diumenge, 24 d’abril de 2016

Ei, que em tornen a enviar de fira!



Doncs que torno a les velles tradicions. Em toca anar de fira. En concret a Alimentaria. Així que si tot va bé i estic inspirat tindreu narracions de coses que s'han de fer en una fira, coses que no s'han de fer en una fira i no mànagers i gossos beta i companyia. I una vaga de metro de regal. 
S'admeten apostes. 

dimarts, 19 d’abril de 2016

consciència / nostàlgia



Fa dies que li dono voltes. Ser conscient que els propers anys són de baixada fan que em sorprengui amb una mirada nostàlgica que li dona a tot un vernís diferent. 
Em sorprenen olors com la del porter de l'edifici on treballo i la seva loció d'afeitar. L'he reconeguda al moment i m'ha portat a un edifici, ja enderrocat, de ciutat vella. Hi havia una ràdio dels anys vint, on en comptes de freqüències hi havia ciutats: Berlín, París, Londres, Bucarest... Una galeria des on es veia la fàbrica de boles del món i el rellotge del BB que girava prop de la plaça de Catalunya. I un ou de fusta per a sorgir mitjons. Una foto del pont de Besalú amb un home en els seus trentes i un nadó. Un termòmetre sobre un rajola blanca, amb dibuixos humorístics sobre la temperatura. 
El gust mai tornat a trobar d'una dolça portada d'Andorra.
Els graons de marbre que en passar del principal es tornaven de fusta i rajola. 
Em sorprenc cantussejant "el gall i la gallina" i "els tres tambors" amb la veu de la meva àvia mentre condueixo per carreteres vora el Daró i el Ter. Amb els camps plens de roelles. Rutes que es feien en tartana amb velles històries de gitanos que maltractaven les dones i pedregades tant fortes que gossos cadells s'amagaven sota les faldilles de la besàvia i que ja fets en sentir tronar buscaven sopluig. Aquelles mans plenes de durícies de treballar al camp. 
Nostàlgia de veure homes que caminen mirant aparadors amb les mans agafades darrera l'esquena i reconèixer el gest.

Un dia d'aquests m'he de comprar un safata de lioneses de nata per a mi sol i menjar-les a peu dret, sobre un bústia, mentre miro com gira el món. 

dimarts, 23 de febrer de 2016

Navigare necesse est, vivere non necesse.

via google

Doncs, que no te n'adones i tornes a celebrar un any més.(ahir)  Llavors recordes que els propers 20 anys són de baixada, i t'agafa vertigen al caire de l'abisme.
Res, és cosa de tornar a posar-se reptes i veure com creix l'herba.
Seguirem informant.

Nota mental: fer llista de coses que t'agradaria fer, llocs on t'agradaria anar, llibres que encara tens pendents de llegir.

Nota mental 2; Quan tinguis feta la llista, fes les coses, ves als llocs, llegeix els llibres.

I aprèn a navegar d'una vegada. Com diu la dita llatina: Navigare necesse est, vivere non necesse.

Així acompliràs amb la dita: Els homes es divideixen en tres classes; els vius, els morts , els que naveguen. 

dimecres, 3 de febrer de 2016

L'escriba

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456
Sona la campana. Laudes. Tinc els dits enrampats pel fred. Aquest matí hem hagut d'escalfar al bany maria els tinters per desglaçar la tinta.
Només dues lletres més i ja estarà.
Llavors només caldrà miniar-ne les lletres capitals i il·luminar els dibuixos amb colors vius. He de fer més blau amb aquella pedra que ens porten els genovesos des d'Alexandria, allà en terra de mahometans. Els mercaders ens van dir que venia de molt lluny, prop d'on el Khan i el Preste Joan tenen el regne. Kafiristan em van dir. He de comentar-li al Duc que compri més portolans. Però sempre em diu el mateix, Portolans? Si no som navegants nosaltres, això deixa-ho als flamencs o aquells teutons sonats de la Lliga Hanseàtica que ens porten pells i ambre. Aquí fem vi. Vi de la Borgonya.

La pedra, ben passada pel morter, que quedi ben fina i després la barrejaré amb oli de llinosa. El mantell de la Mare de Déu quedarà ben lluït amb el blau. Va, la darrera línia. Quina gana que tinc i tot just són Laudes!

Joannes Mielotis fecit me. Ante diem III  Kalendas Aprilibus MCCCLVI


dilluns, 21 de desembre de 2015

Per molts anys, Chief engineer

Aquí vam deixar les teves cendres.


Per molts anys, Chief engineer! Quan ve el solstici d'hivern no deixo de pensar-hi. Avui és el teu aniversari. I encara et recordem.

Hi ha tres tipus d'homes, els vius, els morts i els que naveguen.
Bona singladura eterna.

I un altre dia amb més calma t'explicaré com van creixent els de casa.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Ets una xina comprada

Foto  @Andorra_Tresors via Google

-Ets una xina comprada, no t’estimo! 
Vaig sentir com el crit em pujava a la gola. La meva germana gran m’havia trencat la nina. Però llavors l’àvia em va abraçar abans el crit no sortís per la boca.
-Shhh, nineta. Que hi ha coses que si es diuen llavors saben greu tota la vida. 

L’àvia es va passar la nit acaronant-me els cabells mentre jo somicava. I m’explicava amb un xiuxiueig que tothom m’estimava, fins i tot la meva germana gran.  Que els pares van adoptar una nena per poder donar tot l’amor que tenien i que després vaig arribar jo, quan ja havien acceptat que no podrien tenir fills.
-Nina, saps que ens passa als que estimem? Sempre tenim por de no tenir prou amor per donar. I saps què? Que sempre en tenim. Jo em pensava que no podria estimar tant com quan vaig conèixer l’avi, i llavors va venir la teva mare, que era una criatura ploranera però vaig tenir tant d’amor per a tots que fins i tot quan va néixer la tieta en vaig tenir per ella. I amb els teus pares i la teva germana els passa el mateix.  Ja veuràs com demà a la teva germana li sap greu i tu la perdonaràs.  No has de tenir por d’estimar.


Mama, l’àvia...  – tu també l’enyores, oi petita?  Jo també l’he somniada, em diu la mare,  al cels sia. 

divendres, 20 de novembre de 2015

40 anys no són res - Españoles, Franco a muerto -

Up Periscope ( 1959) LA pel·lícula! 

Avui fa 40 anys que es va morir Franco.  El 20N va lligat a la meva memòria a que la nit abans, a la tele en blanc i negre feien, si no em falla la memòria, una pel·lícula de la segona guerra mundial; de submarins i la volia veure. Però o bé era massa tard, a les 10 ja ens enviaven al llit al meu germà i a mi o van sortir els demolidors 2 "rombos" i llavors sí que no hi havia excusa. Cap al llit s'ha dit.
Al matí la mare ens va despertar tard i ens va dir que no hi hauria escola, que s'havia mort Franco.
Pel meu germà i jo mateix, Franco era aquell senyor que sortia a les pessetes i als segells, no hi vam donar més importància. El que ens va saber greu de veritat és que l'hàmster que teníem s'havia mort de vell. I això sí que ens va saber greu. Però encara ens quedava la gossa.
Llavors a la tele, on només podíem veure una cadena i en prou feines l'uhacheefe, va sortir un senyor que ho deia i plorava i després va començar a desfilar tot de gent davant d'un senyor que estava dins la caixa i després vam veure com un senyor vestit de soldat deien que seria el nou Rei.
La vida llavors era en blanc i negre
Ens vam passar els dies jugant amb els madelmans i llegint tebeos.
Els meus primers madelman

Els meus primers madelman

I llavors és quan t'adones que el fill d'aquell que anava disfressat de soldat ara és el Rei, que ja has vist 5 Sant Pares a Roma, i que la gossa de casa ja no t'espera a la porta i remena la cua com quan tornaves d'escola perquè en fa molt que és morta. Que 40 anys passen en un obrir i tancar d'ulls i comences a refugiar-te en els records de la  teva infantesa perquè saps que els propers quaranta ja són de baixada.