dilluns, 10 de gener de 2011

El cervell és un gran cementiri de records


És curiós com funciona la ment humana. Salta d'una idea a l'altre, a vegades sense connexió aparent. Avui, després d'unes vacances nadalenques, seguint part de la rutina matutina d'arrencar l'ordinador, esborrar els centenars d'spams al correu i mentre deixo que es vagi ordenant el dia, xafardejo el meu compte a Facebook. Un comentari d'una amiga em porta a visitar una pàgina web d'una artista americana que fa dibuixos de dones sobre fusta que semblen trets d'un manga japonès sota la influència de l'art noveau. (o a l'inrevés)
Yuuwaku by Audrey Kawasaki
Mentre no arriba el No-mànager i el gos beta aprofito per passejar-m'hi. Molta gent els troba tant bons que fins i tot se'ls tatuen. I de sobte els ulls d'un dels dibuixos fan que recordi un estiu de fa anys en que va anar d'un pèl que no em tatuo un nom de dona a l'espatlla. La qual cosa m'hagués portat a donar un munt d'explicacions a cada dona que he conegut en el sentit bíblic de conèixer, de perquè hi ha aquell nom i no el d'ella. Els ulls i la mirada. I ganes de tornar a sentir una cançó.
I posts de gent que segueixo que parlen de mites musicals de la seva joventut. I de com eren de guapes i com s'han tornat. Que el temps passa per a tots i a alguns els perdona o castiga més que als altres. I de cop m'he trobat teclejant el seu nom al facebook, com ja havia fet altres cops, però no hi apareixia. 
I avui sí ha sortit. 
L'he tornada a veure.
I jo en un rampell li he enviat un missatge ( gràcies traductor de google) i ara el vertigen és: val la pena que en sàpiga res d'ella després de tants anys? Tant dura és la crisi pels homes quan només escoltaries música de fa molts estius?

Per cert, la cançó que martelleja el meu cervell és aquesta: 




All that I have is all that you've given me
did you never worry that I'd come to depend on you
I gave you all the love I had in me
now I find you've lied and I can't believe it's true

Wrapped in her arms I see you across the street

and I can't help but wonder if she knows what's going on
you talk of love but you don't know how it feels
when you realise that you're not the only one

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop

Time after time I've tried to walk away

but it's not that easy when your soul is torn in two
so I just resign myself to it every day
now all I can do is to leave it up to you

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop

Stop if love me

(you will remember)
now's the time to be sorry
(that day forever)
I won't believe that you'd walk out on me

Oh you'd better stop before you tear me all apart

you'd better stop before you go and break my heart
ooh you'd better stop

14 comentaris:

  1. No m'agrada gens el Facebook, però reconec que està reunint a molta gent. A veure què et diu...qui sap, la vida dóna moltes voltes...

    ResponElimina
  2. Això pot ser l'inici d'una bonica aventura/amistat/retrobament/elquesigui. O no. Però val la pena provar.

    ResponElimina
  3. Tots tenim aquelles cançons que ens fan saltar en el temps (i tant que recordo Sam Brown), però a banda d’això jo no puc sofrir la nostàlgia i aquella gent que només escolta cançons de quan tenien disset anys perquè “allò sí que era música”. Igual que no puc sofrir l’expressió “a la meva època”. El passat no em sembla millor que el present només perquè és lluny (no intenta ser un consell).

    Em sembla preciós el títol d’aquest post, i és ben veritat. Tots els records són allà, i quan ets pensaves que havien desaparegut per sempre, tornen ben vius.
    Fins una altra,
    h.

    ResponElimina
  4. Aiii... els records, les cançons, els estius...
    Jo també he buscat "estius" al facebook! Sense èxit! :(

    ResponElimina
  5. L'anterior comentari, em fa venir al cap, el què pot ser aquest retrobament: una guspira, que pot encendre una passió o cremar per sempre més, un bonic record...
    Potser és veritat que a vegades val la pena provar. Ho hauras de rumiar...

    Sort que no et vas tatuar...saps quina feinada hauries tingut per esborrar-te el nom?
    Pregunta-li a en Johny Depp, que es va tatuar un Winona a la pell i li van haver de fer un nyap, ara que està amb la Vanessa Paradís ;-p

    Petons

    ResponElimina
  6. Compteeee, compteee que això del facebook fa que sigui molt fàcil clicar i enviar missatgets i després en pots sortir escaldat (i t'ho diu un que fuig com gat escaldat!)

    ResponElimina
  7. Ostres, per alguna raó misteriosa no vaig guardar bé el meu comentari...
    Resumin, que la canço m'agrada molt i no sabia que la cantava una noia tan maca
    En quan als retrobaments, compte! que el facebook el carrega el diable, a veure si ara t'escaparàs amb ella al carib!

    ResponElimina
  8. Sort en la teva cerca al Facebook! Ja en faràs la crònica.
    Genial la cançó. Feia molt que no l'escoltava.

    ResponElimina
  9. És tota una confidència! I de poc que et tatues el nom d'una dona! Vaja, això sempre m'ha semblat una bogeria (que no bo o dolent, tan sols una bogeria).

    Per cert, m'ha entusiasmat allò de "a cada dona que he conegut en el sentit bíblic de conèixer", t'ho agafe prestat!

    ResponElimina
  10. Jo no ho intentaria. Destruiries la imatge idealitzada que en tens, t'ho dic per experiència, de quan no existia el Facebook, però sí el telèfon

    ResponElimina
  11. Ai els rampells!!! Compte amb els que de vagades sols aconsegueixen desetabilitzar l'equilibri emocional!!!

    ResponElimina
  12. Vida: Cert, la vida dona moltes voltes
    SM provat! ;-)
    Guspira: Senyal que no et convenen o que no s'han donat d'alta al Facebook encara.
    La meva maleta: Sort que no em vaig tatuar! Rumiar,el que? si quan vaig publicar el post ja l'havia escrit. A voltes rauxa a voltes seny.
    El Sr. Porquet: Traquil, gràcies pel consell, però que tingui rampells no vol dir que sàpiga tenir els peus a terra.
    Aris: I tant que m'hi escaparia al carib. S'accepten donatius! Bé, com a mínim ja saps qui és la Sam Brown.
    tirantlobloc: Això em passa perquè vas penjar a la Patsy Kensit (tots dempeus!) i les neurones van començar a connectar els 80 elles soletes!
    Theresia Kalogeropoulos: Sí, va anar d'un pel que no fes aquesta bogeria, però qui no ha fet alguna bogeria alguna vegada? La frase tota teva!, però els drets d'autor són d'un tal YHWH.
    Helena Bonals: La realitat i el record poden conviure. No té perquè trencar-se i a vegades va ver tancar ferides no tancades del tot. I enfrontar-les de cara a vegades va molt bé.
    Iris: És el que tenim els empordanesos, a vegades ens pot més la rauxa que el seny. Però no pateixis pel meu equilibri emocional, està totalment desequilibrat per la tramuntana :D


    Nota a qui interessi: No s'ha convertit en una nova versió de Contra el vent del nord, més aviat com quan et trobes algú al carrer que no veus de fa anys i dius Ei com et va?. Però com a mínim sé que ha fet la seva vida i no ha pres gaire mal. Com tots, no?

    ResponElimina
  13. Els homes som tot un món. I de vegades ben curiós...

    *Sànset*

    ResponElimina