dimecres, 21 de desembre de 2011

Dis Manibus -II-


Avui n'hagueres fet vuitanta. Feliç aniversari! És curiós com la figura del pare va variant amb l'edat. Quan ets petit el veneres, ell és el més guapo, el més alt, el més llest i millor que tots els papes junts de l'univers. A l'adolescència és un capullo integral que no sap de què va el món. Llavors, de cop i volta un dia et donen a braços un nadó acabat de néixer i que t'agafa amb tota la ma el teu dit petit. I de sobte entens tots els retrets i farts de patir dels teus pares. I t'adones que no els hi has dit mai prou vegades T'estimo, fins que ja no pots fer-ho. Coi, ara que els dos tenim prou edat per compartir una ampolla de vi i arreglar el món. Ara és quan més et trobo a faltar. Però no pateixis, els teus néts saben qui ets i què feies i a vegades miren fotos teves i demanen i amb el temps espero es petaran de riure amb les teves anècdotes igual que fèiem nosaltres de petits.
Feliç aniversari de part de tots els teus siguis on siguis.


18 comentaris:

  1. Bonic i emotiu post.:)
    Quanta falta ens fan els pares.

    ResponElimina
  2. No se n’aprèn mai a estar sense els pares, fa vint anys que ho sé.

    Bonic i entranyable post.

    ResponElimina
  3. Em queden tantes coses per preguntar... i ells ja no hi són. Abans no me n'adonava, i ara que els voldria investigar la vida, m'han deixat amb alguns secrets que mai no podré conèixer.
    A les tardes, recollidets en temps d'hivern vora el radiador, els preguntaria això, allò...i com que serien molt grans, potser m'ho explicarien, perquè et resisteixes a confiar algunes coses fins que veus que ja no cal, que ho pots dir, que VOLS que se sàpiguen.
    Però ells no hi són per dir-me les seves i no sé si els fills arribaran a escoltar les meves.
    El millor és això que dius: obrir una ampolla del que sigui i brindar com si ells hi fossin, que mai no se sap.
    Olga

    ResponElimina
  4. paraules-veritat d'emoció palpable (i contagiosa, t'ho asseguro)
    una abraçada.

    ResponElimina
  5. De vegades penso que serà així quan els meus no hi siguin, i que hauria d'aprofitar ara. Però costa fer-ho fins que t'hi trobes. Ànims.

    ResponElimina
  6. Una abraçada Alyebard. Els meus, per fortuna, encara els tinc tots dos juntets i amb bona salut. M'has fet reflexionar i molt, i com sempre, com suposo que els passa a gairebé tots els fills, me n'adono que gairebé no els dic mai que els estimo. Pels fets ho poden saber, però no ho verbalitzo...

    En tot cas, me'ls estimo amb bogeria.

    Una altra abraçada Aly i endavant amb el ritual, que no manqui mai.

    ResponElimina
  7. Totalment d'acord amb tu, amb el meu pare em passa igual, encara es viu, però ara m'adono que no es per sempre, de que ens fem grans.
    Ara he entés el ritual.

    ResponElimina
  8. El que comentes m'ha recordat als de college humor que han representat molt bé en aquest video les 6 maneres que tens de veure un pare

    ResponElimina
  9. mai els diem prou vegades t'estimo, a vegades ho sentim i ho pensem, però les paraules costen.. a mi em passa així, tantes vegades els diria i no trobo mai el moment potser perquè no som gaire de dir-nos-ho amb paraules..

    ResponElimina
  10. Us responc col·lectivament perquè no em veig amb coratge de fer-ho un per un com us mereixeu.
    Quan ens falta algú els dies de Nadal són difícils; si a sobre coincideix que el seu aniversari quasi tocava amb festes encara més.
    Gràcies per passar-vos i compartir una estona el meu dolor. Una abraçada a tots i aprofiteu aquests nadals per dir "t'estimo" encara que sigui fluixet a qui toqui.

    ResponElimina
  11. Alyebard, has fet une scrit molt bonic, però això no és el més important, sinó que l'has parit des de ben endins, és evident. Tens raó, sovint ens manquen "t'estimos", i per això som una mica idiotes; tan fàcil com és, en realitat, dir-ho a qui ens estimem.

    Com sóc raret, dels que creuen que la mort és només un punt i seguit, estic segur que ton pre ho sap sobradament, que (i com) te l'estimes.

    ResponElimina
  12. La nostra gran sort és que a través de la paraula podem construir el món sencer. I la paraula dels altres ens ha deixat la bastida que suporta la nostra existència. La vida és aquest diàleg constant. Mentre tinguem la paraula, tindrem la vida. Res no morirà.

    Una abraçada, Alyebard.

    ResponElimina
  13. Simplement, m'agradaria saber omplir el silenci que deixa l'enorme absència quan marxa algú que estimes, però això amb paraules, és impossible.
    Per això, et deixo aquest petit i blanc silenci:






    i aquesta abraçada Alyebard.
    Carme

    ResponElimina
  14. Enric, Carme. Gràcies per passar-vos i per les abraçades

    ResponElimina
  15. Arribo fora de temps, però deu ser que havia d'entrar al teu blog, i topar amb aquest escrit que fa que plori, perquè semblava el meu pensament; jo ja fa 16 anys que no el tinc, i un que el meu germà se´n va anar. Tots dos massa d'hora. Bé, sempre és massa d'hora quan l'amor és tan gran.
    Cada dia, els dic "t'estimo" als meus fills, i la petita, cada dia em respon "però jo més".
    Una abraçada i molt bon any!!!

    ResponElimina
  16. Mai s'arriba a un lloc fora de temps, benvinguda Dafne, passa-t'hi quan vulguis i remena tant com vulguis. No cal que ens comentem el que ja sabem els dos en carn pròpia. Una abraçada i molt bon any!!!,

    ResponElimina