dilluns, 22 de juny del 2015

loo


El plugim ja s'ha acabat, però el sol no ha sortit encara. És amagat darrera una teranyina de núvols i de fum de pólvora. En fan mal les cames i el cul de l'estona que porto dalt del cavall. Tinc gana. Tinc ganes de que això s'acabi i tornem tots a casa. De fet, tinc moltes ganes de tornar a casa. Amb la Marianne que es va deixar tocar els pits per sota el vestit el dia en que em van reclutar. Li vaig dir que m'esperés. A més, ara quan s'acabi, amb la prima de l'exèrcit ampliaré el negoci i farem més mantega i la vendré a París.
Sembla que passa alguna cosa. Tothom es mira. Els canons han deixat de disparar i la cavalleria avançarà contra aquests maleits anglesos.
Som-hi. El sergent comença a impartir ordres. - Desenvaineu! Al pas-.
El terra és humit i fa tot pudor a sofre.  Ara passem pel costat de la gran bateria de canons. Els artillers ens vitoregen. - Hurra! Hurra! Vive l'Empereur-.
Ara el sergent crida, al trot, i comencem a pujar la pendent. Sento com el cavall agafa el ritme, cloc, cloc. Cloc, cloc.
- A la càrrega! Vive l'Empereur!!

I jo també m'alço una mica sobre la sella per permetre que el cavall es posi al galop i trenquem les línies dels anglesos.

- Vive l'Empereur!! Crido amb tota boca- Què fan aquells amb aquell canó?



Quan Napoleon va veure la càrrega de Ney, vora les quatre de la tarda contra el centre de les línies angleses va comentar - és massa d'hora.  Els anglesos van formar en quadre per salvar les escomeses de la cavalleria i els artillers es va refugiar dins. Excepte la bateria del Capità Mercer que va continuar disparant amb els seus canons de nou lliures contra la columna de carrabiners a cavall on queien homes i cavalls com si els segués una dalla.


ter

Joana d'Arc, París via Google


El darrer cop que vaig ser a París per feina vaig anar a parar a un petit bistrot. Es just davant de l'estàtua eqüestre de la donzella d'Orleans. Vora les Tuileries. M'estava desdejunant un croissant amb melmelada de taronges amargues i un cafè amb llet prou aconseguit i amb l'orella posada en capturar els diferents accents de francès que es senten a París que vaig caure en la conversa que tenien darrera meu un parell d'homes. 
El primer li recriminava que arribés tard, ja que havien quedat i l'altre s'excusava que hi havia hagut un petit incident a la feina amb un company.
Es veu que el company de l'altre sala quan ja estaven apunt d'acabar la ronda havia aparegut blanc com la cera. 
I entre ell i el supervisor no aconseguien entendre perquè havia arribat a aquest extrem de pànic. 
Es veu que jurava i perjurava que s'havia mogut. - Crida visca l'Emperador- ha dit entre tremolors.

- Llavors el supervisor m'ha dit, marxa, ja ho enllesteixo jo que ja sé de què va. 

L'home que l'escoltava li diu - Sí, jo també sé de què va. Quan jo hi treballava passava el mateix cada any.
Sembla mentida que no us avisin. Avui és l'aniversari de la batalla de Waterloo. Sempre és igual, vora les quatre de la tarda, coincidint amb la càrrega de Ney.

I llavors amb una claror meridiana, com si es reflectís sobre el bronze de l'estàtua a cavall que tinc davant meu sé de què parlen i qui són. 
Són vigilants del Musée de l'Armée, que és a l'altre costat de riu, als Invàlids. I sé de què parlen. Parlen de la cuirassa del pobre Antoine Fauveau, el fabricant de mantega. Com no voleu que cridi "Vive l'Empereur! " si devia ser la darrera cosa que va fer a Waterloo?

Cuirasse du carabinier Fauveau via Musée de l'Armée



wa

La butte du lion -google-

Ha tornat el silenci, jo fa estona que observo les floretes grogues que entapissen la plana. Arriben a ran del turó, aquest que hi ha darrera l'arbre.
Ara veig passar en John. Ell també fa temps que corre per aquí.

- Ei, John! Johnny, tros d'escocès del dimoni, que no em dius res avui? Que t'has quedat sord del merder que van fer fa uns dies aquells que recreaven la batalla? Qui xivarri, i ni tan sols s'acostava al que va passar de veritat.

Quins uns, es pensen que portant un uniforme i fent veure que disparen un mosquet sabran el que va ser aquesta carnisseria. No ho sabreu mai!, Mai!

John, ja sé que estàs enfadat però podries dir-me alguna cosa, no? Guaita'l ara va i s'amaga darrera l'arbre fent veure que no em sent.

Va John, vine i xerrem una estona, que si no això ara que han marxat tots està molt solitari i en silenci.

Sempre ha sigut un carallot!  I això que fa uns dies em va dir que si algun dels que vindrien a jugar a soldadets portava whisky no se li apareixeria.

Quina merda. Jo fa dos cents anys que tinc unes ganes boges de tornar a casa a fer mantega i adormir-me amb el cap entre els pits de la Marianne...

Renactors AFP/Getty Images

Death's blue screen


Via Google

Després que  Skynet eliminés tota la humanitat va patir un error windows d'allò més absurd i es va quedar congelat amb una pantalla blava perquè no quedava ningú per fer CTRL+ALT+SUB