 |
| Màquina d'escriure Underwood, 1874 |
L’he provada, i què voleu que us digui. M’he fet mal als
dits. He hagut de cercar lletra per lletra per poder compondre una paraula, com un nen petit
en les seves beceroles. Les lletres no dansen, no ballen amb el ritme que l'imprimeix el redactar de presa, o no tenen la quietud del qui s’ha pensat i
repensat el que escriu. Que sí, que queda molt més llegible que escrit a mà.
Però no té el plaer de sentir com llisca la punta de la ploma sobre el paper. Ni
de sucar-la al tinter. No es poden fer aquelles lligadures tant maques que em
van costar anys d’aprendre a fer. I la
gràcia de fer que la paraula, amb una bona lligadura, arribi al final de la
quartilla.
Aquesta meva filla! Des que es va apuntar a aquell curs de secretariat,
que no és la mateixa. Ha portat aquesta maquinota a casa i ara només sento aquest clec, clec,
tot el dia.
Aquest filla meva, em matarà a disgustos, que diu que ens
hem de fer posar llum elèctric i telèfon. On anirem a parar!
I a més m’ha dit –
Mama, dijous hi ha una reunió de dones al club de la senyora Emmeline Pankhurst,
hi anirem, veuràs que t’agradarà.
Sabeu que diu aquesta Emmeline? Que les dones hem de
tenir el dret a votar, a votar!! On s’ha
vist això!! No sé on anirem a parar!!
Cada època ha de lluitar contra les innovacions i el progrés i aprendre a conservar determinats valors. Molt ben ambientat i molt ben descrit el pensament d'aquesta dona!!
ResponEliminaA vegades els més progres són els més reaccionaris, però.
ResponEliminaEls temps canvien constantment, i sempre hi ha qui s'aferra al passat perquè té por dels canvis, o perquè no li entren al cap. Per sort hi ha alguns valents que fan que la roda giri.
ResponEliminaEndavant els canvis! fora els poders fàctics!
ResponEliminaMolt bo!
ResponEliminaMolt bona ambientació. A més, al futur, han tingut en compte els suggeriemnts fent un teclat més silenciós.
ResponEliminaM'ha agradat la visió que ens dones de la mare, aquest recel cap a tot el que fa la filla. Són dos papers ben diferenciats: el de la mare i el de la filla. L' immobilisme de certes èpoques de les persones adultes i grans per raons d'ignorància o per pors nascudes per males experiències... i pel contrari, les visions dels joves, els trencaments dels costums, l'aventura dels nous mons...i el desig de voler formar part del futur, malgrat els perills inherents.
ResponEliminaA mi, de totes maneres, les cal•ligrafies d'aquelles èpoques encara em tenen encisada... potser perquè a mi m'agrada dibuixar... Gràcies pel teu comentari.
M.Pilar Martínez http://artgrocdefoc.com/
Una visió molt encertada d'una època no tant llunyana.
ResponEliminaBon relat!
Gràcies per passar-vos i pels vostres comentaris
ResponEliminaEls fills, en moltes ocasions, son els que ens fan progressar en els nostres pensaments, encara que, a vegades, pensem que els nostres temps eren millors. M’ha agradat molt.
ResponEliminamolt bo el relat !tot d'una hem viatjat a un cert temps ( que no torni sis-plau!) en que les dones no hi tenien dret ni a votar ni a fer res sense el permís del pare o del marit ....i les màquines d'escriure de fet eren per elles ....el clec clec va mobilitzar ....
ResponEliminaGràcies per passar-vos.
ResponEliminaSí, senyor, molt bo...
ResponEliminaGràcied Carme
EliminaGràcied Carme
Elimina