dilluns, 28 juliol de 2014

Catarsi

Teatre d'Epidaure (wikipedia)
Aristòtil, en la seva "Poètica" usa la paraula "Katharsis" per designar l'efecte que exerceix la tragèdia sobre l'espectador.
La tragèdia com a espectacle teatral ha de produir en els espectadors sensacions de compassió i terror que els purifiqui d'aquestes sensacions i que quan surtin de teatre es sentin nets i elevats. Amb una comprensió del que són els camins dels Déus i els homes. 
Amb el procés que ha endegat la societat catalana ens trobarem amb elements d'aquest tipus. Actes en que els ciutadans assistirem com a espectadors en que amb el temps els veurem com a catàrtics. Un d'ells crec que l'acabem de veure. El suïcidi polític de l'ex-president J.Pujol.
No entro a valorar sobre si les seves accions són excusables, però auto acusant-se i controlant el temps de les declaracions crec que ha fet un favor al procés. Us imagineu la imatge de la seva detenció per la unitat de frau fiscal de la Guàrdia Civil, amb manilles i tota la parafernàlia dos dies abans del referèndum? Assistim i participem de la mort del sistema polític creat durant la transició espanyola de 1978.  Els herois aniran caient i freudianament matarem als pares de la mateixa. I l'element catàrtic detectat a les converses d'aquests dies: Volem bastir i construir un Estat nou. I una de les seves bases serà que no es tolerarà la corrupció. 
Recordo a un professor meu que ens deia. Sempre hi ha corrupció, el que hi ha societats que la toleren més que altres. Quan siguem independents, el proper que us demani si amb IVA o sense el denunciéssim, el que intenti subornar a un funcionari públic vagi a la presó i el polític que posi la ma a la caixa comuna no trigui ni deu dies a anar a la presó i no vint anys. Llavors haurem madurat com a societat, amb la catarsi, i serem com a Dinamarca, on també hi ha corrupció - té l'índex més baix del món-  però la poca que hi ha no es tolera. 
Donec perficiam 

dijous, 5 juny de 2014

Demà en farà 70



Demà en farà 70 anys.
Aviat serà només una batalla més d'una guerra llunyana.
Van morir milers de joves. I pensareu, va valdre la pena?

Us deixo un relat que vaig fer fa temps per a Relats Conjunts

Desembarcament de Normandia



Per a que reflexioneu una estona sobre si va valdre la pena o no. I més ara que la bèstia torna a ensenyar la poteta per Europa.



Podreu trobar més imatges del D-Day aquí



dilluns, 2 juny de 2014

Owis ekwoske

Owis 
Owis ekwoske

Owis, kesyo wlhna ne est, ekwons espeket, oinom ghegrum woghom weghontm, oinomke megam bhorom, oinomke ghmenm oku bherontm. Owis nu ekwobhos ewewket: kerd aghnutoi moi ekwons agontm manum widntei. Ekwos tu ewewkont:kludhi, owei, kerd aghnutoi nsmei widntbhos: manus, potis, owiom r wlhnam sebhi ghermom westrom krneuti, neghi owiom wlhna esti. Tod kekluwos owis agrom abhuget.



Ara direu, l'Alyebard s'ha sonat! No escric amb codi, ni són cops a l'atzar sobre el teclat.

Veureu.


Començarem un conte...



Hi havia una vegada, una princesa. La princesa es va trobar malament i tot i que la van cuidar molt es va morir. El seu poble, trist, va sepultar-la sota un kurgan a la gran planura d'herba.  Li van fer la darrera llar amb un tronc de làrix buidat amb dibuixos de cérvols i amb carn de xai i cavall, iogurt i estris pel darrer viatge.



El darrer adéu
 La princesa duia tatuatges, com a mostra dels ritus de passatge que havia fet.
Els tatuatges
Els altres membres de la tribu també en duien de tatuatges, molts. 
by Elena Shumakova, Institute of Archeology and Ethnography, Siberian Branch of Russian Academy of Science 
A la princesa estimada li havien explicat contes de petita, i ella com a xaman de la tribu li agradava explicar-los a la vora del foc. Fent rotllana com s'ha fet sempre. 


- Princesa, explica'ns un conte.



- Escolteu. escolteu: 


L’ovella i els cavalls

Una ovella que no tenia llana va veure uns cavalls, un tirant d'un carro pesat, un altre amb una gran càrrega, i un altre amb rapidesa portant a un home. L'ovella diu als cavalls: em dol veure un home conduint cavalls. Els cavalls van dir a l’ovella: escolta ovella! ens fa mal veure l’home, l'amo, fer-se una peça que l’abriga a sí mateix de la llana d'una ovella quan l'ovella no té llana per a si mateixa. En sentir això, l'ovella van fugir cap a la plana.

I tota la mainada reia...

La pluja es va escolar pel kurgan, i en baixar les temperatures es va gelar tot, en un permafrots etern, fins que a la princesa la van trobar uns arqueòlegs russos.




Aquí teniu una mostra de com sonaria

Bé i a la capçalera del blog una imatge de com eren les ovelles abans, plenes de llana, fa molt i molt de temps. 



Aquests cavalcadors de cavalls de les grans planures d'herba van anar movent-se i van anar separant-se de mica en mica, de tribu amb tribu, amb els anys cada tribu parlava una mica diferent de la que havia deixat enrrere. 


La hipòtesi kurgan



I del *PIE ( Proto-Indoeuropeu) que heu sentit abans es va arribar a aquesta dispersió: 


La faula en els successors del PIE 



Si us dona per aprofundir una mica en el tema us recomano:


The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World. de David W. Anthony, que trobareu aquí.


Quines coses més rares que llegeixes Alyebard! Ves, sóc commuter i visc dins un tren ;)





dilluns, 26 maig de 2014

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google


Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.
Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.
A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...
Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

dimarts, 20 maig de 2014

Màquina d'escriure Underwood. -Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874


L’he provada, i què voleu que us digui. M’he fet mal als dits. He hagut de cercar lletra per lletra  per poder compondre una paraula, com un nen petit en les seves beceroles. Les lletres no dansen, no ballen amb el ritme que l'imprimeix el redactar de presa, o no tenen la quietud del qui s’ha pensat i repensat el que escriu. Que sí, que queda molt més llegible que escrit a mà. Però no té el plaer de sentir com llisca la punta de la ploma sobre el paper. Ni de sucar-la al tinter. No es poden fer aquelles lligadures tant maques que em van costar anys d’aprendre a fer.  I la gràcia de fer que la paraula, amb una bona lligadura, arribi al final de la quartilla. 

Aquesta meva filla! Des que es va apuntar a aquell curs de secretariat, que no és la mateixa. Ha portat aquesta maquinota  a casa i ara només sento aquest clec, clec, tot el dia.
Aquest filla meva, em matarà a disgustos, que diu que ens hem de fer posar llum elèctric i telèfon. On anirem a parar! 
I a més m’ha dit – Mama, dijous hi ha una reunió de dones al club de la senyora Emmeline Pankhurst,  hi anirem, veuràs que t’agradarà. 
Sabeu que diu aquesta Emmeline? Que les dones hem de tenir el dret a votar,  a votar!! On s’ha vist això!! No sé on anirem a parar!!  

dilluns, 19 maig de 2014

Latet anguis in herba...

Latet anguis in herba...



Que hi ha algú? A Maria?
Res, que potser torno més sovint a això dels blogs. He estat atrapat una temporada per la limitació dels 140 caràcters.
No en vull blasmar, és una bona eina. Però com totes les eines pot fer mal si no es fa servir bé. I com que sóc dels que creuen que no hi ha res sota el sol, que la xarxa no deixa de ser un mirall de la mateixa societat.
Hi ha gent molt maca. Hi a gent malalta. És poc freqüent, però a vegades te'ls trobes.

Latet anguis in herba...


(La serp s'amaga a l'herba)

divendres, 7 febrer de 2014

Gaudeamus igitur






Què? us animeu a cantar-la amb mi?



Sí, ja tinc l'última nota! Ara només queda completar uns quants tràmits burocràtics però puc cridar ben alt:  Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Oberta de Catalunya

Als que em vau donar suport al llarg d'aquesta aventura personal, moltes gràcies. Als que a més de dubtar de la meva capacitat per a posar-me a estudiar uns estudis universitaris a la meva edat i amb el meu entorn familiar i laboral hi posàveu pals a les rodes, com diuen al meu poble; Que us donin pel cul amb una canya esquerdada fins que us agradi!

Gaudeamus igitur
iuvenes dum sumus
post iucundam iuventutem,
post molestam senectutem,
nos habebit humus!
Alegrem-nos doncs,
mentre siguem joves
Després de la divertida joventut,
després de la incòmoda vellesa,
ens rebrà la terra!
Ubi sunt qui ante nos
in mundo fuere?
vadite ad superos
transite ad inferos
ubi iam fuere?
On són els que abans nostre
al món foren?
aneu vers el cel,
descendiu als inferns,
si voleu veure'ls.
Vita nostra brevis est,
brevi finietur,
venit mors velociter,
rapit nos atrociter
nemini parcetur!
La nostra vida es breu,
en breu finirà,
la mort arriba en un instant,
ens esquinça cruelment
no perdonarà a ningú!
Vivat academia,
vivant professores!
vivat membrum quodlibet,
vivant membra quaelibet,
emper sint in flore!
Visca l'acadèmia,
visquin els professors!
visca cada membre,
visquin tots els membres,
sempre siguin en flor!
Vivant omnes virgines
faciles, formosae,
vivant et mulieres,
tenerae, amabiles,
bonae, laboriosae
Visquin totes les joves,
fàcils, formoses
visquin les dones,
tendres, amables,
bones, laborioses
Vivat et res publica,
et qui illam regit!
vivat nostra civitas,
maecenatum caritas,
quae nos hic protegit!
Visca la república,
i qui la governa!
visca les nostres ciutats,
la generositat dels mecenes,
què aquí ens protegeixen!
Pereat tristitia
pereant osores
pereat diabolus
quivis antiburschius
atque irrisores
Mori la tristesa
morin els odiosos
mori el diable
els contraris als estudiants
i els que s'en riuen.