divendres, 11 de juny de 2010

Quèribus




Encara dret sobre el quer 
desafies el pas 
del temps.
Tens la història 
escrita a les teves pedres
com si arrapa la molsa i els líquens.
Últim bastió. Només 
la traïció va poder obrir-te.
Però encara es sent 
en el fred de la pedra 
l'escalf d'aquells que guardaven 
el secret.

 Imatge de la Carme

5 comentaris:

  1. Hola! Gràcies per passar pel meu blog i col·laborar als 1001 moments.

    És un relat poètic molt bonic. Ara mateix vaig a afegir-lo al post.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Què xuuuulo!!! Sempre he pensat que en tocar les pedres dels castells, i monuments antics, es sent alguna cosa així; la història, les coses que han vist... d'alguna manera l'energia es queda en elles. I m'agrada tocarles.

    ResponElimina
  3. Carme: Gràcies a tu, Carme per les imatges. Una abraçada.
    Ada: Sí, jo també tinc aquesta creença!

    ResponElimina
  4. El passat, la innocència perduda, es neguen a desaparèixer del tot. Bellíssim poema.

    ResponElimina
  5. Helena Bonals: Una gran compliment, i mes venint d'algú que s'estima tant la poesia. Gràcies per passar-te.

    ResponElimina