No para de ploure

No para de ploure. De fet ja és això la primavera. Més l'astènia i el cansament i les ganes de no fer res mentre mires com plou darrera de la finestra. Però això porta a que cada dia estigui més tancat en mi mateix. Fins el punt en que les gentades m'emprenyen, la gent que em demana l'hora m'emprenya. El fet de ser llevat amb una hora menys de bioritme m'emprenya. Sentir música no demanada al metro m'emprenya. Vull que torni el sol!. La primavera també hauria de ser l'esclat del paisatge amb totes les games del verd i el punteig dels demés colors amb tot de flors, no? Es clar que el més semblant a una flor que hi ha al meu voltant és el cactus anti-radiació de la meva companya de despatx. Déus quin panorama. Potser no és culpa de la pluja i tot és una excusa per no començar a dominar les meves pors. De fet ja seria hora, doncs es suposa que ja he entrat fa anys a l'edat adulta. Potser ja és hora de començar a recitar-me a mi mateix l'oració de la por que apareix a "Dune" de Frank Herbert


I must not fear. Fear is the mind-killer. Fear is the little-death that brings total obliteration. I will face my fear. I will permit it to pass over me and through me. And when it has gone past I will turn the inner eye to see its path. Where the fear has gone there will be nothing. Only I will remain.


Només jo romandré!


Uf...