Calma

Després de la tempesta ve la calma. La calma de que el merder el tenen els altre, els pirates, els escorpins, els escurçons, i demés patuleia que pobla el meu despatx. Calma després de fer més de 400 km. per aquestes terres de Déu i perdrem dins d' Igualada i Lleida. He arribat a la conclusió que a la que surts de casa tot, tot, tot està mal indicat i tot i que vagis amb el planell de Google maps amb la ruta; l'economia no dona per a un GPS per al cotxe d'empresa, els diners es llencen en estudis de Feng Shui pel despatx del Mànager. T'acabes perdent. Sempre apareix una obra no planificada o un segurata amb l'electroencefalograma pla et diu que no pots girar per on vols, - És que sóc expositor, que no ho veus capullo, que sóc l'únic que va amb coll i corbata a les deu del matí per Igualada i en dissabte.
A Lleida va ser més divertit. En tornar cap el cotxe aparcat els neteja-parabrises estaven farcits de fulls volants, també coneguts per flyers de totes les cases de putes hagudes i per haver al voltant de la capital de la terra ferma. Fins i tot amb això són diferents els de la terra ferma. Això de no tenir la mar aprop.
Després a la nit i a l'alçada de Manresa un bon xàfec d'estiu, d'aquells que no veus tres en un burro durant deu minuts. El plaer de conduir amb la carretera sense camions, escoltant bon jazz i recordant que no t'has atrevit a demanar telèfons de gent d'Igualada, de Lleida, de Manresa...
Sort de la bona gent del territori, que ajuda a que les coses surtin bé i que et dona secretes alegries, com conèixer la primera empresària independentista declarada. Espanya, tremola.
I als del despatx, que els donin amb una canya escardada fins que els hi agradi. Avui he decidit estar en calma.