dijous, 9 d’abril de 2009

La via


Avui els pocs commuters que anàvem a treballar parlàvem del nou canvi de govern. El d'ells, el que gestiona la RENFE, i si el nou ministre estaria més receptiu a les nostres queixes o seguira la cosa igual i hauríem de tornar a muntar un sarau com l'altre vegada. I es respira un aire nou, em perdut la por a la RENFE; ens seguirà putejant però hem vist que com deia Margaret Mead, "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". I que en el fons la petita xarxa social que em establert funciona, i que el llistó de les il·lusions és alt, i correm el risc que si no aconseguim la fita ens desil·lusionem, però jo ho veig d'una altra manera. A molts els caurà la vena. Quant torni a petar tot, quant les infraestructures ja no donin per a més, quant la nova ministra de cultura repeteixi que l'espanyol viu ofegat a Catalunya li recomanarem que agafi el metro a escoltar amb que parla la gent, jo aprofitaré ver veure si em saluden els seus pits. I el califa ascendit a ministre que voldrà tornar a coordinar a les autonomies que es passi pels jutjats per veure les piles d'expedients acumulats seguint el procediment administratiu/judicial espanyol. Fa temps que internament sé que la via estatutària està acabada, i com jo molts, el que passa és que ara ens atrevim a dir-ho en públic. L'independentisme ja no és patrimoni de quatre eixelebrats que cremen fotos del Borbó, ara ja és patrimoni de la gent que fa la feina de cada dia. És patrimoni del commuter emprenyat que vol que el seu país funcioni. I espereu que encara falta la sentència del TC.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada