dijous, 24 d’octubre de 2019

Angst



I de cop i volta l'opressió al pit torna. I la de tenir una bola de plom dins la panxa. I que has de fugir d'on ets perquè si no et passaran totes les desgracies del món una darrera l'altre. I llavors comences a respirar a poc a poc, inspirar 20', espirar 20'. Fent que l'acte senzill de respirar sigui això, una acció continguda en ella mateixa. I que el que ho ha desencadenat no és culpa teva, ni de ningú. Que és normal que et sentis així. Que per més fort que et pensis que ets hi ha coses que trasbalsen i minen la confiança i l'autoestima de tothom i que amb el temps es va recuperant. Recorda. Ara i aquí. Inspira, espira. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum...

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Caracremada

Via Google imatges

Quan els pares van morir vaig deixar de dormir al recambró de les golfes i vaig baixar al seu dormitori. Els vaig embolcallar amb el llençol a tall de mortalla i els vaig posar del través sobre la gropa de l’euga. La màrfega la vaig cremar a l’era i vaig estrijolar el terra amb terra d’escudella fins que em van sagnar els dits. 
Els vaig portar cap a l’església de Sant Pere, però en arribar-hi em trobí el mossèn a peus de l’altar amb la cara botida i la llengua fora, ben negre.  Així que la pesta també hi havia arribat.  Els vaig enterrar a la sagrera i hi vaig posar una pedra dreta a sobre la tomba. Més endavant hi faria posar una lauda, quan tot tornés a la normalitat. I portant des les regnes de l’euga vaig tornar caminant cap a casa. Ja era el capvespre.
I ara què faria? El meu germà feia anys que havia marxat, des del dia que es va barallar amb el pare i van arribar a les mans. El vaig sentir a la nit que feia un sarró i va venir a xiuxiuejar-me a cau d’orella. – Nina, me’n vaig a Romania d’enllà la mar, mataré sarraïns i veuré el Sant Sepulcre de Nostre Senyor.  Algun dia tornaré. I si no, ens veurem el dia del judici quan tots ens alcem de les nostres tombes.  Em va fer un petó al front i va anar-se’n.
Ara era mestressa d’un mas, 18 vessanes de terra bona, una vinya, una euga, estris i l’aixovar de la mare i dues camises de lli. Però ningú vindria a fer-me la cort. Tothom em diu, a l’esquena, caracremada; doncs amb no més d’un any i mig fent tentines vaig caure a la llar de forc, mitja cara enfonsada a les brases. I sort dels esforços de la remeiera que va salvar-me la visió de l’ull.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Dimoniet

Dimoniet, emoji via google


La llum que s’escolava per les clivelles de la persiana i la xafogor del dia la van despertar. Al costat sentia l’escalfor del cos de la seva companya. Unes espatlles plenes de pigues brunes. La nit abans l’havia passat comptant-les. Va estirar el braç cap a la tauleta i va agafar el mòbil. No hi havia cap missatge.

Ara veuràs - es va dir.

Va començar a acaronar-se les pits per a que els mugrons es posessin durs. Es va llepar els dits i els va anar
resseguint.
Llavors va anar baixant la mà cap a la panxa i va passar-la  sota la calceta de blonda negre que duia. Però va decidir no anar tant directe. Així que es va posar a tocar-se per sobre la roba, marcant la clivella dels llavis. Llavors quan es va sentir més humida es va treure les calcetes i va anar acaronant el clítoris amb un moviment suau i circular. 
I amb un cop de maluc es va eixarrancar i es va introduir els dos dits a dins, entrant i sortint fins que es va córrer. Llavors va pausar la gravació, desar l’arxiu de vídeo i va prémer “enviar”.

-Ara sí que em contestaràs dimoniet.

Va somriure. Encara anava calenta així que va començar a prémer les natges de la seva companya fins a desvetllar-la. Llavors la besà amb llengua.  Li va treure la samarreta i les calces i va començar a refregar-se fins a fer la tisora.  Es van córrer les dues alhora. 


Quina manera de donar el bon dia, no? Li va dir la seva companya.  Ella somrigué – Anem a esmorzar, follar tant d’hora m’ha obert la gana. 

-No vols tornar a dormir una mica més? -  Li va dir la seva companya m’entre l’abraçava per la cintura. La va tornar a tombar sobre el llit i li va obrir les cuixes. Li va resseguir la clivella amb la llengua i quan va veure que anava acompassant moviment i respiració li va posar la llengua a dins, menjant-la tota. 



Va tenir dos orgasmes seguits. I mentre mirava les clivelles de la llum que s’escolava per la persiana sobre la paret es va dir – dimoniet, no saps el que et perds. 

dimarts, 27 d’agost de 2019

Nostos






Nostos (νόστος) és una paraula grega que significa alguna cosa així com un "retorn a casa després d'un llarg viatge". 
Doncs que he decidit tornar a escriure aquí, que el tenia abandonat mentre tornava, més que a casa, a mi mateix després del sotrac de trobar-me a l'atur i cercar feina amb una edat on el mercat laboral ja t'ha expulsat.

Ha costat, però torno a treballar. Deixo darrera matinar i agafar un tren, anar de coll-i-corbata, anar a fires. Ara vaig a peu a la feina i porto texans, no aniré a fires.

Ens veiem per aquí, si és que encara hi queda algú o ja és allò de video killed the radio star...



diumenge, 27 de maig de 2018

Escapulari

Ficus carica via Wikipedia


De cop i volta m'ha vingut al cap que el meu avi ens va regalar uns escapularis de la Mare de Déu del Carme i m'ha vingut el tacte aspre de les seves mans, endurides de treballar al camp. I el convent dels carmelites que hi havia a prop de casa seva, on l'estiu que vaig passar-hi amb sis anys hi anàvem a missa de diumenge i em feia donar dues pessetes, les rosses de tota la vida quan passaven el plateret de les almoines. Era una religiositat directe, de senyar-se abans d'anar a dormir, de recitar jaculatòries quan tronava. - Sant Joan, Sant Marc, Santa Creu; Santa Bàrbara no ens deixeu!. De senyar el pa dels brunyols abans que llevés. De senyar el pa abans de tallar-lo. De capelletes portàtils que anaven de casa en casa i es posaven al rebedor de quinzena en quinzena. De rituals no qüestionats i que reculen en el temps arrelats a la terra que tan costava de fer fruir. 
Fa temps que penso en els que ja no hi són. En els dies passats. En el temps pretèrit que no té manera de tornar i que la memòria transforma i endolceix. Suposo que ara tinc massa temps per pensar.  D'enyorar les figueres on m'enfilava i menjar-ne les figues amb pa amb tomata. 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Quan s'ha de ballar es balla. -I-

Los lunes al sol, via Google

Quan s'ha de ballar es balla. Aquesta frase és una mica el lema de la família, altres tenen lemes altsonants com Make me roar o Winter is coming. 
Doncs a casa, hereus de menestrals barcelonins i pagesos empordanesos sabem que quan s'ha de ballar es balla. Igual que quan s'ha de lluitar es lluita, tan sigui degollant francesos cada 50 anys; ganes de fer el turista saquejador que tenien els veïns del nord o aixecant llambordes i fent barricades a la Barcelona de carrerons estrets i afogada dins les seves muralles. 
Jo no arribo a tant. L'esperit de lluita serà acceptar que m'han acomiadat de la feina el més ràpid possible. De fet ja m'han dit que és com un dol i per més que vulgui s'ha de passar. Actualitzar CV i enviar-ne. Creuar els dits i que l'edat no sigui l'excusa per a tornar a tenir feina. Respirar i superar el pànic que t'agafa quan l'excusa que et posen és que ets massa gran per adaptar-te al nou pla estratègic.
Reinventant-me. 
Allò d'imaginar mil formes doloroses i lentes de matar a alguna gent ho deixo per a les nits d'insomni.




dimarts, 6 de juny de 2017

Tot de taquetes blanques

Tots anem mig endormiscats, la nit abans l'hem passada de gresca i el dia es lleva gris i plujós. El bus surt de Florència i va a pas lent cap a Venècia. La Núria, companya de classe, mira per la finestra com les gotes de pluja van fent reguerons sobre el vidre. 
- Veig tot de taquetes blanques sobre aquell prat, allí. Ho veus? Em diu la Núria. 
Miro per la finestra. Sí, tot de taquetes blanques fent línies, amb una precisió matemàtica. Sobre una pendent de prat verd, tota la pendent del turó n'és plena. Centenars, potser milers. 
- És un cementiri militar, de quan la segona guerra mundial, li dic. Cada punt blanc és un soldat mort. Són les làpides. 

Avui, és el dia D. I la memòria fent un salt al passat m'ha portat aquest record del viatge de final de curs a Itàlia. A cançons dels Hombres G, a la sensació de que et menjaràs el món.  


Cementiri militar americà de Florència