dilluns, 24 novembre de 2014

Martells


De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982
A proposta de relats conjunts.

In illo tempore jo tenia un zippo.


Hey! teacher leave them kids alone! Martells que caminen. We don't need no education.  Nens que cauen, uniformats, dins una picadora de carn gegant.  We don't need no thought control Un maó més en el mur No dark sarcasm in the classroom.  Pura paranoia sobre la pantalla. Primera pel·lícula en V.O. de ma vida. De la de tots.  El 1r C de BatxilleratUnificatPolivalent és arrenglerat als incòmodes seients de fusta del cinema. Fa una hora érem 42 adolescents sobre-hormonats dins un bus cap a la capital provincial,a una hora de trajecte. Ara som una massa silenciosa que mira amb els ulls clavats a la pantalla. Bocabadats. Esmaperduts.  La profe d’anglès es deu haver tornat boja. Teachers leave them kids alone.  Tres quartes  parts de l’aula venim de col·legis religiosos no mixtes We don't need no education.  El prota de la película es talla les celles amb una fulla d’afaitar. Tots tenim el cor a la gola. We don't need no thought control.  I al costat seu la tia més mamelluda de la classe.  Foscor.  Calfred que baixa esquena avall.  T’atreveixes?  No t’atreveixes?
Hey teacher leave us kids alone Una mà que es va movent lentament cap a l’objectiu final.  Més martells que caminen.  S’ha aturant el temps? No, la mà ha arribat al objectiu final!! All in all you're just another brick in the wall  All in all you're just another brick in the wall. Gloriosos catorze...



dimarts, 11 novembre de 2014

I ens van trobar tossudament alçats

Un home, un vot, un sol cop. I un somriure. Tossudament alçats

Aquell diumenge ens vam llevar aviat, mudats com en les grans diades.  Vam anar caminant, gaudint del moment. Així que ens vam acostar vam veure la cua que donava la volta a la cantonada. I allà vam anar.
 I vam fer la cua agafats de la mà. Amb un somriure. Sempre que et toca fer cua et poses nerviosa i aquell diumenge no. Vas aguantar de manera disciplinada, com un més de nosaltres, exèrcit cívic i silenciós. I vam arribar a on hi havia les urnes. Vaig ensenyar el meu DNI, van seguir tots els passos per identificar-me, comprovant que era jo i que aquella era la meva taula i que seguin la màxima democràtica de cada home un vot i només un vot, podia exercir el meu dret i votar. 
Quan m'acostava a l'urna em vas dir- Que puc fer-ho jo, papa? i vam fer-ho els dos a l'hora. La foto la va fer el teu germà que el dia abans rondinava perquè els de dotze no podien votar i els de setze sí. 
I al sortir us vaig recordar, com faig sempre, que això tan senzill els vostres besavis i avis no els havien deixat fer durant molt temps, massa. I que recordessin que ningú els podia prendre aquell dret. 
I també que recordessin quan fossin molt vellets, com aquells que havíem vist fent cua amb llàgrimes somes als ulls, que aquell diumenge havíem desobeït un Estat que sempre ens ha vist com un cos estrany. I que estàvem exercint per primera vegada des de feia 300 anys la nostra sobirania. 
I per això vam fer cua tossudament alçats, el meu poble i jo. 

Donec Perficiam 


dilluns, 3 novembre de 2014

Joana d'Arc - a proposta de Relats Conjunts -

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc


Iaia, la Jeanne és al jardí i diu que ha vist un àngel.
- Jeanne!! Jeannette!! Que has vist aquells bolets que guarda la iaia?  Jeanne!! Jeannette!! Que te'ls has menjat filleta?  Mecasumcoi de criatura! Que no t'he dit mai que no els toquis!!


dimarts, 28 octubre de 2014

Llàgrimes somes


Dis Manibus.
Et vaig tornar a sentir dir que tenies les llàgrimes somes. Et vaig fer un petó a la galta i el nus a la gola no em va deixar dir-te que jo també.  
Que aquest canvi d'hora fa que el dia sigui massa fosc i la casa s'ompli d'ombres a deshora.
Que ha de ser molt dur està envoltada de records dins una casa que ara no s'omple de rialles només algun que altre cap de setmana. 
Però no pateixis. Omplirem altre cop la taula gran del menjador, menjarem panellets i castanyes. Portarem moscatell, vi ranci, garnatxa o ratafia. I si et veus en cor d'acompanyar-me, anirem vora la mar, allà al camí de ronda i el recordarem altre cop. Que no hi ha flors a les tombes dels mariners. 
Les vigílies de Tot Sants es fan cada any més llargues.

Acomplirem amb els ritus, apaivagarem les ànimes dels difunts. Com cada any, fins que els que venen darrera ho facin per a nosaltres.
Dis Manibus.

dimecres, 8 octubre de 2014

"Oh Déu, el teu mar és tan gran i el meu vaixell és tan petit."

Font: Google



"Oh Déu, el teu mar és tan gran i el meu vaixell és tan petit."

Aquesta és la traducció d'una petita placa que tenia JFK a la seva taula al despatx oval de la Casa Blanca. 

S'acosten temps difícils. Hi ha dies en que el que s'ha anomenat "El procés" el veig encallat o esgarriant-se per egoismes i jugades a curt d'uns i altres i després ens caurà a sobre tota la "Maquinaria del Estado" i quan hagi passat tot serà altre cop el Finis Cataloniae
Llavors et donen alguna que altre sorpresa, com la de les fotos conjuntes. 

Doncs això. Que potser demà ho veuré millor tot, però mentrestant això:

"O God, thy sea is so great and my boat is so small."

dilluns, 29 setembre de 2014

El cinquè riu de Girona

Al meu país la pluja no sap ploure. Com diu la cançó. El problema és que al meu país fa anys i panys que l'obra pública serveix per enriquir-ne uns quants. No per donar serveis públics. 
Si això passes a qualsevol país petit, civilitzat i que no tolera la corrupció, segur que hi hauria uns quants senyors davant d'un jutge.
 I no em vingueu amb excuses de que la pluja ha estat extraordinària. A Girona és freqüent que cada 5, o 10 o 15 anys plogui més de 100 litres/m. en menys d'una hora. 
I qualsevol enginyer us confirmarà que si plou, la capa freàtica dels rius s'omple d'aigua i creix. Que no ho sabíeu? Ara Girona, temporalment té cinc rius. El Ter, l'Onyar, el Güell, el Galligants i l'AVE ( que és subterrani) i no ens deixem la sèquia Monar.

Apa, ja m'he desfogat, que avui m'ha tocat recordar els anys de commuter amb un Mitja Distància. I arribar tard a la feina. Si m'arriba a tocar un Rodalies em quedo a casa. 

dimarts, 23 setembre de 2014

Aix en Provence

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

-Jean Pierre, un pastís, si us plau.
Recordo el meu primer pastís. Aquí, a la placeta. Era el 14 de Juillet i estava engalanada. La Margot estrenava vestit i lluïa amb tota la seva bellesa.   Després del segon ball, va dir-me que sí, que li venia de gust prendre alguna cosa. Així que ens vam acostar a les taules de la terrassa i amb molta sort en vam trobar una de lliure.  El senyor Dupont, amb aquell gran mostatxo ens va demanar què volíem, i quan li vaig dir dos pastissos em va mirar sorneguer. Ja tens l’edat? Ja saps que no et puc servir alcohol.  Voleu unes sodes? – I tant! Ja tinc els setze! El senyor Dupont em va picar l’ullet i ens va portar els dos gots, l’aigua i l’ampolla de pastís. Ens vam servir. El gust recordava els caramels d’anís de la iaia i era tant refrescant. L’escot de la Margot lluïa de suor, igual que la seva mirada. 
Ens vam besar a l’ombra dels plataners...
-Monsieur Edouard, el seu pastís. -Gràcies!
Em serveix el nét o el besnét del Sr. Dupont, ja n’he perdut el compte dels anys que han passat des del primer pastís i el primer petó...

Mira, hi ha una noia que fa un dibuix i el pinta a l’ aquarel·la,  M’hi acosto i el miro de reüll. Quina gràcia, és la placeta i m'hi ha dibuixat. Quina traça. Li diré a la Margot quan arribi a casa.