La banyera

Avui fa 70 anys d'aquesta foto. En ella Lee Miller,  es banya dins una banyera.  En un racó una foto emmarcada. Unes botes de soldat sobre una estora. L'uniforme plegat sobre la cadira. 
Avui fa 70 anys Lee Miller es va deixar fotografiar per David E. Scherman el seu company al cos de Corresponsals de Guerra de l'US Army.  Feia poc havien fotografiat l'horror dels camps de concentració.
Avui fa 70 anys l'home de la foto emmarcada havia vist com el seu somni d'un imperi de mil anys es trencava a bocins i es suïcidava al seu búnquer a Berlín.
Avui fa 70 anys Lee Miller i David E. Scherman es van banyar a la banyera de l'apartament de Hitler a Munic. 

No deixeu de mirar-vos les seves fotografies. Aquí

Notícies, notícies (fresques?) !

A tots els porcs els arriba Sant Martí

El rumor va saltar com una espurna la darrera Alimentària. Ara, en part, entenc que el Gos Beta  es poses tant nerviós. I el que era un rumor ja és noticia des de fa uns dies. El No Mànager ha estat destituït i ja no mana, l'han enviat a un despatx interior i portarà... Bé no se sap que portarà, perquè des del dia que li van dir que plegués que està malalt i no ha vingut per la casa de bojos on treballo. 

De fet la nova situació tampoc ha portat cap novetat, tenim un nou mànager ( que oportunament rebatejarem) però com que també porta una altre cosa oficial només ve un parell de cops per setmana. Això sí, la seva secretària diu que és accessible i de fet quan es va presentar per sorpresa a la darrera edició del paradís dels hippies a BCN ( Biocultura) va, no us ho creureu, saludar-me!!!

Bé, ara a l'espera de com acaba tot, si deixo de mirar a una paret blanca, si he d'aguantar gaire al Gos Beta i si finalment deixo de fer feines absurdes. La darrera: El Gos Beta va contractar a uns amics del No mànager per a fer les fotos oficials de l'alimentaria. La meitat són impresentables. Mogudes, desenfocades, balanç de blancs mal fet. Fosques o sobre exposades, i mireu que servidor no en té ni idea de fer bones fotos, però amb les reflex que corren fins i tot les hagués fet més bé. Total que es despenja en que trii les fotos per empreses i actes i etc. Un cop ordenades se li gira l'olla i em canvia el criteri, fins el punt que vaig a la cuina un moment, demano suaument que em deixin obrir el calaix on hi ha un ganivet gran i mato una ampolla d'aigua. Un sol cop de ganivet. Ja està. La cap d'administració encara es posa blanca com la cera quan hi pensa. 

Finalment, quan per tercera vegada aconsegueix decidir quin criteri s'ha d'aplicar fa que les envii a les empreses. El Gos Beta es pensa que em fa la punyeta. El que no ha vist és que la majoria d'empreses han contestat agraint el detall i fins i tot un parell m'han qualificat directament de solete ;) Per tant quan es trobin al nou mànager i li comentin, el detall és meu no del Gos Beta :D

I ara que he retornat al blog espero ser més constant. Suposo que necessitava una descompressió. 

Mirant GRO amb ulls de turista

Les vacances de Nadal fan que la conciliació laboral i familiar obligui a fer invents amb els horaris, les vacances, els avis, els àpats eterns i embafadors, les sobretaules llargues i l'excés.

Però també porten petites joies en forma de cantada de concert infantil al Museu d'Art de la meva ciutat, i amb l'excusa que s'han de fer fotos als cadells que hi canten, arreplego la càmera i aprofito per veure amb ulls de turista la meva pròpia ciutat. I descobreixes racons com aquest:

O com aquest altre:

i que a dins hi ha joies com aquesta:

o aquestes altres:

I que després d'escoltar el concert de nadales ja s'hagi fet fosc i vegis amb uns altres ulls això:

I  com s'aixeca Venus sobre l'horitzó i el cel canvia de tons de color.

Llavors baixes les escales i te la mires, i entens perfectament que el Bar l'Arc diguessin que tenien una Catedral al pati.

És el que té viure en una ciutat entre quatre rius. Tot és ple de ponts.

I de cases que donen al riu.

Sort que els àpats de Nadal es poden fer baixar amb una bona passejada i llavors tornes a treure la càmera i surt això:

No, no vaig anar caminant fins a Ripoll per fer baixar el dinar de Nadal, ja hi era... I no, el tió no m'ha portat una càmera nova, és que últimament m'atreveixo a disparar més en manual que en automàtic. A vegades surten bones fotos i tot. Com s'ho feien abans quan era de rodet i en feies malbé moltes abans de que sortissin bé? Els admiro.

Ordinal / Cardinal

Una de les poques coses bones que té posar-se malalt, és, que entre pastilla blava i pastilla vermella ( o això era a Matrix?), tens temps per repescar les fotos d’aquella excursió de fa uns mesos o posar en ordre tots els pdf’s que tens sobre el pont transnacional d’Öresunt i que necessites llegir-te per a la propera PAC de la UOC. 

O actualitzar i ordenar la biblioteca i de passada dir-li a Amazon i a Osprey que no cal que et recomanin per correu aquell llibre, que ja els hi vaig comprar i que  no havia pensat en marcar “ ja és a la meva biblioteca” . 

  Coi, acostumo a fer-ho quan el tinc físicament a la biblioteca.  No abans.  Dieu-me supersticiós.  I és clar hi ha dies que s’oblida i au, tot de correus, això sí, de tant en tant, recordant-me que potser m’agradarà aquest o aquell llibre, ja que vaig comprar-me el de més enllà. Això  em porta a vàries coses.

1)      Quan s’està estudiant i un es posa malalt es té una tendència innata a deixar-ho tot per a darrera hora. Bé, tinc l’excusa  que estic malalt.  És llegeix qualsevol altre cosa que els texts que tocarien.

2)      Recomanació literària conseqüència de l’anterior:  Neuromàntic (originalment en anglès Neuromancer), publicada el 1984, Ei ja en té 25!!;  És la primera novel·la de William Gibson. És considerada com la primera novel·la ciberpunk i a més és on  apareix per primer cop el terme ciberespai. Va ser publicada en català per Edicions Pleniluni, d'Alella, dintre de la col·lecció "2001". Que és la versió que he acabat de llegir ara. El 1984 Neuromàntic va guanyar els premis Nebula i Philip K. Dick Award i va ser nominada al British Science Fiction Association Award. El 1985 va guanyar el premi Hugo i va quedar en tercer lloc al John W. Campbell Memorial Award. Tots aquests premis per una novel·la d’un principiant!!!.   Penseu que són com els Oscars i els Grammi i els Nobel de la Ciència Ficció. Un dels gèneres literaris menys valorats. Com pot valorar-se malament alguna cosa que comença :   The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.
"It's not like I'm using," Case heard someone say, as he shouldered his way through the crowd around the door of the Chat. "It's like my body's developed this massive drug deficiency." It was a Sprawl voice and a Sprawl joke. The Chatsubo was a bar for professional expatriates; you could drink there for a week and never hear two words in Japanese.   També aprofites per fer els punyeters àlbums Hofmann, perquè des que vam canviar a càmera digital la iaia no ha vist cap dels néts en foto. Que trobes les fotos que no són per la iaia sinó pel pur plaer de fer-les i jugar amb la càmera.

 Aquí les teniu, una petita mostra.

Sort que s'acaba...

www.dalequedale.com

Aquesta setmana/quinzena/mes de bojos.

Tot va començar quant el Gos Beta va decidir canviar la localització física de les nostres taules. Tant al meu company d'equip com a mi ens la portava força fluixa on estàvem situats, però per mantenir el seu ego i marejar la perdiu va decidir canviar-nos. Vam agafar els trastets i ens vam canviar de taules, però...

La taula està situada del revés de tothom i mirem a la paret i els nostres terminals són visibles des de la taula del Gos Beta, i segons ell és decisió inapel·lable del gran No-mànager. Eins? Així que baixa a esmorzar que girem la taula i la posem com tothom, amb l'esquena coberta per la paret. Torna d'esmorzar i s'emprenya i ens emprenyem però no baixem del burro. A un quart d'hora del final de la jornada laboral, apareix la secretària de direcció i que el No-mànager ens vol reunir. Resultat, bronca del copón pel canvi de taules, que si aquí és com la mili i si el de dalt ( vegis G.B.) diu una cosa nosaltres a callar.

Dedueixo que ha anat a plorar-li que no li fem cas i que la idea no és del No- mànager. Així que des de fa un mes tinc un imbècil mirant-me l'esquena i jo una fabulosa i zen paret blanca. Però paciència, que als trenta segons que els hi hagin donat el finiquito ( els va posar el tripartit) jo ja hauré girat la taula a la seva posició natural. O un dia se m'inflaran les pilotes i els denunciaré als dos per assetjament laboral. Es clar que l'endemà seré un més a la cua de l'atur. 

Per adobar-ho hi ha el mercat del Ram a Vic. Em toca muntatge, però ja m'agrada. Surts, et toca l'aire, plou, t'amagues a la terrassa del bar del Sucre, coneixes les tres maries del Sucre ( sí, entrada dedicada pendent) i ens fem un fart de riure. Tot va perfecte fins que apareix el Gos Beta, que passa els caps de setmana a Taradell i en comptes de gaudir de la seva família ve a tocar-me allò que no sona: resultat, un plafó canviat ( no li agrada el color ni la foto, i això que abans s'ho havia mirat ell!) i grans nervis el dia de la inauguració, doncs vindrà el Honorable Conseller del ram i totes les patums a visitar la fira. Coi, si és la seva feina, perquè us atabaleu? Que no fem bé la nostra? Total, passa com una exhalació, i El No-mànager i el Gos Beta es queden amb un pam de nas, doncs no els conviden al dinar oficial! Fer-vos fotre llepes! Jo peto la xerrada amb els ramaders, el personal de l'oficina comarcal que només saber que hi havia fira es demanaven - vindrà l'Alyebard? Igual que l'any passat ens fotem uns panxons de riure i tenim xerrades molt interessants. Gràcies guapes! El diumenge es presenta altre cop per assegurar-se si realment hi sóc, tot i l'excusa de veure vaquetes amb els nens, que voldrien ser en qualsevol lloc menys mirant vaquetes.

Per fi el gran fa la primera comunió! això vol dir que: podré dormir més els dissabtes i no l'hauré de portar a catequesi. La guardiana de la cova deixarà de donar-me la vara amb tot els detalls que comporta tot, coi! que no es casa!, que només li donaran un tros de pa transsubstanciat.(1) Que els padrins li han regalat la Wii i jo encara tinc agulletes, i que a casa ha entrat una Nikon 3100 que jubilarà a la vella Nikon K75 de rodet! Així com a mínim quan vulgui fer una foto el temps entre prémer el botó, és fa la foto i la petita ha fugit de l'enquadre s'haurà reduït al mínim (cosa que no em passava amb la compacte). 

Ara només falta aprendre a fer-la anar i fer fotos tan maques com les de dalt.

Es necessiten models, no es remunerarà però es donarà conversa. (lletges i/o no disposades a posar nues, abstenir-vos)

(1) si algú es sent ofès pel comentari, estic disposat a parlar amb ell llarga estona sobre transsubstanció, fileoque, docetisme, arrianisme, Ekklesia, Angelon,Postfeminisme, Teilhard (s.j.), etc. acompanyats d'una cervesa o la beguda que prefereixi.

I la rematada, avui em tingut eleccions sindicals a l'empresa, talment com veure Fúria de Gavilanes o qualsevol culebrot sudamericà, posats a fer els màfies m'agrada més l'estil de Sí, ministre o Jugada de Rei. (però això dona per una altre entrada més sucosa. Només dir-vos que em van demanar descaradament a qui pensava votar i els vaig engegar a dida.)