dissabte, 3 de novembre de 2012

Dies de difunts

La nostra societat cada dia amaga més el fet que hem de morir. Però va haver-hi un temps en que la mort era present en el dia a dia. No hem d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, en que tots ens hem trobat que hem acompanyat algú en el seu darrer viatge. 
Abans la mort es veia com a part de la vida, com una cosa més del que ha de passar-nos tard o d'hora. I era present en la quotidianitat.  La nostra relació amb la mort, tot i els filtres del judeocristianisme encara és molt romana.
Dies de difunts, de recordar als nostres absents.

SIT TIBI TERRA LEVIS
 

16 comentaris:

  1. es veritat, abans la mort estava a les esglesies, ara, com la gent ja no va a missa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A les esglésies, a les cases, a qualsevol moment del dia. Es feien vetlles dels difunts, la gent anava de dol. La mort era present, ara ens creiem immortals pel fet d'amagar-la.

      Elimina
  2. En qualsevol cas, és cert que la relació social amb Tanatos no deixa de tenir certa complexitat. De fet, la que tenim amb Eros no és gens senzilla.
    La veritat, mentre hi hagi una bona castanya...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, castanyes!! ( però de les romanes ;-) ) La relació Eros /Tanatos és de les més complexes.

      Elimina
  3. Fins i tot un dia així resta ben amagat dins del pont o per Fires.

    ResponElimina
  4. Amaguem la mort, la malaltia, la lletjor, allò que se surt del que considerem "normal"... som potser una societat anestesiada, i quan arriba l'hora de la patacada estic segur que, així, encara ens fa més mal.

    ResponElimina
  5. Crec que sí, que llavors és més dur d'assumir. Abans estàvem envoltats de vida i mort i es veia com a normal.

    ResponElimina
  6. A mi m'agrada remenar avant-passats!

    ResponElimina
  7. Jo el dia dels difunts, encenc llantions a casa, i prego per les seves i per les nostres ànimes. Ens han educat tan malament, que quan arriba el decés d'algun ésser estimat, portem un dol que no ens permet alliberar-nos, i si la mort és d'algú jove, vivim ancorats molt de temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El record és bo, el dol és bo. El que no és bo és no saber deixar el dol quan toca. Ancorar-se en el record. Tal com dius.

      Elimina
  8. Des del moment que hi ha esqueles als diaris no crec que la mort s'amagui, sinó que es fa pública, i dediquem escrits als difunts notables...
    Sense comptar els comentaris morbosos de llarg seguiment quan hi ha catàstrofes.
    I sembla que agrada molt veure pel·lis de fantasmes, apareguts, morts ocults que demanen ser trobats...
    La mort fa parella a la vida. ¿Herència romana? De làpides se n'han posat sempre, i tenim els monuments megalítics a l'inici de les civilitzacions.
    De totes maneres, recomano el petit coral 478 de Bach; "Vine dolça mort". El toca Lluís Claret al violoncel i és a youtube.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en fem publicitat de la mort, i fins i tot morbositat. Però quants han vist i tocat un mort? Hem oblidat de fer-la present, natural. Ara s'amaga el fet de morir-se. El meu referent a l'herència romana és els ritus a l'entorn de la mort. Cert que des que en som conscients que recordem als morts, des del neolític. Cercaré aquesta coral de Bach.

      Elimina
  9. Jo encara recordo el primer mort que vaig veure, amb 7 o 8 anys: una veïna que ens havia cuidat, una amiga dels avis de tota la vida. Vaig tornar de l'escola, em van dir que s'havia mort, amb tota la naturalitat del món, la vam anar a veure i em van dir que li fes un petó de comiat. Li vaig fer un petó i em va estranyar moltíssim que fos tan freda.
    Ni em va ser cap trauma ni res, només ho vaig trobar curiós; ningú em va haver d'explicar res, només s'havia mort de vella i punt, la Teresa :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és com hauria de tornar a ser. ;)

      Elimina