divendres, 21 de gener de 2011

Desembarcament de Normandia

Proposta de Relats Conjunts

Omaha Beach 6.6.1944
    Els dies es fan llargs i monòtons a la llar de jubilats quan arribes als 92. Sec al porxo i la Mary, la infermera fa veure que no em veu fumar. Els maleïts metges m'ho han prohibit de fa anys. Però així m'esbargeixo de tant en tant i remiro el paisatge de la costa de Maine. Ja fa estona que la meva besnéta ha marxat. 
Ha aparegut de bon matí, amb aquell coi d'anelles que porta al llavi i els cabells pintats de colors. Però en el fons és una bona mossa. De fet, és l'única que ve de tant en tant i em porta els cigarrets.

- Ei, com va la vida noi? Sempre em diu noi.
- Betty Lee, que cony fas aquí si no és dijous? o sí?
- No, és divendres, però vinc a xerrar. He de fer un treball de recerca per l'insti i m'ha tocat la guerra mundial. Oi que tu vas estar a la guerra? Com que no en parles mai. Peró a la cambra hi tens una foto de jove i portes uniforme.
- Ves a la meva cambra i agafa aquella capsa de galetes de dalt l'armari, i porta'm els cigarrets. T'espero al porxo. Amb l'ajut dels caminadors surto de la sala comuna on dormitem tot el dia fent veure que mirem la tele i me'n vaig cap el porxo. 

- Té, un cigarret i un altre per a mi. Diu la Betty Lee. -Si ens enganxen em caurà el pel. Ets una menor.
- No et pot caure el pel, ja no en tens. riu la Betty Lee. Riu amb una rialla fresca, jove.
- Au, obre aquest cony de capsa.

De dins en treu un grapat de fotos i unes quantes medalles. - Però què és això? Si són...
-Res, ferralla vella. La interrompo. - Mira't la primera foto i diguem que hi veus.
-Soldats baixant d'una mena de barca, que hi ets tu?
-Sí, sóc aquest i m'assenyalo.

Sí, sóc el de la línia vertical blanca del casc, just a l'angle esquerra de la LCVP (Landing Craft, Vehicle, Personnel) , sóc el Tinent de la Companyia F, 3r Batalló, 116è Regiment d'Infanteria, 1ª Divisió. L'Orgullosa BIG RED ONE, pel número 1, vermell, que duem a la màniga dreta. Al costat hi ha en Kovalsky, el Sergent, que en el moment de fer la foto mirava enrere per veure si tots havíem baixat. El bruel de la batalla és infernal. Crits, explosions, les metralladores alemanyes fan la fressa de com quan esparraques un llençol. Fum i molta confusió. L'equip ens pesa, l'aigua esta glaçada i em prou feines anem endavant. Quant arribo a la vora de l'aigua, la sorra ja està tenyida de sang i l'anar i venir de l'aigua fa petits rierols rojos o roses. Em prou feines sento res. Veig algú que camina sense cap uns quants passos i es desploma. Al meu costat algú s'arrossega sobre el seu ventre mentre li van sortint els budells. Tinc només pinzellades i sensacions en la ment. Se que em vaig amagar darrera un d'aquells "espàrrecs de Rommel" i que vaig sentir que algú cridava:
En aquesta platja hi ha dues menes de persones: els morts i els que han de morir. Ara marxem d'aquí" (1)
Així que vaig arreplegar com vaig poder el que quedava de la companyia i vam tirar endavant. Els poc més de 350 metres de platja ens va costar una hora fer-los.  Al arribar a dalt ja només érem ben bé només una vintena. 
Al final del dia,  de la companyia F original només quedàvem en Kovalsky, en "Mad dog" Freeman, en Guido el nostre "spaghetti" i un irlandès pelroig, l' O'connor, que a les nits cantava cançons tristes en gaèlic. Tot pudia a mort. L'olor a carn humana cremada, l'olor ferrosa de la sang i el salnitre no me l'he pogut treure dels narius des de llavors.

- Hi com va anar?
- Va ser dur, vaig veure morir gent, vaig veure matar gent. Vaig matar gent.
- Hi va valdre la pena?
- Vull que et miris les últimes fotos. 
- Oh déu meu! Però que és això?

L'olor a carn cremada, a brutícia, el brunzit de les mosques, i aquells morts en vida que vesteixen un pijama a ratlles. Les piles de cadàvers nuus. Només pells i ossos. 
Els veig cada nit quant tanco els ulls, igual que a l'O'connor que dies després es tirà un tret al cap. I en Kowalski, que trepitjà una S-minen, d'aquelles que saltaven i t'explotaven a l'alçada dels collons i que trigà dues hores en morir-se. I en Guido, que morí al Bocage fosc amb un tret entre els ulls d'un franctirador,  i en "Mad dog" que morí al bosc de Hürtgen davant d'Aquisgrà. Li explotà literalment a sobre una granada de morter del 88, el tros més gros que em vam trobar va ser un polze i les botes. Tots som morts. Jo m'estic morint de càncer.

-És un camp de concentració, les primeres fotos que es van fer. Només per això; per que no es torni a produir va valdre la pena.

Fem una altra cigarreta en silenci, llavors em pregunta sobre les medalles. 
- És el preu que et paguen per cada tros de carn i ànima que vas deixant a la guerra: 2 cors porpra, un estel de bronze, un de plata. La Medalla d'Honor. M'he guanyat a pols un racó a Arlington.

Hem anat xerrant durant tot el dia. Faig una altra cigarreta al porxo. Sento passes, però no és la Mary. Són tots ells. 
- Hola nois
- Hola Tinent, ja és l'hora.
- Sí, ja fa temps que us espero.
- Senyor, Companyia F formada i al complert, senyor.

La infermera el va trobar assegut al porxo amb la cigarreta cremant-li els dits. Somreia.

 
(1) Coronel George Taylor, comandant del 116è Regiment d'Infanteria. 1ª Div.

28 comentaris:

  1. Brillant: molt ben documentat, molt ben explicat i molt, molt creïble. M'has deixat glaçat.

    Quina merda les guerres... però que bé que ho has explicat!

    ResponElimina
  2. Enhorabano, has aconseguit un text molt realiste i al mateix temps molt emotiu.

    Magnífic relat

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt el relat i m'ha agradat molt que la Betty Lee hagi pogut escoltar del seu avi la història del que va passar en primera persona. És important conèixer per no oblidar i per no tornar a cometre els mateixos errors.
    Felicitats, molt ben escrit!

    ResponElimina
  4. Genial! Un text preciós escrit superbé i amb un ritme que fa que t'enganxis des de la primera ratlla. Felicitats!

    ResponElimina
  5. Si no fora perquè estem entre lletres de ficció, i no crec que tingues 92 anys, diria que el teu relat és autèntic! Bon text.

    ResponElimina
  6. Un relat que bé podria ser ben real...
    A les residències d'avis és on es pot reviure la història ( ep els que no han perdut el cap).
    Demà aniré a veure una meva tia amb Alzheimer i la història se li barreja i la tarda serà com anar enrera i endavant en el temps sense cronologia, sense seguir cap guió. Trist.
    Felicitats pel relat i bon capde!

    ResponElimina
  7. Dius tu, que tens poques neurones que encara funcionen? Doncs, la veritat és que ho fan a la perfecció. Felicitats!

    ResponElimina
  8. He llegit el relat amb tensió des de la primera lletra fins al punt i final i m'has fet plorar...això no es val! :)

    ResponElimina
  9. Molt bo! ben explicat, ben narrat n'has fet un gran història ! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  10. Felicitats, per aquest relat realista i emotiu.

    ResponElimina
  11. Odio les guerres, però ho has explicat tan bé que no puc més que llevar-me el capell. Waw. què bé que tinguis un blog! :)

    ResponElimina
  12. molt bo el relat, quan ho filma el Clint Eswood? m'has impresionat!

    ResponElimina
  13. Un relat increïble, has aconseguit realment fer-me creure que era allà, envoltat de tanta mort i destrucció. Molt ben documentat, això el fa encara més creïble, i el final magnífic, quan apareix la seva companyia, ja ens fem una idea del que ha passat. Molt ben escrit, i una resolució brillant.

    ResponElimina
  14. Alyebard, tens un do amb l'escriptura. M'ha meravellat (per cert, el teu O'Connor bohemi crec que se m'ha colat a la meva història!)

    ResponElimina
  15. Un molt bon relat. Aquells veterans de totes les guerres, tocats pels records amargs i menystenint les medalles conquerides o somniades.
    Salut.

    ResponElimina
  16. La pell de gallina. De veritat. Només puc que treure'm el barret. Felicitats.

    ResponElimina
  17. tirantlobloc: Gràcies. M'agrada donar-li cer realisme que només s'aconsegueix documentant-se una mica. I a sobre el tema m'agrada.
    Iris: Gràcies, però els teus Haiku si que són bons!
    McAbeuGràcies. Tota la raó, i és una llàstima que es perdin les històries dels avis abans de sentir-les els néts.
    kweilan :Gràcies, i aquest cop li he trobat el ritme més bé que en altres que he escrit.
    pepa guardiola: Gràcies. I qui et diu que no en tinc més. Jo he vist caure Troia Menin aide, thea, peliadeo Achilleos...
    Joana: Només desitjo que tinguessis bon cap de setmana. La situació que vius l'he viscuda a casa i és molt dura. I gràcies per les gràcies.

    ResponElimina
  18. Jpmerch: És el que em diuen a la feina. Gràcies per les gràcies.
    La Senyoreta Reykjavík : No era la meva intenció fer-la plorar. Però senyal que li ha arribat al cor i això és dels millors elogis!
    Elfreelang: Gràcies. Al final em fareu sortir els colors.
    montse: M'agrada que el trobeu emotiu.
    Vida: Gràcies. Jo també agraeixo que tinguis un bloc ple de roses.
    Aris: Gràcies, el Clint en te dues de molt bones però del pacífic. De moment espero la trucada de Hollywood. ;-)

    ResponElimina
  19. Theresia: Gràcies; tu també ;D
    XeXu: Gràcies, s'ha tancat el cercle.
    El Sr. Porquet:Do? Cap problema, els irlandesos bohemis tenen tot el dret a escampar-se pels relats que vulguin. ;)
    Alberich: Els pocs que he conegut en pensaven això: amb el temps són ferralla.
    Mrs Dalloway: Gràcies per l'elogi. El cop de barret és mutu.

    ResponElimina
  20. Ostres, Alyebard, el teu relat sí que és de treure's el barret, emocionant, emociona i un final digne d'enmarcar. Genial!

    ResponElimina
  21. M'ha agradat molt. Interessa del principi al final. Felicitats!

    ResponElimina
  22. Vicicle: Gràcies, i gràcies per llegir-lo i comentar-lo.

    ResponElimina
  23. Mare meeeeeeeeeeva! M'has fet pensar molt. Molt ben escrit, molt!

    I és que d'aquest tema vaig fer-ne un treball, una instal.lació que s'anomenava: Estimada Kitty (en record de totes les nenes i nens que van morir, una d'elles, l'Anna Frank.

    Mentre et llegia se'm posava la pell de gallina...

    Felicitats, Waw.

    ResponElimina
  24. Mortadel·la: Gràcies pels elogis. Feia temps que no et passaves. Tot bé?

    ResponElimina
  25. Un semi bé. D'aquells llaaaaaaaargs d'explicar.
    Ara passaré més sovint, no pateixis... m'agrada el què fas, molt, Waw!tens molt de sentiemnt...
    Cosa que sempre he admirat...
    No cal que segueixi, oi?

    ResponElimina