dimecres, 6 de maig de 2009

lascia chi'o pianga...


Les notes van sonant. El castrati comença l'ària, Lacia chi'o pianga, el semàfor es posa en vermell i jo fastigosament civilitzat m'espero, el transit que baixa per Almogàvers cruïlla amb Marina va passant com aquell que no vol la cosa. ˙la dura sorte La tarda tot just comença i la meva vista vagareja dels dos guiris rojos com a gambes que s'esperen a l'altre costat del carrer als taxis amb el cartellet de Lliure o el camió enorme i roig que acaba de passar...e che sospiri e che sospiri El transit afluixa, el seu semàfor es posa vermell i el meu verd, els guiris travessen corrents com no refiant-se que els doni temps per passar i que acabi la seva visita a Barcelona en forma de gelatina roja sota un tràiler de vuit eixos, jo començo a passar i observo al personal que s'atura. D'entre ells es destaca un casc negre, una noia en moto que també vagareja el seu mirar d'un costat a l'altre; no ens coneixem, però en creuar-nos les mirades, la sensació que sí, que ens coneixem d'alguna cosa, però només és aquell moment en que juraria que te els ulls verds i que m'ha somrigut, continuo caminant i aguantant-li la mirada fins que arribo a la seva alçada. Si m'ofereix un casc, pujo i em deixo portar, on ella vulgui e che sospiri la libertá L'ària s'acaba, jo ja he arribat a la vorera i la noia de la moto no m'ha ofert el casc, però el seu somriure i la mirada verda m'han anant seguint carrer enllà. Hi ha mirades que ens portarien a l'abisme; i nosaltres gustosos,temorosos,inconscients, conscients, ens hi llençaríem de caps. Torno cap el despatx i em descobreixo somrient en el reflex d'un aparador. La primavera té aquestes coses.
Lascia chi'o pianga la dura sorte e che sospiri la libertá...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada