Una de les primeres coses que vaig fer en fer els divuit anys i ser major d'edat oficialment, va ser fer-me donant del Banc d'Ulls de Catalunya, per que en tancar-se definitivament els meus, uns altres es poguessin obrir. Amb el temps els diversos bancs d'òrgans s'han anat unificant, igual que els bancs de sang ( també en sóc donant) i els de teixits.
Els del meu costat ho saben, si mai em passa res tot el que es pugui aprofitar és per als altres.
Per atzars de la vida he conegut de molt aprop una persona que gràcies a un fetge nou va veure casar a la seva filla petita, i conèixer al seu nét. Fins que la mort se la va endur fa uns anys va donar amor i estimació durant deu anys més. Era una lluitadora nata. Amb quinze anys feia cada dia 15 kilòmetres a peu (anant i tornant) per treure's el Batxillerat. Un cop el va tenir, se'n va anar a Barcelona des de Castellfollit de la Roca per estudiar i ser llevadora. Quan va acabar la carrera, la seva primera acció com a llevadora va ser en un mas perdut de la muntanya sobre l'Alta Garrotxa a la magra llum d'un llum de carbur. Es va establir a Ripoll, es va casar, va tenir fills i filles. Va ajudar a venir a aquest món a mig Ripoll i comarca. Van detectar-li una malaltia d'aquelles rares en el fetge i la única solució era un trasplantament. Va tenir la sort que algú va donar-li el seu fetge. I va poder fer tot el que us he dit abans. Era la meva sogra.
Per atzar de la vida vaig tenir que parlar amb un metge coordinador de trasplantaments; venia a demanar-me els òrgans d'una persona estimada que ja no hi era. Tot i el moment de dol pel que passava no vam trigar ni un minut a entendre'ns: Dr. Tot el que es pugui aprofitar. Ell ja no hi és i no els necessita. Era el meu pare.
Fa anys que els del meu costat ja ho saben. Si mai marxo, tot el que es pugui aprofitar és per als altres. Llavors que m'incinerin i em llencin a la mar. I es prenguin a la meva salut una bona ampolla de vi. I que de tant en tant pensin amb mi. Jo ja em dono per satisfet.
Tens una bona manera d'entendre-ho! Tan de bo tothom ho veiés així!!
ResponEliminaEts noble i valent. Com hauríem de ser si ens miréssim menys el melic. Jo també vaig donar els meus ulls i els meus òrgans. No n'he de fer res, al clot.
ResponEliminaYáiza: Sí, si després de mort ja no em serveixen.
ResponEliminacantireta: noble? valent? només sóc mortal.
Cal ser generosos amb allò que la vida ens ha donat...jo, no sóc donant amb carnet, però la meva voluntad és la mateixa que la teva i els que m'envolten ja ho saben;
ResponEliminaCrec, que un cop ja no hi som,no ens costa res i en canvi podem ajudar tant...
Tant de bò, la generositat es contagiés :-)
tant debò tothom ho fes com tu.. jo de moment sóc des de fa ja anys donant de sang però m'estic rumiant ser donant de més coses del meu cos..almenys que altres puguin aprofitar el que a mi ja no em farà cap servei...
ResponEliminatotal un cop mort, de poc serviran els teus òrgans sota terra...
ResponEliminaDigues que sí, mai saps quant pots ajudar a algú.
ResponEliminaLa meva maleta. Es tracte d'això, que s'encomani!
ResponEliminaElfreelang: No és tant difícil, només és explicar al teu entorn que donat el moment no si oposin, que era la teva voluntat.
Theresia Kalogeropoulos D'això es tracte.
ponsoo7: No et serveixen de res, per això millor que els aprofiti algú que els necessita.
ResponEliminaEts mortal però savi, i per això ets noble i valent, perquè en parles a la blocosfera i en fas ressò. El documental de la TV3 de divendres 16 em va fer pensar en el que dius. JO no dono sabó sense haver-m'ho pensat dos cops, ja ho saps :)
ResponEliminacantireta: Doncs gràcies per l'ensabonada, a més avui que tinc el dia moix em ve molt de gust. Gràcies.
ResponEliminaAquesta conscienciació és genial!
ResponEliminaLa donació d'órgans quan morim, la nostra generació comença a tenir-la prou ben entesa, però cal també el ressò de la donació en vida, tal com dius de sang, i particularment que la de medul·la ossia que és la gran oblidada.
Li tinc molta consideració especialment, perquè vaig poder viure cuatre anys de regal amb la persona que més m'estimava, gràcies a un donant alemany anònim! I van ser inestimables.
Carme J: I és que mirat fredament, de que et serveixen postmortem?. I tens raó ara falta conscienciar les donacions en vida. T'entenc perfectament, jo també he viscut els anys de regal d'altres.
ResponEliminaUn gest que l'honora.
ResponEliminaNo m'agrada parlar de la mort, però segur que, tenint un cor tant gran, no només pensaran amb tu de tant en tant.
ResponEliminaComenço a aplaudir en solitari, lentament... i a mesura que passa el temps, guanyo velocitat i més i més gent s'afegeix al clam.
ResponEliminaJo sóc com tu, donant convençut (també he convertit a la meva dona): abans que acabar de pinso per als cucs, em buideu, aprofiteu tot el que serveixi per a algú altre i a mi em feu BBQ. Aboqueu les cendres a qualsevol muntanya nevada (si el canvi climàtic no ha acabat amb la neu, clar) i tal dia farà un any.
Queta Ripoll de Matafaluga: Gràcies, però no es mareixen
ResponEliminajomateixa: Mentre hi pensin de tant en tant ja em conformo.
surfzone: aplaudiment mutu, quan es fongui la seva neu arribarà a la meva mar i així la farem petar una estona. (d'aquí a molt) ;-)
Així vam quedar amb la meva dona, que ja ens trobaríem al mar. Jo, per si de cas, m'apunto passar l'últim XDDD
ResponEliminaM'he emocionat llegint-lo (tot i que gairebe un any més tard de la publicació), em sento molt identificada amb tot plegat perque a mi em va tocar molt de prop el tema transplantament, per desgràcia no vam arribar a temps i ara les cendres del meu pare vaguen pel mar.....El dol encara perdura tot i fer ja més d'una decada...
ResponEliminaBenvolguda anònima: Gràcies per passar-te. El dol no marxa mai, aprens a conviure-hi
ResponElimina