dilluns, 21 de desembre de 2015

Per molts anys, Chief engineer

Aquí vam deixar les teves cendres.


Per molts anys, Chief engineer! Quan ve el solstici d'hivern no deixo de pensar-hi. Avui és el teu aniversari. I encara et recordem.

Hi ha tres tipus d'homes, els vius, els morts i els que naveguen.
Bona singladura eterna.

I un altre dia amb més calma t'explicaré com van creixent els de casa.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Ets una xina comprada

Foto  @Andorra_Tresors via Google

-Ets una xina comprada, no t’estimo! 
Vaig sentir com el crit em pujava a la gola. La meva germana gran m’havia trencat la nina. Però llavors l’àvia em va abraçar abans el crit no sortís per la boca.
-Shhh, nineta. Que hi ha coses que si es diuen llavors saben greu tota la vida. 

L’àvia es va passar la nit acaronant-me els cabells mentre jo somicava. I m’explicava amb un xiuxiueig que tothom m’estimava, fins i tot la meva germana gran.  Que els pares van adoptar una nena per poder donar tot l’amor que tenien i que després vaig arribar jo, quan ja havien acceptat que no podrien tenir fills.
-Nina, saps que ens passa als que estimem? Sempre tenim por de no tenir prou amor per donar. I saps què? Que sempre en tenim. Jo em pensava que no podria estimar tant com quan vaig conèixer l’avi, i llavors va venir la teva mare, que era una criatura ploranera però vaig tenir tant d’amor per a tots que fins i tot quan va néixer la tieta en vaig tenir per ella. I amb els teus pares i la teva germana els passa el mateix.  Ja veuràs com demà a la teva germana li sap greu i tu la perdonaràs.  No has de tenir por d’estimar.


Mama, l’àvia...  – tu també l’enyores, oi petita?  Jo també l’he somniada, em diu la mare,  al cels sia. 

divendres, 20 de novembre de 2015

40 anys no són res - Españoles, Franco a muerto -

Up Periscope ( 1959) LA pel·lícula! 

Avui fa 40 anys que es va morir Franco.  El 20N va lligat a la meva memòria a que la nit abans, a la tele en blanc i negre feien, si no em falla la memòria, una pel·lícula de la segona guerra mundial; de submarins i la volia veure. Però o bé era massa tard, a les 10 ja ens enviaven al llit al meu germà i a mi o van sortir els demolidors 2 "rombos" i llavors sí que no hi havia excusa. Cap al llit s'ha dit.
Al matí la mare ens va despertar tard i ens va dir que no hi hauria escola, que s'havia mort Franco.
Pel meu germà i jo mateix, Franco era aquell senyor que sortia a les pessetes i als segells, no hi vam donar més importància. El que ens va saber greu de veritat és que l'hàmster que teníem s'havia mort de vell. I això sí que ens va saber greu. Però encara ens quedava la gossa.
Llavors a la tele, on només podíem veure una cadena i en prou feines l'uhacheefe, va sortir un senyor que ho deia i plorava i després va començar a desfilar tot de gent davant d'un senyor que estava dins la caixa i després vam veure com un senyor vestit de soldat deien que seria el nou Rei.
La vida llavors era en blanc i negre
Ens vam passar els dies jugant amb els madelmans i llegint tebeos.
Els meus primers madelman

Els meus primers madelman

I llavors és quan t'adones que el fill d'aquell que anava disfressat de soldat ara és el Rei, que ja has vist 5 Sant Pares a Roma, i que la gossa de casa ja no t'espera a la porta i remena la cua com quan tornaves d'escola perquè en fa molt que és morta. Que 40 anys passen en un obrir i tancar d'ulls i comences a refugiar-te en els records de la  teva infantesa perquè saps que els propers quaranta ja són de baixada.

dijous, 19 de novembre de 2015

I que Viva México cabrones!

Diego Rivera, 1913, Retrat d'Adolfo Best Maugard


- Fito, tu no t'enyores?
-D'on? li demano al Dieguito,
- De casa. - No- li contesto. Fa temps que en sóc fora. La família va decidir enviar-me a Europa, a estudiar art, a aprendre idiomes. Tothom s'acostuma a la bona vida de París, Berlín, o els balnearis, amb aquelles dones blanques, pàl·lides.
Aquí puc lluir canotier, o guants de pell i bastó. Amb una trenca de llana anglesa ben gruixuda. I el corbatí prim.
- Jo sí - em diu el Dieguito - Enyoro aquella llum, i les dones brunes, l'olor del nopal florit. El tequila, Fito, no enyores el tequila? L'absenta i la seva fada verda està molt bé. Però res com menjar-se el cuc del mezcal al darrer trago!

Li somric mentre faig la darrera calada a la cigarreta. - Sempre seràs un somniador Dieguito. Llenço la punta de la cigarreta.
El Dieguito no sap que a la butxaca de la trenca duc el telegrama on la família em demana que torni, que ha esclatat la revolució contra Porfírio Diaz i que s'hi han afegit tots.

- Saps què Dieguito? Sé d'un Bistrot a prop que tenen tequila. Hi anem? I que Viva México cabrones!

dimarts, 6 d’octubre de 2015

Holograma - relats conjunts-


Mural del Pavelló de Catalunya a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992. Wikipedia

El professor de "Història de l'Art" torna a ensenyar l'holograma que flota davant un grapat d'adolescents. L'aula, amb una disposició de teatre grec li dona a tota l'escena un aire renaixentista, a lliçó d'anatomia.

- I aquesta va ser la contribució d'Antoni Tàpies, 1923-2012 a l'expo de Sevilla a les darreries del segle passat. Recordeu que aquest període s'inclou en l'apartat "Art Català durant l'ocupació de la República pel postfranquisme espanyol"

Els dos adolescents que fan manetes a la darrera fila deixen de besar-se aprofitant la foscor i ella exclama de manera ben audible: Quina merda! 
El seu company somriu i li engrapa un pit. 

El professor fa com si no sentís ni veies res i passa el següent holograma mentre es demana quan queda per a la jubilació. 

dilluns, 22 de juny de 2015

loo


El plugim ja s'ha acabat, però el sol no ha sortit encara. És amagat darrera una teranyina de núvols i de fum de pólvora. En fan mal les cames i el cul de l'estona que porto dalt del cavall. Tinc gana. Tinc ganes de que això s'acabi i tornem tots a casa. De fet, tinc moltes ganes de tornar a casa. Amb la Marianne que es va deixar tocar els pits per sota el vestit el dia en que em van reclutar. Li vaig dir que m'esperés. A més, ara quan s'acabi, amb la prima de l'exèrcit ampliaré el negoci i farem més mantega i la vendré a París.
Sembla que passa alguna cosa. Tothom es mira. Els canons han deixat de disparar i la cavalleria avançarà contra aquests maleits anglesos.
Som-hi. El sergent comença a impartir ordres. - Desenvaineu! Al pas-.
El terra és humit i fa tot pudor a sofre.  Ara passem pel costat de la gran bateria de canons. Els artillers ens vitoregen. - Hurra! Hurra! Vive l'Empereur-.
Ara el sergent crida, al trot, i comencem a pujar la pendent. Sento com el cavall agafa el ritme, cloc, cloc. Cloc, cloc.
- A la càrrega! Vive l'Empereur!!

I jo també m'alço una mica sobre la sella per permetre que el cavall es posi al galop i trenquem les línies dels anglesos.

- Vive l'Empereur!! Crido amb tota boca- Què fan aquells amb aquell canó?



Quan Napoleon va veure la càrrega de Ney, vora les quatre de la tarda contra el centre de les línies angleses va comentar - és massa d'hora.  Els anglesos van formar en quadre per salvar les escomeses de la cavalleria i els artillers es va refugiar dins. Excepte la bateria del Capità Mercer que va continuar disparant amb els seus canons de nou lliures contra la columna de carrabiners a cavall on queien homes i cavalls com si els segués una dalla.


ter

Joana d'Arc, París via Google


El darrer cop que vaig ser a París per feina vaig anar a parar a un petit bistrot. Es just davant de l'estàtua eqüestre de la donzella d'Orleans. Vora les Tuileries. M'estava desdejunant un croissant amb melmelada de taronges amargues i un cafè amb llet prou aconseguit i amb l'orella posada en capturar els diferents accents de francès que es senten a París que vaig caure en la conversa que tenien darrera meu un parell d'homes. 
El primer li recriminava que arribés tard, ja que havien quedat i l'altre s'excusava que hi havia hagut un petit incident a la feina amb un company.
Es veu que el company de l'altre sala quan ja estaven apunt d'acabar la ronda havia aparegut blanc com la cera. 
I entre ell i el supervisor no aconseguien entendre perquè havia arribat a aquest extrem de pànic. 
Es veu que jurava i perjurava que s'havia mogut. - Crida visca l'Emperador- ha dit entre tremolors.

- Llavors el supervisor m'ha dit, marxa, ja ho enllesteixo jo que ja sé de què va. 

L'home que l'escoltava li diu - Sí, jo també sé de què va. Quan jo hi treballava passava el mateix cada any.
Sembla mentida que no us avisin. Avui és l'aniversari de la batalla de Waterloo. Sempre és igual, vora les quatre de la tarda, coincidint amb la càrrega de Ney.

I llavors amb una claror meridiana, com si es reflectís sobre el bronze de l'estàtua a cavall que tinc davant meu sé de què parlen i qui són. 
Són vigilants del Musée de l'Armée, que és a l'altre costat de riu, als Invàlids. I sé de què parlen. Parlen de la cuirassa del pobre Antoine Fauveau, el fabricant de mantega. Com no voleu que cridi "Vive l'Empereur! " si devia ser la darrera cosa que va fer a Waterloo?

Cuirasse du carabinier Fauveau via Musée de l'Armée



wa

La butte du lion -google-

Ha tornat el silenci, jo fa estona que observo les floretes grogues que entapissen la plana. Arriben a ran del turó, aquest que hi ha darrera l'arbre.
Ara veig passar en John. Ell també fa temps que corre per aquí.

- Ei, John! Johnny, tros d'escocès del dimoni, que no em dius res avui? Que t'has quedat sord del merder que van fer fa uns dies aquells que recreaven la batalla? Qui xivarri, i ni tan sols s'acostava al que va passar de veritat.

Quins uns, es pensen que portant un uniforme i fent veure que disparen un mosquet sabran el que va ser aquesta carnisseria. No ho sabreu mai!, Mai!

John, ja sé que estàs enfadat però podries dir-me alguna cosa, no? Guaita'l ara va i s'amaga darrera l'arbre fent veure que no em sent.

Va John, vine i xerrem una estona, que si no això ara que han marxat tots està molt solitari i en silenci.

Sempre ha sigut un carallot!  I això que fa uns dies em va dir que si algun dels que vindrien a jugar a soldadets portava whisky no se li apareixeria.

Quina merda. Jo fa dos cents anys que tinc unes ganes boges de tornar a casa a fer mantega i adormir-me amb el cap entre els pits de la Marianne...

Renactors AFP/Getty Images

Death's blue screen


Via Google

Després que  Skynet eliminés tota la humanitat va patir un error windows d'allò més absurd i es va quedar congelat amb una pantalla blava perquè no quedava ningú per fer CTRL+ALT+SUB


dilluns, 11 de maig de 2015

Homenatge a Olga Xirinacs





John Everett Millais (1852)



Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga - Óssa Major




dijous, 30 d’abril de 2015

La banyera




Avui fa 70 anys d'aquesta foto. En ella Lee Miller,  es banya dins una banyera.  En un racó una foto emmarcada. Unes botes de soldat sobre una estora. L'uniforme plegat sobre la cadira. 
Avui fa 70 anys Lee Miller es va deixar fotografiar per David E. Scherman el seu company al cos de Corresponsals de Guerra de l'US Army.  Feia poc havien fotografiat l'horror dels camps de concentració.
Avui fa 70 anys l'home de la foto emmarcada havia vist com el seu somni d'un imperi de mil anys es trencava a bocins i es suïcidava al seu búnquer a Berlín.
Avui fa 70 anys Lee Miller i David E. Scherman es van banyar a la banyera de l'apartament de Hitler a Munic. 

No deixeu de mirar-vos les seves fotografies. Aquí

dilluns, 23 de març de 2015

Roig Maduixa

Aquesta és la meva primera participació a un concurs literari. 

 I Premi UTE de microrelat sobre la tuberculosi. 


Roig maduixa

Per què plora? Em demanes. La noia que plora a la nostra pantalla de televisió ha escopit sang. Una sang carmesí sobre un mocador blanc. Blanc neu, blanc nata. Roig maduixa. Que ho veiem tots que ha escopit sang, ha pensat el director.  – Plora perquè sap que es morirà.  Plora perquè ara que ha trobat un noi que l’estima es morirà. I no es vol morir.
L’àvia es moria a casa.  S’apagava lentament i es despertava la vella malaltia tants anys amagada als seus pulmons. La que va endur-se la germana de l’àvia amb 21 anys. Malaltia de postguerra civil. Malaltia de fred i misèria. Malaltia de por. Malaltia de les que es callen. Tuberculosi.
Ens van fer el test a tots i tu vas donar positiu. La metgessa ens va assegurar que es cura.  -Va nina, és l’hora de les pastilles. T’acarono els cabells i tu rondines. Però també somrius.  – Mira, papa, ell ara escriu a màquina i també plora. 
Sí, plora amb els mateixos plors que vaig amagar quan ens van dir que la tenies.

Em desperto a les nits pensant que escups sang a un mocador com la noia de la pel·lícula.

--------------

Ja us dic ara que no ha estat premiat, però com a repte m'ha agradat, així que si va bé n'enviaré un altre la propera edició.

Agrair a la Cantireta que sigui la meva filòloga de guàrdia i m'ajudi amb la conya d'on posar una coma quan toca. 

dilluns, 12 de gener de 2015

Heus aquí una vegada

Aquest relat també el trobareu aquí, va ser la meva col·laboració a"Roda el món i torna al bloc" Gràcies Carme!



Heus aquí una vegada...  -Un conte, un conte! la baba explicarà un conte.-
Sí, un conte. Ara arraulida a la vora del foc i arrugada com una pansa, els del meu voltant ja no saben els anys que porto viscuts, les històries que he sentit explicar de gent que ja era molt vella quan jo amb prou feines caminava.

-Va, seieu aquí a la voreta. Prop de l'escon i la llar. Heus aquí una vegada, que un fadrí enyorava son pare. Son pare havia marxat a la guerra i feia molts anys que no tornava. Els altres fadrins festejaven la seva mare i els malbarataven el patrimoni. Si la seva mare no es decidia aviat per tornar-se a casar perdrien bous i esquelles...

Fan uns ulls oberts com taronges. Són, crec, els fills dels meus besnéts, ja he perdut el compte. A casa em veuen com una mena de destorb, però encara faig alguna que altre feina, trec els pèsols de la seva beina amb uns dits arrugats i escolto mentre em faig l'adormida a la vora de la llar converses que sé que no voldrien ser sentides.

Baba, baba! no t'adormis! Explica'ns més contes.
Heus ací una vegada que...

Vam veure vi fins a embriagar-nos. La collita havia sigut molt bona i celebràvem que ja havíem acabat. Que tot el blat era al graner. Que el rebost era ple. Que no passaríem gana al fred hivern. Vam ballar en cercle i ens vam amagar entre la pinassa mentre ell em posseïa com si demà no existís.  Encara l'enyoro a les fredes nits de tramuntana.

-Baba, un altre, un altre. -No petitons, que és tard i vol ploure. Cap a dormir que demà hi ha molta feina.
Marxen mentre em desitgen bona nit. Ara és la millor hora, la dels vells que no tenim son. Torro una mica de pa, una llenca de xulla i ho estovo dins d'un got de vi. Les hores es faran llargues, molt llargues.

Vaig seguir-lo fins a l'altre punta de món. He vist la immensitat de la mar de color de vi. He conegut gent que tenia la pell més colrada que quan ens toca el sol i gent amb la pell blanca com la neu.  He voltat per tot el món. Llavors un bon dia, vam tornar altre cop al mas i al bosc i a una vida d'arrelar fort, molt endins. Roda el món i torna al born...


Recordeu, tota història comença amb heus aquí una vegada... fins i tot la meva.