La ment vagareja, fa dies que fa posades a zero i el cos que mou aquesta ment s’està aturat a la cuina sense saber que ha de fer a continuació. O s’està aturat davant de la nevera oberta sense saber perquè és allà davant aguantant-li la porta. Què ha vingut a fer allà?
I les ulleres?, on són les ulleres? No puc conduir sense ulleres. La cerca i captura de les ulleres porta uns vint minuts, fins que les troba al caire de la pica del lavabo. I perquè les hi he deixades? Què em passa doctora?
La ment està adolorida, fa dies que està tensionada processant la mort d’un familiar, la brevetat de la vida humana i que què fan tants fillsdeputa i gossos beta vius i perquè marxen abans d’hora les bones persones.
La ment està atabalada per la tensió a la feina, per procediments que demostren que hi ha gent que pensa amb el cul i comencen la casa pel taulat. I després són tot presses.
I quan la ment no està on ha d’estar el cos també sent ressent i ja fa un parell de dies que les lumbars avisen. O et concentres en el que has de fer o t’aturarem amb una lumbàlgia de cavall i llavors segur que t’estaràs quiet i concentrat a casa.
La ment ha decidit començar a pressionar de valent. El cos es va trobar que un peu era dins de la sabata no sabia com fer-ne el nus. I mira que el cos feia nusos mariners en mode Zen, en que els dits feien i desfeien sense ser conscient dels moviments de tant naturals que eren.
Així que l’autor decideix aparcar el relat sobre corbetes futures i catalans perduts per Noruega i la mar del Nord i a més ha decidit d’escriure a la manera antiga. Sobre paper, res en concret, amb tinta i ploma per forçar la ment a concentrar-se en una activitat manual i entrar en mode Zen, Mindfulness o el que s’escaigui per estar altre cop aquí i ara.
Realment el títol hauria de ser La cal·ligrafia com a via per endreçar una ment.
