dilluns, 29 setembre de 2014

El cinquè riu de Girona

Al meu país la pluja no sap ploure. Com diu la cançó. El problema és que al meu país fa anys i panys que l'obra pública serveix per enriquir-ne uns quants. No per donar serveis públics. 
Si això passes a qualsevol país petit, civilitzat i que no tolera la corrupció, segur que hi hauria uns quants senyors davant d'un jutge.
 I no em vingueu amb excuses de que la pluja ha estat extraordinària. A Girona és freqüent que cada 5, o 10 o 15 anys plogui més de 100 litres/m. en menys d'una hora. 
I qualsevol enginyer us confirmarà que si plou, la capa freàtica dels rius s'omple d'aigua i creix. Que no ho sabíeu? Ara Girona, temporalment té cinc rius. El Ter, l'Onyar, el Güell, el Galligants i l'AVE ( que és subterrani) i no ens deixem la sèquia Monar.

Apa, ja m'he desfogat, que avui m'ha tocat recordar els anys de commuter amb un Mitja Distància. I arribar tard a la feina. Si m'arriba a tocar un Rodalies em quedo a casa. 

dimarts, 23 setembre de 2014

Aix en Provence

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

-Jean Pierre, un pastís, si us plau.
Recordo el meu primer pastís. Aquí, a la placeta. Era el 14 de Juillet i estava engalanada. La Margot estrenava vestit i lluïa amb tota la seva bellesa.   Després del segon ball, va dir-me que sí, que li venia de gust prendre alguna cosa. Així que ens vam acostar a les taules de la terrassa i amb molta sort en vam trobar una de lliure.  El senyor Dupont, amb aquell gran mostatxo ens va demanar què volíem, i quan li vaig dir dos pastissos em va mirar sorneguer. Ja tens l’edat? Ja saps que no et puc servir alcohol.  Voleu unes sodes? – I tant! Ja tinc els setze! El senyor Dupont em va picar l’ullet i ens va portar els dos gots, l’aigua i l’ampolla de pastís. Ens vam servir. El gust recordava els caramels d’anís de la iaia i era tant refrescant. L’escot de la Margot lluïa de suor, igual que la seva mirada. 
Ens vam besar a l’ombra dels plataners...
-Monsieur Eduard, el seu pastís. -Gràcies!
Em serveix el nét o el besnét del Sr. Dupont, ja n’he perdut el compte dels anys que han passat des del primer pastís i el primer petó...

Mira, hi ha una noia que fa un dibuix i el pinta a l’ aquarel·la,  M’hi acosto i el miro de reüll. Quina gràcia, és la placeta i m'hi ha dibuixat. Quina traça. Li diré a la Margot quan arribi a casa.


dilluns, 22 setembre de 2014

Jo tenia un Zippo



Jo tenia un Zippo. El clàssic. El d’acer, que quan l’obries feia un “clinc” característic. El duia junt al paquet de Ducados a una butxaca al camal dels texans. Ara deu ser dins algun calaix, on van a parar totes aquelles coses que no et vols desprendre i que perds a cada canvi de casa.
Jo volia un zippo des de molt petit. Des que jugava amb un Zippo espatllat, amb un relleu d’un destructor americà, el DD 154, que el meu pare havia comprat en algun navy depot entre Nova York i Newport, o a Albany, en el seu viatge a Amèrica;  navegant amb el J.J. Sister. Jugava amb ell sobre una taula baixa de marbre negre. La taula fa temps que és llençada.  I el zippo del meu pare sé que és en algun calaix  de la casa pairal, ara buida.
Jo tenia un Zippo. L’encenia amb tramuntana de força 5, fumava Ducados mentre anava amunt i avall amb una Derbi Variant SLE America daurada. Els cels giraven a roig i enfilava la carretera vella de Calella amb una companya d’institut arrapada darrera mentre fèiem campana.  Jo tenia un zippo.  I un pastor alemany, i amb ell passejàvem camps amunt i avall mentre fumava i cremava hores d’adolescència incompresa.
Jo tenia un Zippo. Tu tenies un Zippo. Jugaves a obrir-lo i tancar-lo quan et posaves nerviosa. Amb ell vaig encendre aquell Malboro, fumat a mitges mentre ens prometíem amor etern. Els dos amb l’esquena recolzada a les velles pedres de les ruïnes del monestir. Vèiem com la volta del firmament marcava les hores. Monitors de grups d’escoltes que havíem coincidit en una trobada.
No vas respondre al telèfon la setmana següent. Ni l’altra.  Temps després vaig saber que el R4 que conduïes havia decidit ser un munt de ferralla sota el camió francès, amb la teva mare i la teva germana.

Ara quant algú m’explica allò de la noia de la corba, la que s’apareix als conductors de nit, amb boira, abans del revolt de Bàscara ja sé que ets tu. O la teva germana, la teva mare no, que no li hauría agradat mai sortir de nit i menys amb boira.  Però la teva germana no fumava i la noia de la corba diuen que juga, nerviosa, sempre amb un Zippo. 

dilluns, 28 juliol de 2014

Catarsi

Teatre d'Epidaure (wikipedia)
Aristòtil, en la seva "Poètica" usa la paraula "Katharsis" per designar l'efecte que exerceix la tragèdia sobre l'espectador.
La tragèdia com a espectacle teatral ha de produir en els espectadors sensacions de compassió i terror que els purifiqui d'aquestes sensacions i que quan surtin de teatre es sentin nets i elevats. Amb una comprensió del que són els camins dels Déus i els homes. 
Amb el procés que ha endegat la societat catalana ens trobarem amb elements d'aquest tipus. Actes en que els ciutadans assistirem com a espectadors en que amb el temps els veurem com a catàrtics. Un d'ells crec que l'acabem de veure. El suïcidi polític de l'ex-president J.Pujol.
No entro a valorar sobre si les seves accions són excusables, però auto acusant-se i controlant el temps de les declaracions crec que ha fet un favor al procés. Us imagineu la imatge de la seva detenció per la unitat de frau fiscal de la Guàrdia Civil, amb manilles i tota la parafernàlia dos dies abans del referèndum? Assistim i participem de la mort del sistema polític creat durant la transició espanyola de 1978.  Els herois aniran caient i freudianament matarem als pares de la mateixa. I l'element catàrtic detectat a les converses d'aquests dies: Volem bastir i construir un Estat nou. I una de les seves bases serà que no es tolerarà la corrupció. 
Recordo a un professor meu que ens deia. Sempre hi ha corrupció, el que hi ha societats que la toleren més que altres. Quan siguem independents, el proper que us demani si amb IVA o sense el denunciéssim, el que intenti subornar a un funcionari públic vagi a la presó i el polític que posi la ma a la caixa comuna no trigui ni deu dies a anar a la presó i no vint anys. Llavors haurem madurat com a societat, amb la catarsi, i serem com a Dinamarca, on també hi ha corrupció - té l'índex més baix del món-  però la poca que hi ha no es tolera. 
Donec perficiam 

dijous, 5 juny de 2014

Demà en farà 70



Demà en farà 70 anys.
Aviat serà només una batalla més d'una guerra llunyana.
Van morir milers de joves. I pensareu, va valdre la pena?

Us deixo un relat que vaig fer fa temps per a Relats Conjunts

Desembarcament de Normandia



Per a que reflexioneu una estona sobre si va valdre la pena o no. I més ara que la bèstia torna a ensenyar la poteta per Europa.



Podreu trobar més imatges del D-Day aquí



dilluns, 2 juny de 2014

Owis ekwoske

Owis 
Owis ekwoske

Owis, kesyo wlhna ne est, ekwons espeket, oinom ghegrum woghom weghontm, oinomke megam bhorom, oinomke ghmenm oku bherontm. Owis nu ekwobhos ewewket: kerd aghnutoi moi ekwons agontm manum widntei. Ekwos tu ewewkont:kludhi, owei, kerd aghnutoi nsmei widntbhos: manus, potis, owiom r wlhnam sebhi ghermom westrom krneuti, neghi owiom wlhna esti. Tod kekluwos owis agrom abhuget.



Ara direu, l'Alyebard s'ha sonat! No escric amb codi, ni són cops a l'atzar sobre el teclat.

Veureu.


Començarem un conte...



Hi havia una vegada, una princesa. La princesa es va trobar malament i tot i que la van cuidar molt es va morir. El seu poble, trist, va sepultar-la sota un kurgan a la gran planura d'herba.  Li van fer la darrera llar amb un tronc de làrix buidat amb dibuixos de cérvols i amb carn de xai i cavall, iogurt i estris pel darrer viatge.



El darrer adéu
 La princesa duia tatuatges, com a mostra dels ritus de passatge que havia fet.
Els tatuatges
Els altres membres de la tribu també en duien de tatuatges, molts. 
by Elena Shumakova, Institute of Archeology and Ethnography, Siberian Branch of Russian Academy of Science 
A la princesa estimada li havien explicat contes de petita, i ella com a xaman de la tribu li agradava explicar-los a la vora del foc. Fent rotllana com s'ha fet sempre. 


- Princesa, explica'ns un conte.



- Escolteu. escolteu: 


L’ovella i els cavalls

Una ovella que no tenia llana va veure uns cavalls, un tirant d'un carro pesat, un altre amb una gran càrrega, i un altre amb rapidesa portant a un home. L'ovella diu als cavalls: em dol veure un home conduint cavalls. Els cavalls van dir a l’ovella: escolta ovella! ens fa mal veure l’home, l'amo, fer-se una peça que l’abriga a sí mateix de la llana d'una ovella quan l'ovella no té llana per a si mateixa. En sentir això, l'ovella van fugir cap a la plana.

I tota la mainada reia...

La pluja es va escolar pel kurgan, i en baixar les temperatures es va gelar tot, en un permafrots etern, fins que a la princesa la van trobar uns arqueòlegs russos.




Aquí teniu una mostra de com sonaria

Bé i a la capçalera del blog una imatge de com eren les ovelles abans, plenes de llana, fa molt i molt de temps. 



Aquests cavalcadors de cavalls de les grans planures d'herba van anar movent-se i van anar separant-se de mica en mica, de tribu amb tribu, amb els anys cada tribu parlava una mica diferent de la que havia deixat enrrere. 


La hipòtesi kurgan



I del *PIE ( Proto-Indoeuropeu) que heu sentit abans es va arribar a aquesta dispersió: 


La faula en els successors del PIE 



Si us dona per aprofundir una mica en el tema us recomano:


The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World. de David W. Anthony, que trobareu aquí.


Quines coses més rares que llegeixes Alyebard! Ves, sóc commuter i visc dins un tren ;)





dilluns, 26 maig de 2014

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google


Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.
Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.
A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...
Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots.