dilluns, 23 març de 2015

Roig Maduixa

Aquesta és la meva primera participació a un concurs literari. 

 I Premi UTE de microrelat sobre la tuberculosi. 


Roig maduixa

Per què plora? Em demanes. La noia que plora a la nostra pantalla de televisió ha escopit sang. Una sang carmesí sobre un mocador blanc. Blanc neu, blanc nata. Roig maduixa. Que ho veiem tots que ha escopit sang, ha pensat el director.  – Plora perquè sap que es morirà.  Plora perquè ara que ha trobat un noi que l’estima es morirà. I no es vol morir.
L’àvia es moria a casa.  S’apagava lentament i es despertava la vella malaltia tants anys amagada als seus pulmons. La que va endur-se la germana de l’àvia amb 21 anys. Malaltia de postguerra civil. Malaltia de fred i misèria. Malaltia de por. Malaltia de les que es callen. Tuberculosi.
Ens van fer el test a tots i tu vas donar positiu. La metgessa ens va assegurar que es cura.  -Va nina, és l’hora de les pastilles. T’acarono els cabells i tu rondines. Però també somrius.  – Mira, papa, ell ara escriu a màquina i també plora. 
Sí, plora amb els mateixos plors que vaig amagar quan ens van dir que la tenies.

Em desperto a les nits pensant que escups sang a un mocador com la noia de la pel·lícula.

--------------

Ja us dic ara que no ha estat premiat, però com a repte m'ha agradat, així que si va bé n'enviaré un altre la propera edició.

Agrair a la Cantireta que sigui la meva filòloga de guàrdia i m'ajudi amb la conya d'on posar una coma quan toca. 

dilluns, 12 gener de 2015

Heus aquí una vegada

Aquest relat també el trobareu aquí, va ser la meva col·laboració a"Roda el món i torna al bloc" Gràcies Carme!



Heus aquí una vegada...  -Un conte, un conte! la baba explicarà un conte.-
Sí, un conte. Ara arraulida a la vora del foc i arrugada com una pansa, els del meu voltant ja no saben els anys que porto viscuts, les històries que he sentit explicar de gent que ja era molt vella quan jo amb prou feines caminava.

-Va, seieu aquí a la voreta. Prop de l'escon i la llar. Heus aquí una vegada, que un fadrí enyorava son pare. Son pare havia marxat a la guerra i feia molts anys que no tornava. Els altres fadrins festejaven la seva mare i els malbarataven el patrimoni. Si la seva mare no es decidia aviat per tornar-se a casar perdrien bous i esquelles...

Fan uns ulls oberts com taronges. Són, crec, els fills dels meus besnéts, ja he perdut el compte. A casa em veuen com una mena de destorb, però encara faig alguna que altre feina, trec els pèsols de la seva beina amb uns dits arrugats i escolto mentre em faig l'adormida a la vora de la llar converses que sé que no voldrien ser sentides.

Baba, baba! no t'adormis! Explica'ns més contes.
Heus ací una vegada que...

Vam veure vi fins a embriagar-nos. La collita havia sigut molt bona i celebràvem que ja havíem acabat. Que tot el blat era al graner. Que el rebost era ple. Que no passaríem gana al fred hivern. Vam ballar en cercle i ens vam amagar entre la pinassa mentre ell em posseïa com si demà no existís.  Encara l'enyoro a les fredes nits de tramuntana.

-Baba, un altre, un altre. -No petitons, que és tard i vol ploure. Cap a dormir que demà hi ha molta feina.
Marxen mentre em desitgen bona nit. Ara és la millor hora, la dels vells que no tenim son. Torro una mica de pa, una llenca de xulla i ho estovo dins d'un got de vi. Les hores es faran llargues, molt llargues.

Vaig seguir-lo fins a l'altre punta de món. He vist la immensitat de la mar de color de vi. He conegut gent que tenia la pell més colrada que quan ens toca el sol i gent amb la pell blanca com la neu.  He voltat per tot el món. Llavors un bon dia, vam tornar altre cop al mas i al bosc i a una vida d'arrelar fort, molt endins. Roda el món i torna al born...


Recordeu, tota història comença amb heus aquí una vegada... fins i tot la meva.





dimarts, 23 desembre de 2014

Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal.

I a la hora més freda de la nit, en la nit més llarga.
Naixerà altre cop la llum.
En la foscor de la cova.

No en som conscients perque ara amb un sol "clic" tenim llum, però quan tot anava lligat a la llum solar hi havia un moment en que el dia s'escurçava tant que em prou feines es podia fer alguna cosa, de seguida era fosc. I a fer nones com les gallines. Per això, al voltant del solstici, quan ve la nit més llarga i l'endemà quan el dia comença a allargar-se celebrem que neix una nova llum. Tot comença amb les espelmes de les Llúcies a Suècia. Noies que celebren l'arribada de la llum cantant a la santa. 


Per Santa Llúcia, un pas de puça

El Nadal amb el naixement ( del Déu que volgueu) dins la cova


Hodie Christus natus est! Per Nadal pas de pardal


 i el seu esperit de fred hivern que ens porta regals: Aquí encarnat en el tronc que després cremarà a la llar de foc per donar altre cop llum i escalfor. 
Qui porta els regals a Europa?



Amb la Missa del Gall, l'animal que amb el seu cant avisa del l'albada. 
El gall com a Abraxas. (Aquests romans!)


I repetim amb Sant Esteve, l'Estefanos Protomartir, στέφανος, regal, corona, premi. I empatx de canelons. 
Sant Esteve pas de llebre.

  La llum s'allarga, el dia reneix. Tot torna a lloc i tal dia farà un any.

Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal. Per Sant Esteve, pas de Llebre. 



dimarts, 2 desembre de 2014

Carta oberta al mestre Fabra

Benvolgut mestre, 

Només un dubte. Sí tant vas fixar-te tant en l'etimologia o en les llengües veïnes per fixar l'ortografia de paraules com "harmonia", "pneumàtic" o "làmpada" perquè vas fixar-nos "desembre",  si ve del llatí "december" ?  Per que vol dir mes desè?  Tan senzill que seria "decembre"  si fins i tot sona ( en la meva variant dialectal "deSembre" )

Per cert, gràcies per conservar la paraula "cogombre" i no caure en la pressió del "pepinu", com a mínim en això som més Europa i menys Espanya

El cogombre no enganya. Catalunya, no és Espanya
I, si la meva generació va aprendre a substituir, "busón" i "sellu" per bústia i segell podem acabar amb tots els barbarismes, només hem d'agafar el mateix orgull per l'idioma que tenen els francesos pel francès i la seva grandeur 

A qualsevol país,  un cartell amb una errada ortogràfica duraria menys d'un segon. Aquí encara són motiu d'orgull. Per cert, en castellà no passa. País de mesells. 

Mestre, gràcies per la paciència. 

dilluns, 24 novembre de 2014

Martells


De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982
A proposta de relats conjunts.

In illo tempore jo tenia un zippo.


Hey! teacher leave them kids alone! Martells que caminen. We don't need no education.  Nens que cauen, uniformats, dins una picadora de carn gegant.  We don't need no thought control Un maó més en el mur No dark sarcasm in the classroom.  Pura paranoia sobre la pantalla. Primera pel·lícula en V.O. de ma vida. De la de tots.  El 1r C de BatxilleratUnificatPolivalent és arrenglerat als incòmodes seients de fusta del cinema. Fa una hora érem 42 adolescents sobre-hormonats dins un bus cap a la capital provincial,a una hora de trajecte. Ara som una massa silenciosa que mira amb els ulls clavats a la pantalla. Bocabadats. Esmaperduts.  La profe d’anglès es deu haver tornat boja. Teachers leave them kids alone.  Tres quartes  parts de l’aula venim de col·legis religiosos no mixtes We don't need no education.  El prota de la película es talla les celles amb una fulla d’afaitar. Tots tenim el cor a la gola. We don't need no thought control.  I al costat seu la tia més mamelluda de la classe.  Foscor.  Calfred que baixa esquena avall.  T’atreveixes?  No t’atreveixes?
Hey teacher leave us kids alone Una mà que es va movent lentament cap a l’objectiu final.  Més martells que caminen.  S’ha aturant el temps? No, la mà ha arribat al objectiu final!! All in all you're just another brick in the wall  All in all you're just another brick in the wall. Gloriosos catorze...



dimarts, 11 novembre de 2014

I ens van trobar tossudament alçats

Un home, un vot, un sol cop. I un somriure. Tossudament alçats

Aquell diumenge ens vam llevar aviat, mudats com en les grans diades.  Vam anar caminant, gaudint del moment. Així que ens vam acostar vam veure la cua que donava la volta a la cantonada. I allà vam anar.
 I vam fer la cua agafats de la mà. Amb un somriure. Sempre que et toca fer cua et poses nerviosa i aquell diumenge no. Vas aguantar de manera disciplinada, com un més de nosaltres, exèrcit cívic i silenciós. I vam arribar a on hi havia les urnes. Vaig ensenyar el meu DNI, van seguir tots els passos per identificar-me, comprovant que era jo i que aquella era la meva taula i que seguin la màxima democràtica de cada home un vot i només un vot, podia exercir el meu dret i votar. 
Quan m'acostava a l'urna em vas dir- Que puc fer-ho jo, papa? i vam fer-ho els dos a l'hora. La foto la va fer el teu germà que el dia abans rondinava perquè els de dotze no podien votar i els de setze sí. 
I al sortir us vaig recordar, com faig sempre; que això tan senzill, els vostres besavis i avis no els havien deixat fer durant molt temps, massa. I que recordessin que ningú els podia prendre aquell dret. 
I també que recordessin quan fossin molt vellets, com aquells que havíem vist fent cua amb llàgrimes somes als ulls, que aquell diumenge havíem desobeït un Estat que sempre ens ha vist com un cos estrany. I que estàvem exercint per primera vegada des de feia 300 anys la nostra sobirania. 
I per això vam fer cua tossudament alçats, el meu poble i jo. 

Donec Perficiam 


dilluns, 3 novembre de 2014

Joana d'Arc - a proposta de Relats Conjunts -

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc


Iaia, la Jeanne és al jardí i diu que ha vist un àngel.
- Jeanne!! Jeannette!! Que has vist aquells bolets que guarda la iaia?  Jeanne!! Jeannette!! Que te'ls has menjat filleta?  Mecasumcoi de criatura! Que no t'he dit mai que no els toquis!!