19-10

El mal de cap dura de fa dies, ni paracetamols, ni iboprufens, ni res de res aconsegueixen de fer-lo marxar. Dins del meu cap es desenvolupa sencera la batalla de Waterloo. Cada soldat, de cada companyia trepitja fort el terra, els tambors marquen el compàs. Les línies es despleguen, es reformen. El petit caporal des d'un turó mira com els cavalls arrosseguen els armons dels canons de 12 lliures, els seus preferits, per crear una grand batterie. Els anglesos comencen a desplegar-se en una red thin line i els gaiters comencen a entonar The Black Bear .


Segueixen hores i hores de bombardeig i càrregues de cavalleria que retrunyen dins del petit espai que és la meva closca. Quasi sento l'olor de la pólvora i el regust a ferro de la sang.

Ha començat el darrer desplegament francès. I la guàrdia carrega costa amunt contra la línia roja


Cantant Le chant de l'oignon la Guàrdia Imperial fa la seva darrera càrrega. Aviat cridarà Merde!


En la vigília de quan encara no saps si ets viu o mort, despert o adormit, m'adono que alguna cosa ha xopat el coixí. Si que he suat avui somniant. I quines bestieses, mira que carregar amunt amb la Garde. Obro el llum per començar a activar-me. El que amara el coixí no és suor, es sang. Cony, m'hauran ferit de veritat a Waterloo i he tornat a casa? No, és el nas que em raja encara i que en prou feines puc estroncar. El mal de cap segueix encara,  però començo a activar-me com puc. Ja dormiré una hora més al tren.
Sóc al despatx després d'hores d'aguantar trepes, imbècils i pirates. El mànager té un dia cridaner, d'aquells que ens fan recordar-li mentalment que el dia que donaven com tractar al personal a ESADE-IESE o un fos que li donessin el cartonet de mànager,  el dia que donaven "com tractar bé el teu personal" ell tenia caguetes i no va anar a classe. Surto a esmorzar tard, amb l'estomac als talons, i la llum fa que vegi pampallugues. Al xamfrà hi ha una farmàcia:
- Que em podeu prendre la pressió?
Em fan entrar en un recambró petit, ple d'armaris amb collonades d'homeopatia i em fan seure en una cadira d'aquelles de fer exàmens en un institut de fa més de mil anys.
I treu un fonendoscopi tronat i un maneguet de fa més de trenta anys. Manxa amb parsimònia i diu amb veu desmenjada 19-10. Hauries d'anar a veure un metge ( com aquell que diu, avui fa sol i  ahir plovia) m'aixeco i em diu Son un euro amb vint. Què, que em vols cobrar per mirar-me la pressió, si a totes les farmàcies (que em coneixen) m'ho fan de franc?, Perdoni, només duc un euro o m'haurà de descanviar cinquanta. Em mira amb cara de pomes agres i em diu, és igual.
M'en torno al despatx i ni els dic que m'envaig; els hi comunico per correu electrònic. Agafo el tren com puc i me'n vaig d'urgències al meu CAP, si he de petar que m'agafi a prop de casa.

Ara soc a casa, prenent-me la pressió quatre cops al dia, fent règim pautat, llegint i escoltant bona música.
La vida és ARA i AQUÍ

I potser que tots repassem les nostres pròpies escales de valors i què és realment important.