Encara dret sobre el quer
desafies el pas
del temps.
Tens la història
escrita a les teves pedres
com si arrapa la molsa i els líquens.
Últim bastió. Només
la traïció va poder obrir-te.
Però encara es sent
en el fred de la pedra
l'escalf d'aquells que guardaven
Hola! Gràcies per passar pel meu blog i col·laborar als 1001 moments.
ResponEliminaÉs un relat poètic molt bonic. Ara mateix vaig a afegir-lo al post.
Una abraçada.
Què xuuuulo!!! Sempre he pensat que en tocar les pedres dels castells, i monuments antics, es sent alguna cosa així; la història, les coses que han vist... d'alguna manera l'energia es queda en elles. I m'agrada tocarles.
ResponEliminaCarme: Gràcies a tu, Carme per les imatges. Una abraçada.
ResponEliminaAda: Sí, jo també tinc aquesta creença!
El passat, la innocència perduda, es neguen a desaparèixer del tot. Bellíssim poema.
ResponEliminaHelena Bonals: Una gran compliment, i mes venint d'algú que s'estima tant la poesia. Gràcies per passar-te.
ResponElimina