Lluïsa

Ahir, fruit d'aquelles giragonses que té l'atzar vaig veure unes imatges de Girona amb la nevada del 86 i vaig veure imatges de la façana de Sant Felip Neri amb els impactes de la metralla de les bombes que van caure per la guerra civil i vaig lligar caps. 

Sant Felip Neri just després del bombardeig. Autor desconegut

Ahir va fer anys que es va morir l'àvia Lluïsa. La que amb els seus dos fills petits es quedava a casa i no baixava al refugi perquè ells vivien a dalt de tot, en un tercer que era un sisè i creia que els refugis eren rateres; com els va passar als que van anar al refugi de Sant Felip Neri i si s'havien de morir preferia fer-ho a casa. Llavors quan tornaven a sonar les sirenes pujaven al terrat i miraven si hi havia dempeus les tres xemeneies del paral·lel on treballava l'avi. 

Les tres xemeneies (foto circa 1915-20) Montjuïc al fons i el cafè Apolo al costat

Barcelona sota les bombes. 

Ara de la casa només en queda la memòria, va anar a terra amb aquella fal·lera de fer places dures dels ajuntaments socialistes de Barcelona. Recordo el caòtic viatge de tornada cap al poble des de Barcelona, amb la darrera Sarfa que va aconseguir arribar. La resta de la família que venien al funeral es va quedar atrapada a l'estació de Flaçà. 

Diuen que no ets mort del tot mentre algú et recorda. Iaia Lluïsa, encara me'n recordo de tu. He de trobar aquella foto on agafes un nen de mesos davant una paret plena de flors.