divendres, 27 de gener del 2012

Remebrança - Yad Vashem

http://triangleblau.entitatsfigueres.cat

Als companys de Quim Funtané i Carme Planella que no van tornar (Justos entre les nacions)


Jo era petit, doncs segur que no devia de tenir més de deu anys, amb els meus pares vam anar a veure uns amics seus que passaven l'estiu a Palamós. Eren companys de penúries de la meva tia-àvia que va passar la frontera amb França en ple hivern, sobre l'any 1941, per a casar-se amb el seu xicot que havia fugit el 39. 
Quan va arribar a l'altre banda de la frontera, en un mas, la masovera valenciana li deia agitat, lleva't les calces. I ella sempre explicava l'anècdota rient - Què vol aquesta dona, que em sacsegi i em despulli!!??. No, el que volia era que s'estirés i es tragués les mitges xopes de caminar sobre la neu, que ella li'n donaria unes de seques. 
Al cap d'uns dies es va trobar amb el seu xicot i es van casar a la França de Vichy. 
Aquests amics ens van convidar a sopar. La meva tia-àvia ja era vídua i havia tornat altre cop a viure a Catalunya, però sense renunciar a la nacionalitat ni la pensió francesa. De fet per això havíem anat a Palamós.
Els seus amics tenien un Citroën d'aquells que en deien "tiburón" i plaques negres amb números blancs i llums grocs. M'encantava. Al costat de la matrícula tenia dos plaques petites i rodones. I el meu pare sempre deia. Veus, ell pot aparcar on vulgui i cap gendarme s'atrevirà a posar-li una multa. Eren les plaques de Gran Resistent per França i la de Grans Patiments per França (presoner de guerra)
Eren molt simpàtics i recordo que durant el sopar una dona molt gran amb els cabells blancs va dir: Sóc molt afortunada, se'm van endur l'home i el fill a la guerra i a l'infern i en van tornar els dos. Jo no vaig entendre res.
També amb el temps vaig descobrir que en el mateix vagó de tren de bestiar on s'apilonaven hi havia l'home de la meva tia-àvia, en Quim. Que en una aturada per posar aigua a la màquina del tren els alemanys el van llençar mig mort a l'andana, ple de tinya, i van decidir que no valia la pena gastar una bala per matar-lo. Uns monjos de la cartoixa, silents ells, el van curar submergint-lo en una tina plena d'aigua i zotal ( un desinfectant de galliners de l'època) fins que va canviar la pell. Li va caure literalment a tires. Llavors el van amagar una temporada fins que es va poder unir a la resistència francesa. 
Els seus companys de vagó no van tenir tanta sort, van arribar a un camp de concentració i només en van tornar uns quants, entre ells l'home i el fill d'aquella velleta.

Per que no es perdi mai la seva memòria

5 . Manaré que li erigeixin
dins els murs del meu temple
una estela que porti inscrit
el seu nom.
Això serà per a ell
millor que tenir fills i filles.
Serà etern el seu nom,
res no el podrà esborrar. 
IS 56:5
Yad Vashem





dijous, 26 de gener del 2012

Ens queden moltes batalles...

Carregant (per passes)

Primer agafeu un cartutx de paper de la bossa de pell que porteu penjada en bandolera i mossegueu-lo pel costat que no dur el fil que el lliga. Trenqueu-lo amb les dents i guardeu la bala a les dents. Poseu la clau del mosquet en la posició mitja i obriu la cassoleta. Poseu una mica de pólvora a la cassoleta. Tanqueu la cassoleta. Poseu el mosquet vertical i poseu la pólvora per la boca del canó, poseu la bala que guardàveu a la boca i el paper del cartutx. Traieu la baqueta del seu allotjament i apreteu-ho tot cap avall. Torneu a posar la baqueta al seu allotjament. Alceu el mosquet i munteu la clau en la posició alta. Apunteu. Dispareu. Recordeu de tancar els ulls, perquè us poden entrar restes de pólvora i el fum del tret. Baixeu el mosquet i comenceu l'operació altre cop.

Sembla senzill, oi? Doncs ara imagineu-vos que no sou un soldat professional que ha interioritzat els moviments a base d'instrucció i que sou un membre del gremi dels carnissers de Barcelona. Que sou dels 400 que no han sortit fugint cap a la ciutat en veure que pujaven els famosos tercios. Uns 2.000 soldats entre mosqueters, piquers i llancers que pugen per la banda del Llobregat. Que teniu unes ganes de pixar-vos a sobre des de fa hores. Que us mana un membre de la baixa noblesa catalana o un burgés de la ciutat que en sap tant com vosaltres de fer la guerra, però ha comprat un títol de capità perquè l'uniforme de la Coronela de Barcelona llueix als saraus. Però que té prou seny per dir-vos que aguanteu el tret fins a cinquanta passes i dispareu per seccions de  companyies. De sobte com una onada d'aquelles dels camps de futbol veieu com el soroll i el fum s'acosta cap on sou vosaltres i quan arriba al vostre costat dispareu. Que  com que els tercios han disparat  des de unes cent cinquanta passes i sou darrera el mur de terra, que anys més tard serà el Castell de Montjuïc, heu tingut la sort de cara i que la primera descàrrega no ha matat ningú. 
I ells ara avancen amb el mosquet descarregat. 
El mur de llances, homes i colors que teniu davant trontolla, es sacseja i comencen a caure. 
Recordeu allò de tornar a començar? Doncs teniu temps de tornar-ho a fer un parell de cops més si no us atabaleu, doncs ells encara tenen les llances i continuen avançant. 
Però a la tercera descàrrega s'aturen i a la quarta comencen a córrer però cap a la plana. Una lliçó que un oficial espanyol no ha recordat. No es menysprea a l'enemic, encara que sigui petit. No s'ataca una posició fortificada costa amunt sense estovar-la abans amb artilleria. Encara que sigui un simple mur de terra, un fossat i una tanca de fusta.
Quan es dispersi el fum i l'olor a pólvora, sang i mort heu salvat la pell, la ciutat i el país. Comença a caure la tarda. 26 de gener de 1641.
Si fóssim un país normal, avui seria festa nacional.

dimecres, 25 de gener del 2012

Fer ninots és difícil - I -


Vaig tenir el plaer de llegir-me La Légende des nuées écarlates per desconnectar de la pressió dels darrers exàmens.  M'encanten els còmics i en especial els francesos o els italians; res a veure amb les collonades de super-herois americans. Històries ben treballades i amb una tècnica de dibuix en línia clara o no, però que són una meravella visual. Són els germans petits de la literatura, però no em negareu que a vegades les històries que expliquen donarien per a una bona novel·la. 
I per que veieu la feinada que porta fer-ne un de bon còmic us deixo al dibuixant Saverio Tenuta en una speed painting del protagonista de La légende des nuées écarlates:  "Raido, le rônin amnésique voyage en quête de son passé jusqu'au jour où il arrive dans la ville qui parle au ciel. Il y fait la connaissance de la troublante Meiki, gracieuse marionnettiste et conteuse de charme. À l'époque où les esprits de la nature règnent encore, Tenuta nous invite dans un monde onirique japonais." 



El meu reconeixement a la feinada que porta fer ninots!! 

dimarts, 17 de gener del 2012

Chop Suey -Relats Conjunts-

Chop Suey, Edward Hopper, 1929
El sol m'escalfa les galtes, i sento com el te fa el seu efecte balsàmic i estén una dolça escalfor per tots els meus membres. Els primers dies de sol de gener. També sento com em pugen els colors a les galtes. M'estic posant vermella! Però no m'hauria d'estranyar gens.
Fa temps que ho veia venir, en els seus gestos, en els seus silencis, en les seves mirades còmplices.
Ho ha dit en un murmuri molt suau, quasi imperceptible, amb por que la sentissin els de la taula del costat. 
Però ells fa estona que discuteixen, fluix, però ella està enfadada. Es veu que ell ens ha repassat de cap a peus, sense dissimular.
Ho ha dit en un murmuri molt suau, quasi imperceptible.
- Ann, t'estimo
I jo faig que sí amb una caiguda d'ulls.

divendres, 13 de gener del 2012

The Holstee Manifesto i la profecia Maia

Fa dies que el vaig veure, i que em roda pel cap d'aplicar-lo. Com a mínim gran part d'ell. Potser té a veure en que hem canviat d'any i fas una pila de bons propòsits. Ja veurem com acaba tot.

Holstee Manifesto

Corre la brama que els Maies en el seu calendari van predir que el món acabarà el proper 21 de desembre de 2012.  Cada un que pensi el que vulgui, però m'han fet gràcia uns quants acudits que corren per la xarxa. 
Per cert. La meva opinió: Els nostres calendaris acaben tots el 31 de desembre i no s'acaba el món. S'acaba el calendari i comencem altre cop amb un de nou el dia 1 de gener. 


Ells acaben un cicle llarg, o si voleu una altre analogia. Un comptaquilòmetres de cotxe: Quan el digit "9" canvia, canvia a "0" i s'afegeix una unitat més al costat, 09, 10, 11,12,13,14,15,16,17,18,19,20. No per això s'atura el cotxe, no?
Ara una mica d'explicació arqueològica:

El Tzolkin és un calendari de 260 dies basat en el període de la gestació humana. Es compon de 20 signes dels dies, cadascuna d'elles té 13 variants, . Els maies també van usar un calendari de 365 dies anomenat Haab, i un calendari amb el cicle de Venus, a més d'altres. Els investigadors van mesurar durant llargs períodes de temps per mitjà d'un Compte Llarg, en què un any de 360 ​​dies (un "Tun"), consta de 18 x 20 dies "mesos" ("uinales"). Vint d'aquests Tuns és un Katun, 20 Katun és un Baktun (400 anys), i 13 baktunes se suma a una "Gran Cicle" de 1.872.000 dies, (5200 Tuns, 5125 anys).

Estudiosos sobre els maies han estat tractant de correlacionar el Compte Llarg amb el nostre calendari gregorià occidental, des del començament del segle passat. Hi va haver una variació enorme en les correlacions suggerides, però ja el 1905, Goodman va suggerir una correlació de tan sols 3 dies,  avui la més popular. Coneguda com la correlació GMT, o "# 584.283 correlation", aquesta es va acabar de computar el 1950, i posa l'inici del Gran Cicle (dia 0.0.0.0.0) el dia 11 d'agost de 3114 aC, i la data final (conegut com 13.0 .0.0.0.) com el  21 de desembre 2012. Llavors es tornaria a 0.0.0.0.0.

I si m'equivoco i peta tot, doncs tal dia farà un any :D. Per això apliqueu-vos el Holstee Manifesto i visqueu la vida. 

Ei, em deixava els acudits!




diumenge, 8 de gener del 2012

Mirant GRO amb ulls de turista

Les vacances de Nadal fan que la conciliació laboral i familiar obligui a fer invents amb els horaris, les vacances, els avis, els àpats eterns i embafadors, les sobretaules llargues i l'excés.
Però també porten petites joies en forma de cantada de concert infantil al Museu d'Art de la meva ciutat, i amb l'excusa que s'han de fer fotos als cadells que hi canten, arreplego la càmera i aprofito per veure amb ulls de turista la meva pròpia ciutat. I descobreixes racons com aquest:

O com aquest altre:
i que a dins hi ha joies com aquesta:
o aquestes altres:

I que després d'escoltar el concert de nadales ja s'hagi fet fosc i vegis amb uns altres ulls això:
I  com s'aixeca Venus sobre l'horitzó i el cel canvia de tons de color.
Llavors baixes les escales i te la mires, i entens perfectament que el Bar l'Arc diguessin que tenien una Catedral al pati.

És el que té viure en una ciutat entre quatre rius. Tot és ple de ponts.


I de cases que donen al riu.
Sort que els àpats de Nadal es poden fer baixar amb una bona passejada i llavors tornes a treure la càmera i surt això:
No, no vaig anar caminant fins a Ripoll per fer baixar el dinar de Nadal, ja hi era... I no, el tió no m'ha portat una càmera nova, és que últimament m'atreveixo a disparar més en manual que en automàtic. A vegades surten bones fotos i tot. Com s'ho feien abans quan era de rodet i en feies malbé moltes abans de que sortissin bé? Els admiro.