Remebrança - Yad Vashem

http://triangleblau.entitatsfigueres.cat

Als companys de Quim Funtané i Carme Planella que no van tornar (Justos entre les nacions)

Jo era petit, doncs segur que no devia de tenir més de deu anys, amb els meus pares vam anar a veure uns amics seus que passaven l'estiu a Palamós. Eren companys de penúries de la meva tia-àvia que va passar la frontera amb França en ple hivern, sobre l'any 1941, per a casar-se amb el seu xicot que havia fugit el 39. 

Quan va arribar a l'altre banda de la frontera, en un mas, la masovera valenciana li deia agitat, lleva't les calces. I ella sempre explicava l'anècdota rient - Què vol aquesta dona, que em sacsegi i em despulli!!??. No, el que volia era que s'estirés i es tragués les mitges xopes de caminar sobre la neu, que ella li'n donaria unes de seques. 

Al cap d'uns dies es va trobar amb el seu xicot i es van casar a la França de Vichy. 

Aquests amics ens van convidar a sopar. La meva tia-àvia ja era vídua i havia tornat altre cop a viure a Catalunya, però sense renunciar a la nacionalitat ni la pensió francesa. De fet per això havíem anat a Palamós.

Els seus amics tenien un Citroën d'aquells que en deien "tiburón" i plaques negres amb números blancs i llums grocs. M'encantava. Al costat de la matrícula tenia dos plaques petites i rodones. I el meu pare sempre deia. Veus, ell pot aparcar on vulgui i cap gendarme s'atrevirà a posar-li una multa. Eren les plaques de Gran Resistent per França i la de Grans Patiments per França (presoner de guerra)

Eren molt simpàtics i recordo que durant el sopar una dona molt gran amb els cabells blancs va dir: Sóc molt afortunada, se'm van endur l'home i el fill a la guerra i a l'infern i en van tornar els dos. Jo no vaig entendre res.

També amb el temps vaig descobrir que en el mateix vagó de tren de bestiar on s'apilonaven hi havia l'home de la meva tia-àvia, en Quim. Que en una aturada per posar aigua a la màquina del tren els alemanys el van llençar mig mort a l'andana, ple de tinya, i van decidir que no valia la pena gastar una bala per matar-lo. Uns monjos de la cartoixa, silents ells, el van curar submergint-lo en una tina plena d'aigua i zotal ( un desinfectant de galliners de l'època) fins que va canviar la pell. Li va caure literalment a tires. Llavors el van amagar una temporada fins que es va poder unir a la resistència francesa. 

Els seus companys de vagó no van tenir tanta sort, van arribar a un camp de concentració i només en van tornar uns quants, entre ells l'home i el fill d'aquella velleta.

Per que no es perdi mai la seva memòria

5 . Manaré que li erigeixin

dins els murs del meu temple

una estela que porti inscrit

el seu nom.

Això serà per a ell

millor que tenir fills i filles.

Serà etern el seu nom,

res no el podrà esborrar. 

IS 56:5

Yad Vashem