dilluns, 4 de juny del 2012

Forgotten sunglasses

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- Mama, mama!
- Què vols, Laura?
- Aquella senyora s'ha deixat les ulleres!
- Doncs l'avisarem.
La meva filla de quatre anys ve corrents, amb les ulleres a la mà - Mama,
guaita, hi ha uns  ulls dibuixats - crida tota feliua.
Els ulls dibuixats de les ulleres em miren fixament i també tot el que els envolta. Llavors d'un racó de la memòria em ve la veu de l'àvia Quitèria, la de Menorca - És una bubota que ha perdut ses ulls. Si mai ajudes una bubota es bé que li facis te'l tornarà doblat i es mal que li facis te'l tornarà manco vegades. No s'ha de fer babarotes a ses ànimes des purgatori.
Així que segueixo el consell i acostant-me a un tamariu que hi ha al final de la platja l'ensenyo a les ulleres i també el que l'envolta; perquè la bubota en tingui un punt de referència. El tamariu florit, a la tarda, deixarà anar tot el seu olor i la bubota podrà trobar-lo amb el nas. Deixo les ulleres a la branca més baixa, per que siguin fàcils de trobar.
- Laura, vols un gelat i anem als gronxadors?
- Sííí,  crida i arranca a córrer cap a la parada de gelats - Ella ja no pensa ni amb la dona que camina platja enllà ni en les ulleres.

Surto a la nit, a fumar-me un porro sota l'olivera del pati. I a contar estels. He agafat una flassada vermella per si refresca. 
Entre les arrels hi ha un paquet. No recordo haver-hi deixat res. 
Estripo el paper sense respectar els plecs ni el cel·lo. Dins, un gosset de peluix, igual que el que va perdre la meva filla fa una quinzena, també una tarda que vam anar als gronxadors de la platja i a menjar un gelat. I una arracada de plata, igual a la que tinc desada al tocador, que era de l'àvia de Menorca i que no em podia posar doncs feia anys que n'havia perdut la parellera.

20 comentaris:

  1. M'ha agradat el to assossegat i el llenguatge emprat en la narració. Sorprenent la figura del porro.

    ResponElimina
  2. M'ha agradat, la idea i com la desenvolupes. Molt ben escrit, també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yáiza: Gràcies, no si al final m'agradarà i tot això d'escriure.

      Elimina
  3. M'has deixat amb el dubte de si és verídic o no el tema de les bubotes. Verídic vull dir que realment existeixi aquesta mena de cultura popular envers els favors o desfavors que se'ls poden fer.

    Molt bona, Aly! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. el porquet: No t'ho sabria dir del cert. Però suposo que ajudar una ànima del purgatori o una ànima en pena o per l'estil es devia premiar. Com totes les bones accions sobre el desconegut. Gràcies!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Aris: És el que té el capvespre vora la mar, no saps ben bé si ets vigília o somni ;)

      Elimina
  5. El porro et fa real. La resta, magnífic. Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta: Ara no sé si el real aquest és bo o dolent? Suposo que bo ;)

      Elimina
  6. Bon cor i bona vista. No sé si una mica enterbolida pel porro. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel: :D el bon cor és abans del porro i una cosa no treu l'altre. Diuen.

      Elimina
  7. et trobem a faltar a la penya bogarde, segur que pots aportar llum i taquigrafs, en Josep de la cinta vermella als ulls ens ha guiat per la xarxa i aquí t'hem trobat. Sisplau, vine i escriu un comentari a can:

    penyabogarde.blogspot.com

    ResponElimina
  8. Quin relat ple de màgia i de misteri.
    I quina forma més impecable embolcalla els mots.

    Em trec el barret!

    Ei, quins cops més amagats! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Arumi: Gràcies! Diuen que en tinc més de cops amagats ;)

      Elimina
  9. Un relat molt bo amb aromes de passat i traços de present.

    ResponElimina
    Respostes
    1. montse: Gràcies. Això m'anima a anar escrivint de tant en tant.

      Elimina