dilluns, 29 de setembre del 2014

El cinquè riu de Girona

Al meu país la pluja no sap ploure. Com diu la cançó. El problema és que al meu país fa anys i panys que l'obra pública serveix per enriquir-ne uns quants. No per donar serveis públics. 
Si això passes a qualsevol país petit, civilitzat i que no tolera la corrupció, segur que hi hauria uns quants senyors davant d'un jutge.
 I no em vingueu amb excuses de que la pluja ha estat extraordinària. A Girona és freqüent que cada 5, o 10 o 15 anys plogui més de 100 litres/m. en menys d'una hora. 
I qualsevol enginyer us confirmarà que si plou, la capa freàtica dels rius s'omple d'aigua i creix. Que no ho sabíeu? Ara Girona, temporalment té cinc rius. El Ter, l'Onyar, el Güell, el Galligants i l'AVE ( que és subterrani) i no ens deixem la sèquia Monar.

Apa, ja m'he desfogat, que avui m'ha tocat recordar els anys de commuter amb un Mitja Distància. I arribar tard a la feina. Si m'arriba a tocar un Rodalies em quedo a casa. 

dimarts, 23 de setembre del 2014

Aix en Provence

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

-Jean Pierre, un pastís, si us plau.
Recordo el meu primer pastís. Aquí, a la placeta. Era el 14 de Juillet i estava engalanada. La Margot estrenava vestit i lluïa amb tota la seva bellesa.   Després del segon ball, va dir-me que sí, que li venia de gust prendre alguna cosa. Així que ens vam acostar a les taules de la terrassa i amb molta sort en vam trobar una de lliure.  El senyor Dupont, amb aquell gran mostatxo ens va demanar què volíem, i quan li vaig dir dos pastissos em va mirar sorneguer. Ja tens l’edat? Ja saps que no et puc servir alcohol.  Voleu unes sodes? – I tant! Ja tinc els setze! El senyor Dupont em va picar l’ullet i ens va portar els dos gots, l’aigua i l’ampolla de pastís. Ens vam servir. El gust recordava els caramels d’anís de la iaia i era tant refrescant. L’escot de la Margot lluïa de suor, igual que la seva mirada. 
Ens vam besar a l’ombra dels plataners...
-Monsieur Edouard, el seu pastís. -Gràcies!
Em serveix el nét o el besnét del Sr. Dupont, ja n’he perdut el compte dels anys que han passat des del primer pastís i el primer petó...

Mira, hi ha una noia que fa un dibuix i el pinta a l’ aquarel·la,  M’hi acosto i el miro de reüll. Quina gràcia, és la placeta i m'hi ha dibuixat. Quina traça. Li diré a la Margot quan arribi a casa.


dilluns, 22 de setembre del 2014

Jo tenia un Zippo



Jo tenia un Zippo. El clàssic. El d’acer, que quan l’obries feia un “clinc” característic. El duia junt al paquet de Ducados a una butxaca al camal dels texans. Ara deu ser dins algun calaix, on van a parar totes aquelles coses que no et vols desprendre i que perds a cada canvi de casa.
Jo volia un zippo des de molt petit. Des que jugava amb un Zippo espatllat, amb un relleu d’un destructor americà, el DD 154, que el meu pare havia comprat en algun navy depot entre Nova York i Newport, o a Albany, en el seu viatge a Amèrica;  navegant amb el J.J. Sister. Jugava amb ell sobre una taula baixa de marbre negre. La taula fa temps que és llençada.  I el zippo del meu pare sé que és en algun calaix  de la casa pairal, ara buida.
Jo tenia un Zippo. L’encenia amb tramuntana de força 5, fumava Ducados mentre anava amunt i avall amb una Derbi Variant SLE America daurada. Els cels giraven a roig i enfilava la carretera vella de Calella amb una companya d’institut arrapada darrera mentre fèiem campana.  Jo tenia un zippo.  I un pastor alemany, i amb ell passejàvem camps amunt i avall mentre fumava i cremava hores d’adolescència incompresa.
Jo tenia un Zippo. Tu tenies un Zippo. Jugaves a obrir-lo i tancar-lo quan et posaves nerviosa. Amb ell vaig encendre aquell Malboro, fumat a mitges mentre ens prometíem amor etern. Els dos amb l’esquena recolzada a les velles pedres de les ruïnes del monestir. Vèiem com la volta del firmament marcava les hores. Monitors de grups d’escoltes que havíem coincidit en una trobada.
No vas respondre al telèfon la setmana següent. Ni l’altra.  Temps després vaig saber que el R4 que conduïes havia decidit ser un munt de ferralla sota el camió francès, amb la teva mare i la teva germana.

Ara quant algú m’explica allò de la noia de la corba, la que s’apareix als conductors de nit, amb boira, abans del revolt de Bàscara ja sé que ets tu. O la teva germana, la teva mare no, que no li hauría agradat mai sortir de nit i menys amb boira.  Però la teva germana no fumava i la noia de la corba diuen que juga, nerviosa, sempre amb un Zippo.