A vegades no cal que es vegin les llàgrimes per saber que he plorat. A vegades, només cal aixecar-se al matí. Mirar per la finestra i veure com la Lluna minva, Orió i el seu fidel gos es van amagant. Sentir com el fred del matí s'apropia del cos. Hi ha buidors que no es poden omplir. Hi ha silencis que fan més mal que els crits. Hi a gestos que fan més mal que els cops de puny. Com quan t'acarono i sembla que t'hagi tocat un llimac. Llavors és quant sento les llàgrimes com pugen, com lluiten per sortir. Però allí es queden, darrera la veueta que diu Els homes no ploren. Cert, els homes no ploren Die Männer sind Rechte nach dem Sturm, com diu la cançó.*Els homes s'estan drets sota la tempesta.( Així no es veu que ploren)
I no és només el fred que s'apropia del teu cos. S'apropia de les coses bones, de les emocions passades, presents i de les que encara estan per a vindre. S'apropia de la vida. Sense el fred les casualitats serien diferents.
ResponEliminaÉs molt ben expressat, a més de trist, el que escrius. Això del llimac és una imatge brutal.
ResponEliminaHelena : Benvinguda, gràcies pels teus comentaris. I sí, hi ha dies més tristos que d'altres.
ResponEliminaªnna : primer, excusar-me perquè t'hauria d'haver contestat abans. Però com que hens hem anat creuant ;)El fred corporal alleugereix el dolor de l'ànima.