dijous, 31 de desembre de 2009

Propòsits d'any nou

La tranquil·litat és el coratge en repòs.
La imatge del costat és de la guàrdia de Kendo Jodan No Kamae. És la guàrdia més agressiva. La guàrdia que desprotegeix més, però alhora la que permet atacar més bé i més ràpid. 
Aquest és el meu propòsit per a l'any que comença. Un canvi d'actitud. Un aixecar la guàrdia amb actitud/aptitud tranqui·la però desafiant. Penso aguantar-vos la mirada a tots. Rates, Pirates, Trepes, Mànagers i demés patuleia. Recordeu No depreciïs la sargantana per la seva mida, a força de trepitjar-li la cua podria reencarnar-se en drac. 
Avís per a navegants: Us les penso tornar totes, això sí amb el millor somriure (com sempre) i amb l'esperit serè del que sap que hi ha dies en que un ha de ser pacient com una ROCA, fluir com l'aigua d'un RIU i ràpid com el LLAMP.
 
穏やかな心残りです
odayaka na kokoronokori desu 
 
岩のような患者は、稲妻のよう川や高速のように流れることが
iwa no yō na kanja wa , inazuma no yō gawa ya kōsoku no yō ni nagareru koto ga 
 
I a la resta que no sou dins de l'Avís per a navegants, una molt bona entrada d'any. Espero que compartiu molts bons moments amb els vostres, que en el fons és l'única cosa que val la pena.
Una gran abraçada. 
 
 



dimecres, 23 de desembre de 2009

650 aniversari de la Diputació del General


Reunides a Cervera, el dia 19 de desembre de 1359 les Corts de Catalunya van establir un donatiu per ajudar al Rei Pere el Cerimoniós que estava en guerra amb Castella. Per recaptar aquest donatiu es va establir un impost nou i es va crear una comisió de diputats per controlar-lo. Es va anomenar Diputació del General. Amb el temps aquesta comisió es va convertir amb la Generalitat de Catalunya i aquest escut que veieu és el seu d'orígen. Les quatre barres eren l'ensenya reial. 650 anys!. En qualsevol altre país s'hagués celebrat i difós a tot arreu que en plena edat mitja els ciutadans d'aquest país es reunien amb el seu Rei per parlar de lleis i impostos; de lleves militars i accions contra l'enemic. Com que això és un país de fireta ( com volen  alguns que ho sigui molts anys ) s'hi ha passat de puntetes.


Ara ojats. Sia notori. Que Nos Pere instituim i acordem que es reuniran Corts una vegada a lo any...

Natalis Solis Invicti

Fa molts i molts  anys, al nostre orient, va néixer un fill de mare verge en una cova. Quan es va fer gran va matar el brau que havia fet perillar l'univers. Els seus seguidors commemoraven el seu naixement fent una festa pels vols del solstici d'hivern.En que l'univers recupera el seu ordre i torna a créixer el dia i es vencen les tenebres. Fa mols i molts anys pels vols del solstici, els romans es donaven petits dolços on hi havia amagada una fava; qui la trobava manava (senyor o esclau) per un dia dins la casa i es donaven regalets i s'embriagaven en una festa dedicada a Saturn. Fa molts i molts anys a l'esperit de l'any vell encarnat en un tió se'l picava i se'l cremava perquè el nou arribés aviat i tornés a créixer el dia i fos un Bon Any. Barregeu-ho tot i tindreu moltes de les coses que celebrarem aviat.No fa tans anys un dels primers Bisbes de Roma que va usurpar? el títol religiós romà de Pontifex Maximus  va decidir que el 25 de desembre seria el naixement de Jesús.(així els romans anirien a Missa i no s'emborratxarien celebrant les Saturnalies) Els cristians de Constantinoble i d'Alexandria van dir que estava sonat i van continuar celebrant-ho el 6 de gener (Epifania)així Jesús neix i els Reis d'Orient arriben al mateix dia.(Com continuen fent els Ortodoxos) Així doncs, ALYEBARD i tots els seus us desitja un BON NATALIS SOLIS INVICTI, ai no, un BON NADAL i us dedica una nadala que ens recorda a tots la primera figura que cerquem quan veiem un pessebre.

Albert Pla, Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i Manel canten la cançó d'aquest Nadal.
http://www.youtube.com/watch?v=UECBtWLpAyI

dilluns, 21 de desembre de 2009

Dis Manibus

D.M. Dia de Solstici d'hivern. Dia de trobar-te a faltar. Dia de Commemorar els Dis Manibus. Dia d'oferir-lis ofrenes, ahir a la nit una vareta d'incens, aquesta nit una altra. Dia de pensar amb els que naveguen eternament. Dia de saber que no es mor realment mentre algú pensa amb tu. Dia de recordar que una cigarreta era un pitillorum i que a la porta de casa hi ha un xifrer perquè seguim la tradició romana. Qui demani aixopluc en trobarà. Dia de pensar en els presents i en els absents. Feliç aniversari Chief Engineer. Una abraçada dels teus, sies on sies.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Boston Tea Party


El 16 de desembre de 1773 un grup de ciutadans de Boston, farts dels impostos que els imposava el govern britànic, es varen disfraçar d'indis i van llançar el carregament de tè d'un vaixell al mar. El govern britànic va pensar que no era un acte representatiu del que importava realment a la gent. Quan se'n varen adonar ja s'havia reunit el Primer Congrés Continental i havia nascut un nou país amb la unió de tretze colònies. Ara us diran que el que va passar ahir no representa el que importa realment a la gent ni que no es va arribar a percentatges significatius, que no deixava de ser una consulta de costellada. Doncs si tant confieu en guanyar-la i que siguem bons espanyolets i que ens continuem deixar prendre el pel. Per què no en convoqueu un de veritat? Ja sabem que a Madrid existeix l'art del ninguneo, de fer veure que alguna cosa no és veritablement important. Però més d'una cancelleria europea, amb una mica de formació s'ha adonat que ahir vam fer el nostre pròpi BOSTON TEA PARTY. Ara només ens falta trobar líders de la talla d' Adams, Jonhnson, Revere, Franklin, etc.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Llàgrimes

A vegades no cal que es vegin les llàgrimes per saber que he plorat. A vegades, només cal aixecar-se al matí. Mirar per la finestra i veure com la Lluna minva, Orió i el seu fidel gos es van amagant. Sentir com el fred del matí s'apropia del cos. Hi ha buidors que no es poden omplir. Hi ha silencis que fan més mal que els crits. Hi a gestos que fan més mal que els cops de puny. Com quan t'acarono i sembla que t'hagi tocat un llimac. Llavors és quant sento les llàgrimes com pugen, com lluiten per sortir. Però allí es queden, darrera la veueta que diu Els homes no ploren. Cert, els homes no ploren Die Männer sind Rechte nach dem Sturm, com diu la cançó.

*Els homes s'estan drets sota la tempesta.( Així no es veu que ploren)



divendres, 13 de novembre de 2009

Memòria


Aquest matí he fet un viatge per la memòria, un viatge amb un R4 blanc,  pel país dels R4 plens de capses de pomes al darrera sobre una saca. Resseguint el rec, ara buit, que porta l'aigua als camps d'arròs. Aquest matí he fet un viatge per la memòria, resseguint la ruta que es feia en tartana per anar a festa major. Aquest matí m'ha sorprès la mola fosca de la torre de l'homenatge del castell de Peratallada mentre venia de Palausator. Aquest matí he vist tres falcons, una aguilot, dues cigonyes, fotjes i esplugabous, gavines i gavians acotxar-se per que ve el mal temps, s'acosta aigua o tramuntana? El castell del Montgrí no duia mantell, pluja no serà, serà Tramuntana. Avui com sempre que passo pel davant, no he anat a Sant Iscle ni he trencat cap a Llavià i Serra. Aquest matí he vist creuar als francesos pel gual de Gualta en mig de la boira que s'estenia per sobre el Ter. De fet des de fa dos cents anys que els seus fantasmes, i els dels meus re-re-rebesavis, que suren sobre el Ter quant hi ha boira. I en un revolt m'ha semblat veure el Comte d'Empúries, i els notaris, i la Comtessa de Barcelona i tot de gent gran i menuda e cavallers e senescals... prop de l'Església de Sant Feliu de Boada mentre discutien els termes i límits de l'Alou d'Ullastret, però ha sigut només un moment, com el batre d'ales d'una garsa.
Avui he conduit de bon matí per tot de camps termenats, flanquejats per xifrers, que segueixen l'ager publicus  d' Emporion. des de fa més de dos mil anys. Avui he conduit pel meu rera país  i la meva memòria.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Cançons




Hi ha cançons que t'envolcallen com una flaçada a les nits fredes. Cançons a cau d'orella mentre t'adormies. Hi ha cançons que t'omplen de melangia. Hi ha cançons que et fan inflar el pit i agafar el fusell i sortir al carrer Aux armes, citoyens! Formez vos bataillons! Marchons! Marchons! hi ha cançons que et parlen de les espatlles on plorar Don't give up 'cause you have friends. Don't give up you're not beaten yet. Hi ha cançons que només pertanyen als amants because the night belongs to us...

Hi ha cançons que t'arriben de cop, mentre condueixes, com per casualitat i s'agafen a la memòria i després resulta que vas veure la publicitat de l'actuació de la cantant i et va fe gràcia el nom del grup i llavors resulta que la canço que no pares de repetir-te des de fa dies era d'ells.
Això em va pasar amb Anna Roig i L'ombre de ton chien.

I una cerca absurda per Internet em va portar a una cançó, a una balada estranya, amb atmosfera gòtica, tot i la llum austral que la emmarca.


I com que no sé penjar vídeos ací, us regalo els dos enllaços


Anna Roig i L'ombre de ton chien Je t'aime



i



Espero que us sorprenguin tant com a mí.
  

In absentia


Per Swà, pel sol fet de llegir-me.


Per més que vaig siluetejar els seus cosos, i vaig reposar el cap en les seves espatlles. Per més que vaig contar totes les pigues i em coneixia el solc de cada arruga, el gust de cada plec, mai varen ser realment meves. Sempre, en un moment o altre, tenien la mirada perduda en un horitzó pregon on jo no hi era.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Fireta












fireta [ de fira] fem. JOCS
Estris de cuina petits, fets de terrissa, llauna, etc., per a jugar a cuinar.


Del diccionari de la GEC...

País de fireta, de joguina. Que quan cauen quatre gotes d'aigua tot se'n va a can pixa com deien a casa. Un país desencisat, sense horitzó. On el subdirector de La Vanguardia (Española) declara que si fóssim independents l'endemà ens convertiríem en un protectorat francès com el 1640. Amb uns arguments patètics que qualsevol estudiant de 1er de polítiques, o d'història li podria rebatre. País de Fireta esporuguit. Un país de fireta on cada dia, a la cantonada més visitada de Barcelona hi ha un romanès gerxo ensenyant les seves misèries. Aquest home no durava així ni cinc minuts a París al costat de qualsevol monument de la grandeur francesa. Us imagineu per un moment un romanès brut, esguerrat, descamisat per ensenyar les cicatrius al costat de la flama eterna del soldat desconegut, allà, sota l'Arc de Triomf? És que no té temps d'arremangar-se la camisa que ja és davant d'un tribunal aplicant-li la llei sobre mendicitat. I després d'un parell de mesos a l'ombra se l'expulsa. De fet, aquest SDF, el van plantar a la frontera de la Jonquera i avall que fa baixada. Aquí, ni la Guàrdia Urbana, ni els serveis socials es plantegen retirar-lo de davant de la casa Batlló, de fet fa joc amb les corbes Gaudinianes. Els Mossos no intervenen perquè no és competència seva i prou feina tenen a aguantar el que tenen per a Conseller. País de Fireta on els Criptocomunistes volen implantar la ISO al cos de Mossos d'Esquadra i com a tota ISO hauràn de donar un questionari de satisfacció als clients (detinguts) és que ens em begut l'enteniment tots?La policia és per a protegir i servir als ciutadans, no als delinqüents.
País de fireta on quatre pijo-progres per una mal entesa multi culturalitat volen canviar Nadal per vacances d'hivern i Setmana Santa per vacances de primavera, no fos cas que s'ofenguessin els altres. Digueu-li a qualsevol nen que no es fa tió a l'escola, que no es fa castanyada perquè no s'enfadin els dos sarraïns de la classe i la mestra que es va fer feminista perquè no sucava a la facultat. No és un fet religiós, és un fet cultural. I si no preneu exemple de la república laica per excel·lència. El xador no es benvingut a l'escola francesa ni a la república.
País de fireta. On una estació remodelada i acabada d'inaugurar li vesa l'aigua per a tot arreu quant plou. I ja no us dic com baixava l'aigua a l'estació de Passeig de Gràcia.
País de fireta. On la darrera maniobra per escanyar-lo és crear una low- cost d'Iberia per potenciar encara més Barajas i putejar el Prat.
País de fireta on la majoria de la classe empresarial i política encara es pensen que el seu mercat natural són els quaranta milions de penjats de l'oest que ens boicotegen i ens ofeguen econòmicament. Pallussos, el vostre mercat natural va de l'Atlàntic als Urals, i si no espavileu aviat, vindrà un Belga, o un Danès, o un Letó, o un Txec ( països amb una mida com la nostra) i us fotrà el mercat a vosaltres.
Jo de gran vull un país que funcioni i deixar de jugar amb fireta. Per que jo me'l crec el meu país. I que ningú me'l toqui. Encara que sigui de fireta.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Calma


Després de la tempesta ve la calma. La calma de que el merder el tenen els altre, els pirates, els escorpins, els escurçons, i demés patuleia que pobla el meu despatx. Calma després de fer més de 400 km. per aquestes terres de Déu i perdrem dins d' Igualada i Lleida. He arribat a la conclusió que a la que surts de casa tot, tot, tot està mal indicat i tot i que vagis amb el planell de Google maps amb la ruta; l'economia no dona per a un GPS per al cotxe d'empresa, els diners es llencen en estudis de Feng Shui pel despatx del Mànager. T'acabes perdent. Sempre apareix una obra no planificada o un segurata amb l'electroencefalograma pla et diu que no pots girar per on vols, - És que sóc expositor, que no ho veus capullo, que sóc l'únic que va amb coll i corbata a les deu del matí per Igualada i en dissabte.
A Lleida va ser més divertit. En tornar cap el cotxe aparcat els neteja-parabrises estaven farcits de fulls volants, també coneguts per flyers de totes les cases de putes hagudes i per haver al voltant de la capital de la terra ferma. Fins i tot amb això són diferents els de la terra ferma. Això de no tenir la mar aprop.
Després a la nit i a l'alçada de Manresa un bon xàfec d'estiu, d'aquells que no veus tres en un burro durant deu minuts. El plaer de conduir amb la carretera sense camions, escoltant bon jazz i recordant que no t'has atrevit a demanar telèfons de gent d'Igualada, de Lleida, de Manresa...
Sort de la bona gent del territori, que ajuda a que les coses surtin bé i que et dona secretes alegries, com conèixer la primera empresària independentista declarada. Espanya, tremola.
I als del despatx, que els donin amb una canya escardada fins que els hi agradi. Avui he decidit estar en calma.

divendres, 25 de setembre de 2009

Colors


Vine, que t'ompliré de blanc. Vas dir-me. I em vas apartar les cuixes per penetrar-me. Jo, tota humida, vaig empenyer amunt per que t'acoblessis més bé. Només de blanc? vaig dir-te.
Ets un cabró, els vull tots els colors
. I et vaig clavar les ungles pintades de vermell a les espatlles. Al costat de la marca violeta que havien deixat les meves dents hores abans.Vaig emmirallar-me en els teus ulls verds i et vaig tornar a mossegar al coll. Se que t'agrada, i mentre m'omplies de blanc vaig esclatar en tots els colors. Tot per una discusió sobre Càtul que va acabar-se amb els teus llavis esborrant-me el roig del pintallavis

dijous, 3 de setembre de 2009

La ràbia és blava - II -


Què impulsa ha un home normal a matar? Curzio Malaparte en el seu llibre Kapput comenta que els alemanys son (eren) un krankenvolk, un poble malalt, que tenia por. Que la por era el que els feia cometre aquelles atrocitats. La por és una de les forces primàries que impulsen a l’home al crim. Quan hom sent que el seu món està amenaçat (real o percebuda) per algú i que els demés mecanismes normals ja no funcionen només queda el mecanisme extraordinari i últim d’autodefènsa ( real o percebuda) en que s’elimina físicament l’amenaça, en aquest cas, l'altre.

La ràbia és blava - I -


La ràbia és blava.

Puja com una glopada des de dins l’ estomac i es va tornant lila, porpra, violeta amb un regust agredolç que es queda darrera de la gola. Fins que el color fred arriba als ulls i encega. Llavors s’agafa el punyal, s’alça la mà i es clava amb la força que dona la ràbia en el cos de l’altre. Una i altre vegada, fins que el braç es cansa i els cops son balders, blans. La ràbia és blava i quan tens les mans vermelles de la sang de l’altre, somrius i et sens alleugit. Després vindrà el càstig ( o no) però ell ja és mort.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Retorn


Altre cop el despertador sona en el millor moment del somni, en que mato el drac i em quedo la princesa. Altre cop en que veig sortir el sol des del tren i arribo a una ciutat inacabada, on només hi ha escombriaires, oficinistes i turistes matiners tipus si avui és dimarts això és Bèlgica. Altre cop a la feina, però amb al·licients nous. Nou despatx, nova localització, nova distribució espacial de les manies, les pirates i els imbècils.

Anem a pams, Nou despatx, és a dir, sense despatx, ara ens han posat tots junts en una mateixa sala. Si abans compartia despatx amb una trentanyera de bon veure, ara al davant tinc un fumador amb perilla, i al darrera. Sorpresa! l'única russa que no està bona i a sobre esta com un llum. A sobre té la mania de que quan parla en rus puja dos tons el to de veu i no em sento les meves pròpies neurones. L'única cosa bona és que ara no sem veu des de l'entrada ( no faré de portera amb els repartidors) i tinc llum natural. I, miracle! la pared és blanca i no grisa. A alguns arquitectes els haurien de condemnar a viure o a treballar als edificis que dissenyen. Encara que només fos un any i un dia.

Algú també li haurà de dir a la directora d'harmonia, que no cal guardar els expedients de fires de l'any 91 i següents, que amb els de només fa cinc anys n'hi ha prou. Que acapara tres armaris d'arxivadors i jo encara no he pogut desembalar els meus perquè no hi ha espai.

És el que te que et canviïn l'entorn de treball només arribar de les vacances.

Jo me'n vull anar al Carib, sota una palmera. Sort que la propera fira que em toca és a Igualada...

divendres, 31 de juliol de 2009

VACANCES !


Per fí han arribat. Han costat uns quants dies. Han costat moltes matinades, veure estudiants embriacs, companys de tren adormits. Han costat aguantar pirates i imbècils a la feina. Però per fí han arribat. Les vacances ja són aquí. No espereu que escrigui fins a finals d'agost. Podeu comentar, si voleu, les vostres. Ja us diré alguna cosa quan torni. Bones vacances a tots!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Amb les cartes marcades


No t'ho havien dit, veritat? Sempre has jugat amb les cartes marcades. Des de que vas néixer. Dins una família amb classe, de les de tota la vida, de les d'avi al consell d'administració de més de cinc empreses. Vaig veure'n l'esquela a la Vanguardia.
De criada interna i cuinera gallega de pits grossos. D'internat de pagament.Però has crescut amb por. Por a la foscor, por als de fora, por als pobres que fan pudor, por als cosins que t'enfonsaven a la piscina, por al fracàs, por a la conversa del pare a les tardes d'estiu Fernandito, tu primo Guillermito ya está en un Consejo de Administración, a ver si espabilamos, ...Fernandito, tu que quieres ser de mayor... Por a que no et faci cas ni el gos. Per això vas cridant pel món, fardant de titulitis que et van pagar els de casa. Però amb por. Per això vas demanar un Q5. Per amagar la teva por freudiana. Per això vas acceptar ser el nostre mànager. Però no veus que has vingut a menys? Seràs mànager, però som una SA amb menys de 20 persones i abans eres? Director Comercial internacional de la P* ( Una multinacional) i vas deixar-ho, o et van fotre a fora? Per això ves amb compte. Els que la vida no ens ha regalat cartes marcades com a tu. Que hem tingut que barallar-nos amb el despertador, que llogàvem patins a l'estiu per que tu et marejèssis a deu metres de la platja i pagar-nos la carrera. Els que descarregàvem camions de vedelles en canal a les 5 del matí, un dia ens cansarem de que ens diguis imbècil a la cara i et trobarem a la habitació 101, allà on es congrien totes les pors i estarem a l'altre costat de l'esfera de llum, només sentiràs la nostra veu que et dirà Fernandito, y tu que quieres ser de mayor...Llavors sabràs quin pa ens gastem els altres, els que mires per sobre l'espatlla, i llavors reconeixeràs una de les teves pors més atàviques, la por de classe, la por que sentien els cavallers amb armadura quant queien del cavall i els remences els hi clavaven un ganivet a l'ull fins el cervell. La dels senyors que tornaven amb landó a casa abans d'hora i es trobaven la teva besàvia oberta de cames i el jardiner al mig. La por dels mànagers que criden molt i no veuen el pendent que se'ls obre davant. No despreciïs la sargantana per que no te verí, a força de trepitjar-li la cua es reencarnarà amb drac. T'acabaràs pixant a sobre de por.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Dol


Fa dies que volia posar-hi alguna cosa al blog, de fet em rondava quelcom sobre el finançament, sobre els trens, però no puc. Ahir vaig sentir la noticia. Quatre bombers morts. Fa pocs dies compartia records, converses, barbacoa, cremat amb uns quants bombers. Als quatre bombers morts no els conec, ni a les seves famílies. Ni als seus companys. Però puc entendre que ara mateix estiguin destroçats. Em direu, i què t'hi va, doncs. M'hi va que tinc un gran respecte a la gent que procura que el món on vivim no es trenqui. Que fa torns de guàrdia els dies festius. Que es menja el raïm de cap d'any fora d'hores després d'una intervenció quirúrgica. Que com a la pel·lícula A few good men jo puc dormir tranquil perquè algú vigila al filat.
Als quatre. Gràcies.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Tatuatge



Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. A uns dos metres una esquena de noia amb una partitura musical tatuada. Has vist, vaig dir- Sí, va contestar la meva acompanyant amb indiferència. A ella no li agraden els tatuatges. A mi sí. Els petits, discrets, els que et sorprenen. Però no sempre, també a vegades em pregunto com seran quan el solquin les arrugues i les carns pengin. Eccs. En canvi, els tatuatges carceraris, els que expliquen històries de fracàs, d'anys al desert amb la legió estrangera els puc entendre. No els comparteixo. De fet, fa molts anys, vaig estar apunt de tatuar-me a l'espatlle esquerra IK BEN VERSLOREN MIJN HART IN SA RIERA. Sort que no vaig fer-ho. A més no suporto les agulles i només de pensar que m'estaran punxant una bona estona amb aquell soroll de màquina de dentista, em fa cruixir les dents. De fet l'únic tatuatge que respectava era tatuat en un braç vell, un amic d'un oncle de la meva mare. Aquell tatuatge demostrava que havia estat a l'infern i havia tornat. L'oncle de la meva mare no va arribar a dur-lo. El van deixar per mort ple de tinya a l'andana d'una estació i uns monjos de la cartoixa li van salvar la vida submergint-lo en Zotal.
Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. La partitura tatuada te pinta de música barroca, de tarda de pluja i llar de foc i bon vi, de conversa agradable i sopar lleuger, de sexe salvatge i manilles. De dir adéu a la matinada i tornar a casa. La meva acompanyant fa un altre comentari sobre els convidats i jo torno a la realitat. Alço la meva copa i crido amb tots - Visca els nuvis!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Mandra


La imatge no ve al cas, però m'ha agradat posar-la. Expressa tota la sensualitat que hi pot haver-hi tot el voltant d'una copa de vi, d'una conversa, d'una bona companyia. Avui és un dia de lassitud, de deixar passar les hores i esperar que arribi l'hora. L'hora del que sigui. És un dia que ha nascut sota la pluja, amb l'olor d'herba molla. Amb la llum somorta de la matinada. De caminar amb el paraigües amb pas ferm cap a l'estació.
Mandra de posar en ordre tots els fils argumentals que m'han assaltat el cervell des de Sant Joan. Uns sobre tatuatges i música, uns sobre missatges secrets, altres sobre Càtul i el pintallavis vermell esborrat a petons, Blade Runner, altres sobre vells amics retrobats i els xàfecs d'estiu que prometen felicitat. Qui no ha volgut arrencar-se a corre amb la jaqueta sobre el cap de l'estimada m'entre esclata la tempesta? I els dos es refugien sota unes voltes, vora un cafè d'aquells que ens recorden que Europa és la mateixa corrent cultural de llocs on parlar amb els altres. I la seva rialla esclata. O la imatge de dos amants rient sota un para-sol, mentre tots els altres marxen espaordits com un vol de coloms. Les voltes de Girona, Montmatre, La Plaça de Sant Marc de la Sereníssima, Het Market de 's-Hertogenbosch i un gin-tònic al sol de migdia... Viatges fets i viatges pendents...
Mandra de posar-ho tot en ordre i escriure. Mandra,

dijous, 25 de juny de 2009

Tornant l'equilibri a l'Univers



Altre cop, després que l'homequecontrolalesllunes ens hagi avisat hem encès fogueres, hem ballat tota la nit amb només el cos pintat de ratlles blanques i unes branques al cap, i jo ara pinto un home amb banyes al cap que balla al voltant d'un grapat de dones i hem derrotat els mals esperits que robaven la nit. Ara l'univers torna ha estar en ordre...
Altre cop, desprès dels idus del mes del Déu Junus hem encès fogueres i he repartit dolços de fruita i ous als esclaus. Tot i que aquests maleits esclaus i lliberts i el seu culte a aquell rebel de Judea que ara s'ha posat de moda diuen que demà és Sanctus Ioannis. Bé és igual, hem tornat a posar ordre a l'univers...
Altre cop, hem encès fogueres, hem menjat coca, em llençat coets per recordar als déus que Prometeu els va robar el foc i ens el va donar. Els hereus i les pubilles han saltat sobre el foc al crit de Per Sant Joan pel davant, per Sant Pere pel darrera. Hem retornat l'ordre a l'univers...La vida continua i ja es respira a l'aire l'estiu...

dijous, 18 de juny de 2009

Nostrils,Capstan & Barnacles
















Hi ha dies NOSTRILS en que t’aixeques BARNACLES amb una cançó i la cantes hores i hores, des que et poses sota la dutxa fins que estàs fent un cafè a mig matí, fins que en sents una que la substitueix, a vegades és la música d’un anunci que ha quedat allí amagada entre alguna connexió neuronal. Altres vegades és una cançó infantil que es desperta entre núvols CAPSTAN de nostàlgia, altres vegades és com el perfum d’una vella amant i et torna a la memòria aquella cançó, i NOSTRILS aquelles mans, aquells ulls. Hi ha dies en que t’aixeques amb una paraula, la paladeges, la fas NOSTRILS girar per dins la boca amb la llengua, amb aquella veu de bocassa de primera hora del matí. La pronuncies baixet mentre t’afaites, mentre ets sota la dutxa, mentre et doblegues i et contorsiones per a posar-te un mitjó. La repeteixes mentalment BARNACLESBARNACLESBARNACLES com un mantra màgic mentre t’afanyes per a no NOSTRILS perdre el tren, metre els escombriaires posen els carrers i comença a clarejar. T’acompanya amb el son lleuger mentre fas capcinades dins el tren i segueix el NOSTRILS ritme de les travesses, CAPSTAN el balast i la catenària. Llavors arribes al despatx i la pulsió pot més que la necessitat de cafeïna, la tecleges i en cerques el significat. Uff, ja està, tampoc ni havia per tant. Fins a la propera paraula. Ja és mala llet que em passi amb vocables CAPSTAN forasters, no? Això em passa per llegir-los. Als forasters.

NOSTRILS: Forats del nas
CAPSTAN: Cabrestant
BARNACLES : Pellerides

dilluns, 8 de juny de 2009

IKEA -1-



La guardiana de la cova ha anat a IKEA i ha tornat amb tot de capses, capsetes i capsàsses de cartró marro. Demà toca muntar –diu - . Així que sona el despertador faig l’esforç de connectar les poques neurones actives a aquella hora del matí i em dirigeixo amb el tornavís elèctric com si fos un sabre làser jedi cap a les forces fosques que s’amaguen dins de capses de cartró marró amb noms tan perillosos com GOLIAT,LILLÅNGEN/ANORDNA o HÖSFJORS .
Primer ensurt. En un lateral apareix l’ideograma no tallar amb ganivet. I ara com coi t’obro, amb el nap? Si el cel•lo que embolcalla al cartró sempre s’ha tallat amb un ganivet. Tallar-lo amb cutter ja és de sibarites . Llavors sobre el marbre de la cuina, on m’he refugiat a meditar amb el meu sabre làser i miro com s’escola el cafè pel filtre cap a dins la cafetera, veig les tisores. Je,je, cel•lo , tens els minuts comptats. Clec-clec i ja ets fora i no he fet servir el ganivet, elis, elis.
Segon ensurt, tot de peces metàl•liques. Però els d’IKEA no feien mobles de fusta?. Ah, que són els peus de l’armari LILLÅNGEN/ANORDNA , gràcies sistema neuronal dret. Així doncs l’ataquem amb l’ajut del paper amb ideogrames i instruccions numerades.
Tercer ensurt, algun Suec cafeïnòman em plena depressió produïda per: sol de mitjanit, - 22 graus Celsius, llegir a Søren Kierkegaard abans d’esmorzar i que la seva xicota l’hagi deixat per una altra dona ha decidit que els cargols que han d’aguantar tot aquest cony d’estructura macabra anomenada peus d’armari metàl•lics per a amari de bany LILLÅNGEN/ANORDNA sigui del conegut sistema Allen que el meu fabulós sabre làser transformat en tornavís elèctric no pot acoblar, això si, ha tingut el detall de deixar-me una clau Allen de fireta amb la que amb molta paciència, quarts de volta i algun renec aconsegueixo finalment collar tots els cargols al seu lloc amb una hora i quart. I encara falta tot el cos de l’armari.

dimarts, 2 de juny de 2009

Exibicionistes?


Els que escrivim en un blog som uns exhibicionistes? Necessitem ensenyar que duem a dins perquè sí o es més un acte de neteja interior, d'abocar tota la porqueria, totes les pors, totes les fòbies que tenim a dins?
O es el petit refugi dels que no ens atrevim a fer el salt a la gran literatura. De fet, la por al full en blanc ( pantalla en blanc en aquest cas) és el que m'ha impedit escriure durant uns dies. Un bloqueig melangiós, en que les idees s'apilonen unes sobre altres, sense que es pugui recollir-ne el fil o la trama argumental. Un garbuix d'imatges i de idees que quan et poses davant del teclat desapareixen o no les consideres prou bones per a ensenyar-les a qui ( qui?) les llegeix.
Ja fa dies que tinc la sensació que escric per a mi mateix ja que els "suposats" seguidors del blog no posen cap comentari. Els comentaris alimenten la fera. Doneu-la de menjar. Que no us faci vergonya, aquí NO hi ha cap cartell que hi posi prohibit d'alimentar al mico

dimarts, 19 de maig de 2009

Ofensa



-Ya veo que no soy el único, sino que además es habitual y costumbre en Vos…- dijo él con ironía y cierto desengaño.

- Excuse moi, ¿¿es a mí?? ¡¡¿¿Pero quién os habéis creído que soy, Monsieur??!!- dijo ella mientras le daba una suave bofetada con el guante blanco en un gesto de ofensa mientras le guiñaba el ojo y le decía en voz baja acercándose a escasos milímetros de su oído: “no sé si sois el único, pero ciertamente sois el mejor…”.

Acto seguido reemprendió el paso moviendo delicadamente la cola de su largo vestido, dejándole a él a sus espaldas.

Al tiempo que volvía a ponerse el guante en la mano con lentitud y elegancia, giró hacia atrás la cabeza quedando de perfil con la barbilla rozando casi su propio hombro, ofreciéndole una secreta medio sonrisa. Tras un breve segundo, volvió a levantarla en un gesto altivo y digno de cara al resto, y caminó despacio con un aplomo refinado, para finalmente desdibujarse entre la multitud dejando un rastro de perfume inconfundible.

Publicado por Akroon

Ell va tornar lentament pels carrers de la ciutat vella, les llambordes humides per la pluja reflectien els pocs llums i donaven jocs de colors. Va arribar al portal i amb l'antiga clau va obrir-lo i començà a pujar pels graons de marbre gastats. Va posar el cava a la glaçonera i posar un cd del Madrigali Guerrieri e Amorose de Monteverdi al reproductor. Va encendre un cigarret havà, prim i llarg, i va obrir la finestra. Va deixar que la música l'anés omplint mentre el dolor de la seva galta s'anava esvaint. Feia més d'una hora que ella li havia creuat la cara i encara li coïa. Recolzat sobre la barana va sentir com els seus passos repicaven sobre el terra al entrar al carreró, clac, clac, clac.
Poc després va sentir el pany de la porta i la seva veu;
- m'esperaves?
- sempre.
En sentir el pop del tap del cava es va girar i la va veure majestuosa, davant seu, amb la mirada felina i el mig somriure que abans també li havia regalat. Va agafar-li la copa de cava i va veure un parell de glops.
- No sé perquè encara m'esperes
- Jo tampoc- m'entre li baixava la cremallera del vestit.


...


Alyebard dijo...

E a joc de daus vos acompararé...
cerró el libro y saboreó la última calada al cigarrillo. Las copas con restos de cava le llevaron la vista a la espalda que yacia sobre su cama. La besó en la nuca por el puro placer de volver a oler su perfume. Ella ronroneó en ese espacio/tiempo de la vigilia. Mañana seria otro día...
6 de mayo de 2009 11:55
Akroon dijo...

ALYEBARD: I què en puc dir jo d'això?

Segurament demà, ella el segueixi abofetejant en públic si cal...
6 de mayo de 2009 20:29
Alyebard dijo...

...I ell encantat mentre tingui les seves nits :P
18 de mayo de 2009 17:49
Akroon dijo...

ALYEBARD: Un joc perfecte...!

PER A AKROON, que m'avicià a això dels blogs. Visteu els seu.

Xiulo, llavors existeixo




Xiulo, llavors existeixo.


Heu vist la mirada del guardespatlles reial, i el del que va vestit de primera comunió. Hi ha mirades que maten :D

El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d'homenatge a l'Orfeó Català. L'antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors. El partit s'havia prohibit anteriorment pel Govern Civil, però el mateix dia el va autoritzar.

A la mitja part del partit, la banda de música de l'esquadra anglesa, que estava ancorada al port de Barcelona en visita de cortesia, va interpretar l'himne espanyol. L'esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.

Arran de la polèmica per la xiulada a l'himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la "clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona)" i "la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper". A l'informe es destacava que el FC Barcelona "ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos".

El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch ( Us sona aquest nom?), va decidir "haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad".


Res de nou doncs amb el que va passar a Mestalla. Xiulo, llavors existeixo. Però la lectura de fons és "el problema catalán" com l'anomenen ells no s'ha resolt; ni nosaltres hem tingut prou força o valor per resoldre'l; no? Per cert, Irlanda feia un parell d'anys que s'acabava d'independitzar.

divendres, 8 de maig de 2009

Män som hatar kvinnor


L'estic llegint i gaudint-lo, i m'agrada perquè em sacseja els esquemes, jo que em pensava que nord enllà eren fastigosament civilitzats i resultarà que només és una pàtina de civilització que els va impregnar el luteranisme i en el fons no són res més que víkings reciclats,bàrbars addictes compulsius a la cafeïna, que viuen en pisos petitíssims. No m'estranya que fundessin IKEA si han de encavir-ho tot en menys de 24 m2 i que hi fot un fred de collons i que no s'estimen a les seves dones. Bojos, si estan boníssimes Un país més a la llista de viatges pendents. Dels viatges pendents en parlaré un altre dia. Quan m'hagi fet efecte la cafeïna. Per cert, la civilització sempre hem sigut nosaltres, els llatins, els que discutim i gesticulem, que ens passem el dia al carrer, que vàrem inventar l'àgora i els fòrums i que ens encanten les dones. El problema és que ara no ens ho acabem de creure perquè el nostre país està desencisat. això també és part d'un altre post però queda pendent. (n.b. gamberros i malparits n'hi ha a tot arreu)

dimecres, 6 de maig de 2009

lascia chi'o pianga...


Les notes van sonant. El castrati comença l'ària, Lacia chi'o pianga, el semàfor es posa en vermell i jo fastigosament civilitzat m'espero, el transit que baixa per Almogàvers cruïlla amb Marina va passant com aquell que no vol la cosa. ˙la dura sorte La tarda tot just comença i la meva vista vagareja dels dos guiris rojos com a gambes que s'esperen a l'altre costat del carrer als taxis amb el cartellet de Lliure o el camió enorme i roig que acaba de passar...e che sospiri e che sospiri El transit afluixa, el seu semàfor es posa vermell i el meu verd, els guiris travessen corrents com no refiant-se que els doni temps per passar i que acabi la seva visita a Barcelona en forma de gelatina roja sota un tràiler de vuit eixos, jo començo a passar i observo al personal que s'atura. D'entre ells es destaca un casc negre, una noia en moto que també vagareja el seu mirar d'un costat a l'altre; no ens coneixem, però en creuar-nos les mirades, la sensació que sí, que ens coneixem d'alguna cosa, però només és aquell moment en que juraria que te els ulls verds i que m'ha somrigut, continuo caminant i aguantant-li la mirada fins que arribo a la seva alçada. Si m'ofereix un casc, pujo i em deixo portar, on ella vulgui e che sospiri la libertá L'ària s'acaba, jo ja he arribat a la vorera i la noia de la moto no m'ha ofert el casc, però el seu somriure i la mirada verda m'han anant seguint carrer enllà. Hi ha mirades que ens portarien a l'abisme; i nosaltres gustosos,temorosos,inconscients, conscients, ens hi llençaríem de caps. Torno cap el despatx i em descobreixo somrient en el reflex d'un aparador. La primavera té aquestes coses.
Lascia chi'o pianga la dura sorte e che sospiri la libertá...

dilluns, 27 d’abril de 2009

Tancant el cercle


Fa anys, quan compartia pis d'estudiant; es a dir entre la primera pedra d'Stonehenge i la culminació de la Catedral de Girona; que tornant d'una farra amb els companys vam entrar en un bar al costat del pis que compartíem. Era un d'aquells bars de paletes, escombriaires i demés gent matinera. Amb tapes de ronyons al xeres i cap i pota; de barreja de moscatell i anís o mitjana de cervesa a les cinc del matí. Devia fer poc menys de mitja hora que havien obert i nosaltres si que entrem fent esses, els ulls vermells de no dormir i freqüentar tots els ambients de mala mort estudiantil que es podia en aquella època un dijous a la nit. I nosaltres que entrem i diem: Bona nit. Embriacs però educats. Es clar que per a tota la parròquia del local en aquell moment era ja BON DIA Se'ls va posar fatal, ningú ens va dir res però el silenci que es va crear es podia tallar amb un ganivet. Vàrem ser classificats en un instant com a paràsits socials, desferres humanes i mainada que no faríem res de profit en la vida ni que visquéssim mil anys en cada una de les reencarnacions. El passat divendres, anava jo cap a l'estació de ferrocarril en aquella hora en que no han acabat de posar els carrers, i m'anava trobant petits grups d'estudiants que retiraven cap als seus caus en diferents graus d'alegria que anaven des del somriure estúpid al coma etílic. Anava jo esquivant parelles grapejant-se a peu de portal, vòmits cervesers i saltant-me semàfors en vermell per a no fer tard. Em va donar temps de fer un cafè ràpid a la cantina de l'estació. Començava a assaborir el gust del cafè quant al meu costat es plantifiquen dues noies amb els seus corresponents caçadors de mamuts enganxant-les pel cul i la pitrera i sento BONA NIT. Em vaig dir a mi mateix, Noi, ara si que s'acaba de tancar el cercle i tu ets a l'altre costat. No en va tant les noies com els seus caçadors em van avaluar com a dinosaure encorbatat.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Recomanació Literària

Ramon Erra, 'Desfent el nus del mocador' (La Magrana). Premi Salambó de narrativa en català. Finalista del Premi Crexells. Premi Qwerty 2008, categoria millor autor revelació en català.

És que demà és Sant Jordi i abans que llenceu els diners amb qualsevol aprofitat mediàtic, millot que compreu un bon llibre.

missatge subliminal ?



No, no és un fotomontage, la imatge és de la web del Departament d'Estat del Govern dels Estats Units d'Amèrica. Que potser estan enviant un missatge subliminal a algú? Potser és que no estem acostumats a veure-la així. Ben alta, ben dreta, ben sola. A que fa goig, no? Potser un dia no tan llunyà serà realitat. Especialment si ens continuen tractant així cada dia. noteu que he tingut un viatge entretingut?. Gentilesa de RENFE, ADIF i el MINISTERIO DE FOMENTO. GOBIERNO DE ESPAÑA.


Com diu Margaret Mead "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". No dubteu mai que un petit grup de ciutadans reflexius, compromesos, poden canviar el mon. És més, és l'única cosa que ho ha fet . traducció pròpia, s'accepten millores :-)

dilluns, 20 d’abril de 2009

Dinosaure


El passat dissabte vam tenir finalment sopar de "monos" els pocs que quedem en actiu; per cert, DOME, encara t'esperem per sopar!! :-), esclar que amb tanta tecnologia i GPS es devia perdre i encara deu ser per Matalascabrillas del Duque. I després de riure i tripejar una bona estona i ventilar-nos tres (3) ampolles de xacolí; és el que passa quan sopes a un basc, vam decidir continuar petant-la al pub anglès de la cantonada. Fosc, amb màquina de dards, Bombardier i Michael's de pressió, la cosa prometia, fins i tot tenien Saphiro i Bombai Blue pels amants del Gin. Però al cap d'una estona... La sensació de sentir-nos observats i no precisament per guapos, de fet el més gran de tots té un pacte amb el diable i no aparenta l'edat real que té i era a l'únic a qui somreia lascivament la cambrera. Ens estaven observant per que érem uns dinosaures, mitja dotzena de quarentons a qui les dones han donat permís per sortir de nit envoltats de nenes guapes de no més de trenta anys, les de mes de trenta tenien pinta de demanar-te cinc mil i el llit. La música molt bé, però de cada cinc cançons només en reconeixíem una de l'època daurada del Platea. I a sobre vam recordar que Palladium ja està enderrocat seguin l'ordre del Tribunal Suprem; però com pot gosar un tribunal permetre que s'enderroques, si hi haurien d'haver-hi posat una placa commemorativa: Aquí va ballar-hi Alyebard dalt del pòdium disfressat de Senador Romà amb un dildo de dos caps com a ceptre. I a sobre vam tornar tots a casa abans de les dues. Definitivament, els dinosaures no es van extingir, van fer una mutació i és en el que es converteixen els casats a partir dels quaranta quant surten en grup els dissabtes a la nit.

dijous, 16 d’abril de 2009

En ropa de faena



Doncs això, demà deixarem la corbata a l'armari, i tal com ens ha dit el nostre mànager, demà anirem tots en brigada cap el magatzem de la setena planta, allà on van a parar totes les andròmines, els plafons vells, les capses amb milers de bosses que un geni (ja jubilat) va encarregar sense el logo del departament, fa anys i que ningú encara ha tingut el valor de llençar directament. Les capces polsoses i potser algun cadàver dins d'un armari. Total com que que qui no te feina el gat pentina, ha tingut un moment d'inspiració i s'ha plantat al magatzem. I es clar, un CEO que s'aprecii a ell mateix no pot permetre tal desordre. Però, no ens traslladem d'edifici aviat?, doncs quina pressa hi ha en endreçar-ho si n'haurem de llençar la mitat dels trastos en el trasllat. O penses endur-te les olivetti lettera que hi ha a l'edifici nou? No si ja m'ho deien els avis, nen, fes carrera que no t'hauràs d'ajupir
Em sembla que m'enduré un mega entrepà d'aquells, cantaré Soy minero i llençaré piropos a les meves lectores ( si n'hi han)

dimarts, 14 d’abril de 2009

Avui hauria de ser festa

Temps era temps, hi havia una vegada...

video





A tots aquells que van viure el somni, que van fer-lo possible, que el van defensar i en pagaren les conseqüències, als que van guardar la flama amagada per que la nit no fos tan fosca, els que conservaren els mots, als que hem agafat la torxa per passar-la als que venen darrera quant ens manquin les forces.

dijous, 9 d’abril de 2009

La via


Avui els pocs commuters que anàvem a treballar parlàvem del nou canvi de govern. El d'ells, el que gestiona la RENFE, i si el nou ministre estaria més receptiu a les nostres queixes o seguira la cosa igual i hauríem de tornar a muntar un sarau com l'altre vegada. I es respira un aire nou, em perdut la por a la RENFE; ens seguirà putejant però hem vist que com deia Margaret Mead, "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". I que en el fons la petita xarxa social que em establert funciona, i que el llistó de les il·lusions és alt, i correm el risc que si no aconseguim la fita ens desil·lusionem, però jo ho veig d'una altra manera. A molts els caurà la vena. Quant torni a petar tot, quant les infraestructures ja no donin per a més, quant la nova ministra de cultura repeteixi que l'espanyol viu ofegat a Catalunya li recomanarem que agafi el metro a escoltar amb que parla la gent, jo aprofitaré ver veure si em saluden els seus pits. I el califa ascendit a ministre que voldrà tornar a coordinar a les autonomies que es passi pels jutjats per veure les piles d'expedients acumulats seguint el procediment administratiu/judicial espanyol. Fa temps que internament sé que la via estatutària està acabada, i com jo molts, el que passa és que ara ens atrevim a dir-ho en públic. L'independentisme ja no és patrimoni de quatre eixelebrats que cremen fotos del Borbó, ara ja és patrimoni de la gent que fa la feina de cada dia. És patrimoni del commuter emprenyat que vol que el seu país funcioni. I espereu que encara falta la sentència del TC.

dimarts, 7 d’abril de 2009

El mànager com a ...


IMBÈCIL S'ha de ser imbècil per tractar-nos com ens tractes, per discutir-nos factures de 200€ quan l'empresa t'acaba de comprar un cotxe que en val 50.000. S'ha de ser IMBÈCIL per dir-me que aquesta factura te l'emmarques. S'ha de ser IMBÈCIL per no veure que la teva manera de dirigir l'empresa ens estar amargant a tots, quan el que val de l'empresa no són els arxivadors ni els PC's si no els que et salvem el cul cada dia. Cap problema, no es farà cap acció sense la teva signatura als pressupostos. Però acostumat a signar-los amb prou temps, i no com ara que signes factures per a pagar del mes d'octubre passat. Pensa que ja tens un Director Territorial i una Directora General que t'aprecien molt, i hi haurà un moment en que la balança anirà cap el costat que menys et penses. s'ha de ser IMBÈCIL i dèspota per anar pel món com vas. Però com em van dir: A todos los cerdos les llega su San Martín. Pensa que ja n'han passat d'altres de directors i nosaltres encara som aquí. I si consideres que es el teu cortijo, recorda que estàs de prestao. Si cau el conseller, o el govern, tu al darrera. I bon vent i barca nova. Ja he decidit com resistiré a la por que intentes generar. No hem fas por, tindràs la meva feina, però no el meu respecte. Tu creus que sóc un zero a l'esquerra. m'és igual. Tu em demostres cada dia que sí que ho ets.I un amargat, i un ressentit i t'he descobert: un poruc, per això necessites bordar-nos els teus lladrucs per que no és vegi que no en tens ni idea. Et van treure d'una empresa de selecció de personal. Déus com devia ser el segon.

CONTAMINA'M: Conte curt per un dia massa llarg

CONTAMINA'M: Conte curt per un dia massa llarg

Un conte curt magnífic, m'ha recordat el de La mort m'espera a Samarcanda de les mil i una nits. Pertany al blog de l'a(nn)a, us el recomano que hi feu una ullada. Escriu molt bé.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Tremola Alonso, ves que vinc!


El motor rugeix, pugen les revolucions. Sento un zub-zub darrera el front.És el meu propi pols que s'accelera. La visió perifèrica està limitada pel casc i em fixo en els cinc semàfors. 1,..2..3..4...5 tots vermells; verd!!. L'acceleració em clava al seient, surto el primer... 300 Km/h, freno, començo a girar a dretes, BUMMBA!, acabo de destrossar un F1 contra la pared de ciment del primer revol del circuit de Montmeló.
Sento la veu del de l'estand, no problem, sir. nosotros empegzamos otra vegz. Així que torna a aparèixer la imatge a la pantalla, tornem-hi, cinc semàfors en vermell, verd! i no accelero tant, 260 km/h i em van passant tots els que tenia a darrera, aconsegueixo girar el primer revol sense estampar-me, guau, sento els 2g sobre el meu cos, 3 g, recta i peu a baix! 300 km/h i pujant, tot vibra, revolt a esquerra, començo a frenar, giro... el crock crock de la grava es sent sota el meu cos, salvo el revolt i torno a apretar l'accelerador! passo un cotxe vermell en ple revolt. Waw, aconsegueixo fer una volta sencera 1 minut 37 segons 417 mil·lèsimes. Pocs segons després m'arrisco massa i trenco l'eix xocant contra l'Alonso.
Òbviament és un simulador, però ha estat total! descarrega l'adrenalina a tope!. No hi ha com conèixer els responsables d'una fira per poder gaudir de les joguines sense fer cues :D. Per cert, molta gent a Vic, es nota que han obert el túnel de Bracons.

dijous, 2 d’abril de 2009

No para de ploure



No para de ploure. De fet ja és això la primavera. Més l'astènia i el cansament i les ganes de no fer res mentre mires com plou darrera de la finestra. Però això porta a que cada dia estigui més tancat en mi mateix. Fins el punt en que les gentades m'emprenyen, la gent que em demana l'hora m'emprenya. El fet de ser llevat amb una hora menys de bioritme m'emprenya. Sentir música no demanada al metro m'emprenya. Vull que torni el sol!. La primavera també hauria de ser l'esclat del paisatge amb totes les games del verd i el punteig dels demés colors amb tot de flors, no? Es clar que el més semblant a una flor que hi ha al meu voltant és el cactus anti-radiació de la meva companya de despatx. Déus quin panorama. Potser no és culpa de la pluja i tot és una excusa per no començar a dominar les meves pors. De fet ja seria hora, doncs es suposa que ja he entrat fa anys a l'edat adulta. Potser ja és hora de començar a recitar-me a mi mateix l'oració de la por que apareix a "Dune" de Frank Herbert


I must not fear. Fear is the mind-killer. Fear is the little-death that brings total obliteration. I will face my fear. I will permit it to pass over me and through me. And when it has gone past I will turn the inner eye to see its path. Where the fear has gone there will be nothing. Only I will remain.


Només jo romandré!


Uf...

dilluns, 30 de març de 2009

Nec sum adeo informis: nuper me in litore vidi



No sóc tant lleig, fa poc me vist a la platja com deia Virgili a les seves Bucòliques.
Faig servir el metro per enllaçar entre el commuting diari de la RENFE i la feina. Reconec que no serviria per a sex-simbol, però ja m'ha passat varies vegades. I no no estic parlant dels pesats que demanen, ni les carteristes romaneses ni dels que et fan gaudir encara que no vulguis del que estan escoltant ells amb el mòbil. Se m'han quedat mirant fixament, he vist com es dilataven les ninetes dels ulls i o sorpresa!... se li han inflat els mugrons. M'encanta. Pel poc que conec de llenguatge corporal és que s'han sentit atretes ( encara que una milionèsima de segon) per la meva presència. I francament a aquelles hores del matí o de la tarda no és que sigui la meva millor imatge. I només ha pogut ser la presència perquè, no han parlat amb mi, ni ens coneixem de res ni poden avaluar-me pel meu encant (o la seva manca). d'això dedueixo: el mercat masculí està molt malament, han vist una revelació mariana tipus tercer misteri de Fàtima o George Cluney s'estava marcant un lap dance amb la barra del metro i jo desconcentrat per la manca de cafeïna no me n'he adonat pas. Es que dues estacions no donen per a gaire més. Si més no per a refermar l'ego d'on puc, ja que el mànager no ha llegit els llibres sobre management que li recomano (virtualmen).
Ara entenc a l'anglès aquell del

yes!!!
My life is brilliant.
My love is pure.
I saw an angel.
Of that I'm sure.
She smiled at me on the subway.
She was with another man.
But I won't lose no sleep on that,
'Cause I've got a plan.

You're beautiful. You're beautiful.
You're beautiful, it's true.
I saw you face in a crowded place,
And I don't know what to do,
'Cause I'll never be with you.

Yeah, she caught my eye,
As we walked on by.
She could see from my face that I was,
Flying high,
And I don't think that I'll see her again,
But we shared a moment that will last till the end.

You're beautiful. You're beautiful.
You're beautiful, it's true.
I saw you face in a crowded place,
And I don't know what to do,
'Cause I'll never be with you.
You're beautiful. You're beautiful.
You're beautiful, it's true.
There must be an angel with a smile on her face,
When she thought up that I should be with you.
But it's time to face the truth,
I will never be with you.

James Blunt


Un que s'agafa al que pot per que no li amarguin més el dia.

divendres, 27 de març de 2009

Llençant xais

És una cita d'un article de la contra de La Vanguardia. Feu-hi una ullada. Avui un post molt curt que estic apunt de Ripollejar a la fira de les 40 hores. Feu-hi una escapada, doncs només el fet de sortir de les quatre parets mentals i veure la portalada del monestir val la pena.

dimecres, 25 de març de 2009

Els homes es divideixen en tres classes; els vius, els morts i els que naveguen.


Aquest post arriba amb retard, les coses del cor sempre necessiten temps per asserenar-se.



Us poso la traducció anglesa de la torna d'una vella cançó marinera alemanya (Auf einem Seemannsgrab, da blühen keine Rosen).

On sailor's grave there are no roses,
On a seaman's grave there blooms no Edelweiss.
The only ornaments are the white gulls
And the many tears a girl is weeping.

Pels que no entengueu l'anglès la meva traducció aproximada

A la tomba del mariner no hi ha roses
A la tomba d'un home de mar no hi floreix la Flor de Neu
Els únics ornaments són les blanques gavines
i les moltes llàgrimes d'una noia plorant.


El títol és una cita del filòsof grec Aristòcles d'Atenes.

Bona singladura eterna chieff engineer

dilluns, 23 de març de 2009

Sóc mediàtic !


Deia Andy Warhol
que tothom tenia els seus cinc minuts de glòria televisiva. Avui els usuaris del tren a BCN hem fet un acte de protesta lúdico-festiu baixant i pujant del tren per evitar que es tanquessin les portes i retardar el tren mentre llegíem un manifest de protesta, m'han entrevistat i he sortit a la TV i a la ràdio. Tal com em deia una companya de commuting amb un missatge al mòbil, noi al tren et cerquen per mediàtic i jo li he respost: m'entre demà no m'escalfin els segurates :D Crec que la llavor plantada sense donar-se compte per la renfe va germinant en la gent. Potser d'ací uns quants anys alguns podrem dir, jo hi era al tren de Sant Celoni. Jo vaig fer la meva pròpia Boston Tea Party. És que el llibre que estic llegint m'escalfa molt i no precisament la bragueta :D
Per cert, tot i l'aturada de quinze minuts a Sant Celoni, hem arribat a BCN ABANS DE LES 08:00, com amb l'horari antic. La RENFE ha demostrat que pot fer-ho.

dissabte, 21 de març de 2009

Ripoll


Ja he comentat abans que sóc empordanès (relatiu) Al DNI hi posa una altra cosa, sort que després de la desfogada dels dos anteriors post m'escapo a Ripoll (El Ripollès) que és l'altre escapada alternativa a l'Empordà. Aquest cap de setmana muntanya; passejades, xerrades davant d'un cafè. Espero riure molt, visitar altre cop el magnífic monestir i llegir la darrera incorporació a la meva biblioteca. Crònica de la independència de Patricia Gabancho. A la qual agraeixo des d'aquí que em contestés l'e-mail en que li elogiava l'article de l'Avui. Encara no m'ho crec del tot, no va trigar ni vint minuts a contestar-me. I sortint de la feina vaig fer una escapada ràpida a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia i una mica més i perdo el tren.
El recomano a tots els que creieu en el país i que un altre demà és posible. Espereu-vos a que surti la sentència del Tribunal Constitucional i en tornem a parlar.
Veieu que no hi ha com veure les coses en perspectiva, una escapadeta cap al bressol de Catalunya a oxigenar-vos i oblidareu tots els Pirates i Rates de Sentina que us envolten. Us ho recomano. Bon cap de Setmana.

NB. Sense PC fins el dilluns, us haureu d'esperar pel proper post.

Ah, i dilluns pot ser molt divertit. Els commuters de Girona la farem...grossa, petita, mitjana... ja es veurà

divendres, 20 de març de 2009




feminisme


[c. 1910; de fembra]

m 1 Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home.

2 PAT Presència en un individu pertanyent al sexe masculí d'un cert nombre de caràcters sexuals secundaris femenins.

Fins aquí totalment d'acord. I el post-feminisme seria la superació de la necessitat d'aconseguir perquè ja s'ha aconseguit. Però respecte al post anterior dedico la imatge que encapçala aquest a la Pirata Post-Feminista , Ella és el clar exemple que necessita pencar dues vegades més que un home per demostrar la seva vàlua, que necessita putejar als companys dues vegades més que els altres per demostrar la seva vàlua. I com Càtul, com a venjança, Em correré al teu cul i a la teva boca. Que t'aprofiti reina. Ja te la tornaré, un any d'aquests...


A la resta de dones, lamento si es senten ofeses per la imatge. Les meves disculpes.

Pirata


Et dic pirata per no dir-te un altre nom. No has parat d'intrigar des de la teva posició superior per a apropiar-te un projecte en el que hi treballava des de fa dos anys. A més rata de sentina, amb la teva pinta de mosqueta morta, has aprofitat el buit de poder que hi ha a la casa. Bé, ja has robat el projecte.Has fet com en Goering amb l'aviació, Tot el que vola és meu,però recordes com van acabar? Hi no has parat de fer rebequeries a la moscacojonera. Que t'aprofiti, reina del postfeminisme.

Per cert, als Pirates els penjaven.

dijous, 19 de març de 2009

Sense gel


M'encanta la coca-cola, però no m'agrada barrejar-la amb gel. Quan esmorzo, sempre demano l'entrepà i una COCA-COLA D'AMPOLLA SENSE GEL. La coca-cola de llauna si la puc evitar me l'estalvio. Al bar de sempre han canviat el cambrer. I jo: -Una coca-cola d'ampolla sense gel. Al cap d'una estona, una coca-cola de llauna i un got ple de gel i el tall de llimona. Perdona, una coca-cola d'ampolla i sense gel. Podia sentir com bategava el meu cor mentre les seves neurones de pitecantrop intentaven desxifrar-ho. Perdone, no lo entiendo Baja, ja hi som. Bé que ha entès que volia una coca-cola,no? U-n-a c-o-c-a-c-o-l-a-d'a-m-p-o-l-l-a, s-e-n-s-e-g-e-l. Marcant bé les paraules i fent l'esforç de parlar català estandard (secció BCN) i substituir el meu empordanès tancat. Passen més segons. tic, tac, tic, tac, llavors se l'hi il·lumina la mirada i canvia la llauna per una ampolla i llença el gel i la llimona a l'aigüera. Fins aquí sembla que anem bé, però i el meu tros de llimona? Per què tots els cambrers quan demanes que et treguin el gel et llencen la llimona i no te la tornen a posar? tan difícil és posar un altre bocí de llimona. Tan difícil és fer el gest d'agafar-ne un altre amb les pinces i coronar la meva coca-cola? Encara sort que no demano cafè amb gel, perquè sempre t'acaven portant un cafè amb llet. Que entengui el català es mereix una altra entrada sobre cambrers al bloc. Encomana el català; sí, a hòsties que l'encomanaré.

dimecres, 18 de març de 2009

Tinc el dia pedra...

L'expressió ve de quan practicava Kendo i Iaido, el meu Sensei sempre ens deia: Pacient com una pedra, fluent com un riu, ràpid com el llamp. Em va agradar la frase. Divideixo els meus estats d'ànim segons la frase. Tinc el dia pedra...
És a dir, estic poc comunicatiu i tancat en mi mateix, esperant mentalment, amb la guardia "chodan no kamae" mental preparada...
preparada per a dies millors, dies fluents com el riu; o millor encara, dies ràpids com el llamp.
Dies de sol a recés de la tramuntana, dies en que s'anuncia el bon temps i comencen a florir els arns blancs i les mimoses...
Dies en que la fluïdesa de l'aigua em permeti tirar-m'ho tot a l'esquena, dies de llamp en que torni una per una totes les putades que m'estan fent ara, l'hòstia els hi caurà tan ràpid que no sabran ni d'on els hi baixa. Com el llamp.

dimarts, 17 de març de 2009

El mànager com a ...

Lider. Continuant amb la dissertació sobre management, el bon mànager ha de liderar l'equip. Hi ha moltes formes de ser lider; per l'exemple, amb carisme, donant directrius clares i concises, i després delegant. I si convé després s'exigeixen responsabilitats si una actuació no ha sortit bé o es fa una anàlisi d'on s'ha fallat i com es pot sol·lucionar. El management mesetari és l'antítesi del lideratge. És cridar, i no per cridar més fort és té més raó. És anar pel passadís amb xuleria goiesca sentit-se un mascle alfa i gratar-se els ous en públic. ( que jo sàpiga no ho ensenyen a ESADE), però tampoc he tingut ocasió. Potser sí la primera lliçó MBA és com passejar-se pel passadís gratant-se els ous i sentit-se un mascle alfa. És no donar directrius clares (potser perquè no se sap on es vol anar?)i no delegar, voler controlar-ho tot fins el punt de bloquejar l'equip. Un exemple: A quin oficial seguireu el que des de la seguretat de la trinxera cridava Over the top, follow me! i ell davant o Mekagoenbuestrosmuertos!p'alante però ell darrera. Sí els negocis són la guerra? a qui seguiries?

continuarà...