dimarts, 14 de juliol de 2009

Tatuatge



Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. A uns dos metres una esquena de noia amb una partitura musical tatuada. Has vist, vaig dir- Sí, va contestar la meva acompanyant amb indiferència. A ella no li agraden els tatuatges. A mi sí. Els petits, discrets, els que et sorprenen. Però no sempre, també a vegades em pregunto com seran quan el solquin les arrugues i les carns pengin. Eccs. En canvi, els tatuatges carceraris, els que expliquen històries de fracàs, d'anys al desert amb la legió estrangera els puc entendre. No els comparteixo. De fet, fa molts anys, vaig estar apunt de tatuar-me a l'espatlle esquerra IK BEN VERSLOREN MIJN HART IN SA RIERA. Sort que no vaig fer-ho. A més no suporto les agulles i només de pensar que m'estaran punxant una bona estona amb aquell soroll de màquina de dentista, em fa cruixir les dents. De fet l'únic tatuatge que respectava era tatuat en un braç vell, un amic d'un oncle de la meva mare. Aquell tatuatge demostrava que havia estat a l'infern i havia tornat. L'oncle de la meva mare no va arribar a dur-lo. El van deixar per mort ple de tinya a l'andana d'una estació i uns monjos de la cartoixa li van salvar la vida submergint-lo en Zotal.
Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. La partitura tatuada te pinta de música barroca, de tarda de pluja i llar de foc i bon vi, de conversa agradable i sopar lleuger, de sexe salvatge i manilles. De dir adéu a la matinada i tornar a casa. La meva acompanyant fa un altre comentari sobre els convidats i jo torno a la realitat. Alço la meva copa i crido amb tots - Visca els nuvis!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada