dimecres, 28 d’agost de 2013

No para de ploure



No para de ploure. Fa dies i dies que la lona de la tenda regalima aigua pels llocs més inversemblants.  Els vents i les estaques estan amarats d’aigua. Com els tolls de davant l’entrada de cada tenda. Aigua i més aigua. Quin fàstic de país.  Però ordres són ordres i si ens diuen que ens estiguem aquí, doncs aquí ens estarem.

Marcel, el meu ajudant arriba amb els dos novells que ens han assignat amb el darrer enviament de reclutes. Encara fan olor a pa tou i a bols de llet preparats per la mare.

Entren embolcallats amb mantes, la temperatura ha baixat. El cel és gris, d’aquell color de panxa de burra que només presagia aigua i més aigua. Deixen els casc sobre els catres i s’acosten a la gerra de vi que els assenyalo.

-Preneu i reconforteu-vos.  I bé nois, quin és el deure de tot soldat?



Em miren amb cara encuriosida, dubten si contestar.  Però al final , un, el que fa la mirada més espavilada murmura – Morir per la pàtria?



Esclafim a riure Marcel i jo. Ell els contesta – No, cadellets. El deure de tot soldat és seguir viu quan cau la nit!! I que hi hagi el més gran nombre d’enemics que hagin mort per la seva pàtria. Però que us han ensenyat a la caserna d’instrucció?



-Senyor, no en farem res de bo d’aquest parell. Em diu.  I pren un altre got de vi. Somriu.  A la galta hi ha el fil roig de la darrera cicatriu.  Fa anys que Marcel i jo voltem pel món. Les hem vist de tots colors. 


-Marcel, perquè no para de ploure en aquest coi de país? Si segueix així aviat semblarem granotes o ens sortiran escates com els peixos. N’estic tip.

- Potser perquè som tan al nord? Aventura el novell que no havia badat boca abans.

-Potser sí. Bé, esperem que un dia o altre deixi de fer-ho, no? Au, cadellets, Marcel us ensenyarà els vostres llocs i aneu a buscar alguna cosa per menjar.  Jo encara tinc tot un munt de paperassa per omplir. 


Els de dalt, que volen saber-ho tot. Que quanta farina hem consumit, i quant material hem gastat, i quantes reserves de munició ens queden. I com actua aquest enemic que tenim davant. Omplo més informes que no lluito al camp.  Qui m’ho havia de dir que ascendir comportaria tanta collonada i tanta soledat. Ja no em puc embriagar amb els companys. Ni anar a empaitar noies.  La guerra ja no és el que era. Em faig vell.



- Senyor.  – Sí, Marcel?

- La vol veure, ja l’han acabada.



- Sí. Ara surto. M’alço de la cadira i agafo el casc. Surto fora de la tenda. Fa efecte. La frontera ja està. Aquí nosaltres. Allà, a l’altre costat, ells.



Marcel s’acosta amb una placa a la mà.  – Senyor. La pengem?  La mirada recorre el bon treball fet, l’harmonia de les lletres de la inscripció. Ha quedat bé. Com a mínim la placa donarà memòria de perquè som aquí. 



Torno a llegir-la.  

 LEG II AVG COH I FEC  


I no para de ploure!!
 

( La 1ª Cohort de la 2ª Legió "Augusta" va fer-ho)

4 comentaris:

  1. M'agrada com descrius les escenes, i les reaccions dels personatges. No sé dir-te res més, excepte que llegir-te és educatiu i plaent.

    :*

    ResponElimina
  2. Gràcies! No sé si l'efecte de sorpresa final està aconseguit o no.

    ResponElimina
  3. Sí, ho van fer. Però la nostra impaciència vol saltar els anys i els obstacles.
    És clar que ells tenien les armes.

    ResponElimina
  4. Gràcies pel comentari Olga, crec que també tenien molta paciència, si una cosa no ho acabaven ells ho acabava la generació següent.

    ResponElimina