dilluns, 7 d’octubre de 2019

Caracremada

Via Google imatges

Quan els pares van morir vaig deixar de dormir al recambró de les golfes i vaig baixar al seu dormitori. Els vaig embolcallar amb el llençol a tall de mortalla i els vaig posar del través sobre la gropa de l’euga. La màrfega la vaig cremar a l’era i vaig estrijolar el terra amb terra d’escudella fins que em van sagnar els dits. 
Els vaig portar cap a l’església de Sant Pere, però en arribar-hi em trobí el mossèn a peus de l’altar amb la cara botida i la llengua fora, ben negre.  Així que la pesta també hi havia arribat.  Els vaig enterrar a la sagrera i hi vaig posar una pedra dreta a sobre la tomba. Més endavant hi faria posar una lauda, quan tot tornés a la normalitat. I portant des les regnes de l’euga vaig tornar caminant cap a casa. Ja era el capvespre.
I ara què faria. El meu germà feia anys que havia marxat, des del dia que es va barallar amb el pare i van arribar a les mans. El vaig sentir a la nit que feia un sarró i va venir a xiuxiuejar-me a cau d’orella. – Nina, me’n vaig a Romania d’enllà la mar, mataré sarraïns i veure el Sant Sepulcre de Nostre Senyor.  Algun dia tornaré. I si no, ens veurem el dia del judici quan tots ens alcem de les nostres tombes.  Em va fer un petó al front i va anar-se’n.
Ara era mestressa d’un mas, 18 vessanes de terra bona, una vinya, una euga, estris i l’aixovar de la mare i dues camises de lli. Però ningú vindria a fer-me la cort. Tothom em diu, a l’esquena, caracremada; doncs amb no més d’un any i mig fent tentines vaig caure a la llar de forc, mitja cara enfonsada a les brases. I sort dels esforços de la remeiera que va salvar-me la visió de l’ull.

2 comentaris:

  1. M'ha agradat aquest relat fet de recorts de temps era temps...
    La gent pot ser molt cruel, però mira la cara pot estar cremada, però el cor segur que és ple de sentiments!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari. Tinc ganes de desenvolupar el personatge. Aviam si t'agrada

      Elimina