguen feines absurdes, reculls d'informació, memòries. Tot per mirar de no ser arrossegats en la caiguda del No Mànager
La boira s'escampa, de to verdós, per la resta de l'empresa en forma de rumors, hores d'esmorzar en que la russa boja que tenim a l'empresa es dedica a amargar-nos-el en forma de atac de pànic amb verborrea  incontinguda, monotemàtica: Sobre els seus problemes laborals, el nosequè d'un conveni per fer una fira a no sé on amb no sé qui, el se me'n fot el que m'expliques i encara que apliquis en mi totes les tècniques apreses per a sobreviure al KGB i a viure durant anys a la URSS, aquell paradís proletari, no em contaminaràs amb la teva por. 
Per això i per tallar la conversa, mentre em prenia el te, li comento a la companya d'administració; que últimament només surt de gresca amb gais i lesbianes com s'ho fan per a saber ells que el que tenen davant també estima com ells. Mentre m'ho explica com a mínim la russa no parla i no expulsa més verí. 
I mirant altres blogs he anar a raure aquí [Bona nit i tapa't] on comentaven literatura japonesa i les seves frases i això m'ha fet recordar la frase que comença aquest post. I que havia vist fotos d'art de carrer. Ells tenen por. Jo no.
Jo continuo practicant Zen i continuo fent la meva feina.

La caputxeta ataca de nou!

 Per cert, algú ja n'ha fet la samarreta:

La samarreta

Genial, no? recordeu-ho sempre FEAR MAKES THE WOLF LOOK BIGGER!

dijous, 13 de gener del 2011

Nicotina vs Cafeïna vs Teobromina

Nicotina
Algunes de les meves poques neurones que encara funcionen comencen a xisclar: nicotina, nicotina, nicotina... fa poc que he deixat de fumar, així que cal trobar alguna cosa que les calmi, alguna cosa que els doni part d'aquestes molècules de Hidrogen i Nitrogen tan boniques de dalt amb els seus enllaços simples i dobles de Carboni... 
Primer, aigua. Hidrata la pell, el cos, ajuda als ronyons, aviat semblaré una granota amb tanta que en prenc. Croack!
La neurona (cavall n+1), aquella que tenim els homes que serveix per a fer desfilades militars sense que ens caguem al carrer com els cavalls que hi participen també, vol la seva dosis: Nicotina, nicotina, nicotina...!
L'aigua sembla que no funciona, necessito algun alcaloide que m'estimuli i que sigui legal: Que pot haver-hi pel despatx que pugi el meu nivell d'alerta? La nespresso! corro a fer-me un cafè d'aquells negres, forts, amb la seva crema. Però no hi apareixen ni en George Clooney ni en John Malkovich. Hi ha alguna cosa que no funciona. La cafeïna fa part del seu efecte però segueixo amb la concentració baixa, i la neurona (aguanta al teu cap sense matar-lo x-23) també a començat a cridar Nicotina, nicotina, nicotina...! 
Ei coi de cervell, que t'acabo de donar una bonica infusió de C8H10N4O2. En tota la vena que diríem, bé en forma de tassa. Ara totes les neurones del lòbul parietal comencen a fer l'onada i criden "No serem moguts!". Bé, com a mínim part del meu sistema de comandament em dona suport i es resisteix a la pressió de les demés neurones revoltades.
Però no comptava amb el factor extern: El grup de neurones més primaries: Mata el teu enemic ! (sector cerebel) s'han activat per un comentari fora de lloc del Gos Beta.  
Necessito reforços! 
En ajut del meu sistema nerviós central arriba la 3,7-dihidro-3,7-dimetil-1H-purina-2,6-diona en forma de xocolata, mmmmm.
Els reforços aconsegueixen calmar a les neurones, tot i que en queden algunes de revels cap a l'hipocamp, però crisi superada. Això sí, quan em torni a pesar la infermera que em controla la pressió sanguínia em matarà o em traurà alguna cosa més de menjar. Ja hi ha roba que no m'entra! 
Ja ho diuen. Els plaers d'aquesta vida, o estan prohibits o són pecat o engreixen.


Nicotina, nicotina, nicotina...! 
(voleu fer el favor de callar d'una vegada, coi de neurones!)

Són quasi iguals,oi?

dilluns, 10 de gener del 2011

El cervell és un gran cementiri de records


És curiós com funciona la ment humana. Salta d'una idea a l'altre, a vegades sense connexió aparent. Avui, després d'unes vacances nadalenques, seguint part de la rutina matutina d'arrencar l'ordinador, esborrar els centenars d'spams al correu i mentre deixo que es vagi ordenant el dia, xafardejo el meu compte a Facebook. Un comentari d'una amiga em porta a visitar una pàgina web d'una artista americana que fa dibuixos de dones sobre fusta que semblen trets d'un manga japonès sota la influència de l'art noveau. (o a l'inrevés)
Yuuwaku by Audrey Kawasaki
Mentre no arriba el No-mànager i el gos beta aprofito per passejar-m'hi. Molta gent els troba tant bons que fins i tot se'ls tatuen. I de sobte els ulls d'un dels dibuixos fan que recordi un estiu de fa anys en que va anar d'un pèl que no em tatuo un nom de dona a l'espatlla. La qual cosa m'hagués portat a donar un munt d'explicacions a cada dona que he conegut en el sentit bíblic de conèixer, de perquè hi ha aquell nom i no el d'ella. Els ulls i la mirada. I ganes de tornar a sentir una cançó.
I posts de gent que segueixo que parlen de mites musicals de la seva joventut. I de com eren de guapes i com s'han tornat. Que el temps passa per a tots i a alguns els perdona o castiga més que als altres. I de cop m'he trobat teclejant el seu nom al facebook, com ja havia fet altres cops, però no hi apareixia. 
I avui sí ha sortit. 
L'he tornada a veure.
I jo en un rampell li he enviat un missatge ( gràcies traductor de google) i ara el vertigen és: val la pena que en sàpiga res d'ella després de tants anys? Tant dura és la crisi pels homes quan només escoltaries música de fa molts estius?

Per cert, la cançó que martelleja el meu cervell és aquesta: 




All that I have is all that you've given me
did you never worry that I'd come to depend on you
I gave you all the love I had in me
now I find you've lied and I can't believe it's true

Wrapped in her arms I see you across the street

and I can't help but wonder if she knows what's going on
you talk of love but you don't know how it feels
when you realise that you're not the only one

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop

Time after time I've tried to walk away

but it's not that easy when your soul is torn in two
so I just resign myself to it every day
now all I can do is to leave it up to you

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop

Stop if love me

(you will remember)
now's the time to be sorry
(that day forever)
I won't believe that you'd walk out on me

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop