dilluns, 3 de desembre de 2012

L'home que ens roba les novies

 per YVONNE HEINERT

Sols hi ha un home que recordin les iaies les iaies més velles
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com se'ls hi amorrava a les calces quan elles eren joves
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com desperta les nenes quan deixen de ser nenes
perquè ell és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes
i ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles
i ell és l'home amb qui sospiren les dones quan els homes no poden
i ell és l'home que conforta les dones
i ell és l'home que consola les dones
i ell és l'home amb qui es masturben les noies.

I ell és l'home que ens roba les novies

i ell és l'home que ens roba les novies.
Albert Pla 



La mare fa dies que es deleix per pujar altre cop a Santa Helena, diu que se li acaba el temps i vol tornar a veure les vinyes i el mar i la mola del Monestir de Sant Pere de Rodes als seus peus. I que vol pujar-hi a peu. Res de pujar amb somera o tartana. Que vol sentir la força de la terra en els seus peus. - Però mare, si serà esgotador! Que ja passeu de la vuitantena! -Nena, no t'hi fiquis que jo ja sé de quin mal he de morir. - Tossuda! - Malcarada! i em esclatit a riure.
Així que trenca l'alba desperto a ma filla i a ella a la néta, ens vestim i agafem un cabàs amb vianda. Quatre dones caminen en silenci i a les fosques. La lluna plena que es posa ens don una mica de rellum blanca.
El sol encara no ha sortit que ja som fora de la vila i agafem el camí que puja, puja amunt cap a les restes del monestir i del vell poble abandonat. El silenci es comença a trencar per refilets d'ocells que desperten i qualque bestiola que se'n torna al jaç. 
Nena, - digues mare? Digues a la Carmeta que s'atansi. -Carmeta, vine aquí al costat de les babes. I ella fa una correguda, ben feliua i amb uns ulls ben grossos. Què voleu baba? vine que la besàvia ens explicarà alguna cosa mentre fem camí, o potser voldrà que cantis alguna cançó per anar fent, o recollirem algun a herba remeiera i la portes a ta mare.
El sol va pujant i aviat ens escalfarà la pell. Ja queda menys, un parell de revolts, una cançó més i ja haurem arribat a les runes del portal de migdia.  El camí és curull de flors de tot colors arran de marges. Després venen les terrasses de pedra seca que s'enfilen fins a la cresta, tot de vinyes amb els pàmpols verds. 
- Vine, reposem una mica aquí. La vista és molt bona. - diu la mare.
Seiem sobre unes pedres, el que en queda d'una casa dins el poble.
Nosaltres venim d'aquí. Abans de baixar a Vilajuïga vivíem aquí. Fa temps. Per això m'agrada pujar-hi. Però la meitat va marxar a la conquesta de Mallorques amb el Rei En Jacme , i els que ens vam quedar vam tenir dos mals anys amb la collita i l'abat ens escanyava a delmes i llavors arribà la malura amb l'any dels albats i els pocs que vam quedar vam baixar a Vilajuïga fugint dels mals usos de l'Abat.  
- El trobes a faltar? Jo cada dia. Això de dormir sola no és bo. Ja ho deia la meva besàvia que la seva també ho deia, que els dies de tramuntana forta és quan més es troba a faltar un home que t'abraci després d'haver-se't clavat ben endins. I llavors explicava aquella història que li havia dit la dida vella.
Carmeta, vina que t'explicarem una cosa. 
La Carmeta ve de pressa i s'asseu a la gatzoneta sobre el que devia ser un enjub. - Que vols baba?  - Això que oiràs no has de dir-ho a ningú. Només a les dones de casa. 
Fet, - fet, baba - per la senyal de la Santa Creu i es signa.
Sàpigues que la meva besàvia li havia dit la seva que una vegada una dona d'aigua de les que vivien arran de mar va ajudar a un mariner nàufrag  vingut de lluny. El va trobar a la platja. Ple de salabror als cabells i nuu com si la mar l'hagués infantat. El va escalfar amb el seu cos i el seu alè. Era un home, home, ardent i fort. I a les nits es cavalcaven els dos fins que sortia el sol. Però s'enyorava de la seva terra i els seus i finalment va marxar. Però li va deixar un regal, estava prenyada. Però les coses es van tòrcer i el va perdre. Les altres dones d'aigua li feien la vida impossible i va decidir fugir muntanya amunt on vivien els homes pedra. Allí va fer de dida i es va quedar. Això va passar fa molt temps, abans que els homes sants vinguessin a fer el monestir i es comencessin a dir bruixes. Nosaltres, que sanem, amb herbes i bons consells, homes i bèsties.
Però amb la llet va donar a cada dona de la casa que l'acollí el do de la vidència. Aviat, quan et baixi la sang de la lluna per primera vegada sentiràs i veuràs coses, però no n'has de tenir por. 
Entesos Carmeta? 
-Si baba.   
Baba, i com es deia aquell mariner que va començar-ho tot? i la dona d'aigua? 
Odisseu.
El nom d'ella em retruny a la memòria, Nausicaa...


...
baba. En alguns llocs de l'Empordà: àvia      
  

8 comentaris:

  1. Les babes, les padrines, les iaies, les àvies... la força de l'arrel, de la saviesa popular recollida durant generacions. Aquell puntal sobre el qual els néts ens hauríem d'estintolar i recollir-lo com a testimoni seu per dur-lo a la següent generació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una corrent màgica que uneix àvies i nétes :)

      Elimina
  2. Segurament la millor cançó d'aquest... d'aquest... monstre de l'espectacle xD
    http://www.youtube.com/watch?v=LwA_bYeCZOw

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, la lletra és a l'inici del relat!

      Elimina