ter

Joana d'Arc, París via Google

El darrer cop que vaig ser a París per feina vaig anar a parar a un petit bistrot. Es just davant de l'estàtua eqüestre de la donzella d'Orleans. Vora les Tuileries. M'estava desdejunant un croissant amb melmelada de taronges amargues i un cafè amb llet prou aconseguit i amb l'orella posada en capturar els diferents accents de francès que es senten a París que vaig caure en la conversa que tenien darrera meu un parell d'homes. 
El primer li recriminava que arribés tard, ja que havien quedat i l'altre s'excusava que hi havia hagut un petit incident a la feina amb un company.
Es veu que el company de l'altre sala quan ja estaven apunt d'acabar la ronda havia aparegut blanc com la cera. 
I entre ell i el supervisor no aconseguien entendre perquè havia arribat a aquest extrem de pànic. 
Es veu que jurava i perjurava que s'havia mogut. - Crida visca l'Emperador- ha dit entre tremolors.

- Llavors el supervisor m'ha dit, marxa, ja ho enllesteixo jo que ja sé de què va. 

L'home que l'escoltava li diu - Sí, jo també sé de què va. Quan jo hi treballava passava el mateix cada any.
Sembla mentida que no us avisin. Avui és l'aniversari de la batalla de Waterloo. Sempre és igual, vora les quatre de la tarda, coincidint amb la càrrega de Ney.

I llavors amb una claror meridiana, com si es reflectís sobre el bronze de l'estàtua a cavall que tinc davant meu sé de què parlen i qui són. 
Són vigilants del Musée de l'Armée, que és a l'altre costat de riu, als Invàlids. I sé de què parlen. Parlen de la cuirassa del pobre Antoine Fauveau, el fabricant de mantega. Com no voleu que cridi "Vive l'Empereur! " si devia ser la darrera cosa que va fer a Waterloo?

Cuirasse du carabinier Fauveau via Musée de l'Armée