dimarts, 6 de juny del 2017

Tot de taquetes blanques

Tots anem mig endormiscats, la nit abans l'hem passada de gresca i el dia es lleva gris i plujós. El bus surt de Florència i va a pas lent cap a Venècia. La Núria, companya de classe, mira per la finestra com les gotes de pluja van fent reguerons sobre el vidre. 
- Veig tot de taquetes blanques sobre aquell prat, allí. Ho veus? Em diu la Núria. 
Miro per la finestra. Sí, tot de taquetes blanques fent línies, amb una precisió matemàtica. Sobre una pendent de prat verd, tota la pendent del turó n'és plena. Centenars, potser milers. 
- És un cementiri militar, de quan la segona guerra mundial, li dic. Cada punt blanc és un soldat mort. Són les làpides. 

 Avui, és el dia D. I la memòria fent un salt al passat m'ha portat aquest record del viatge de final de curs a Itàlia. A cançons dels Hombres G, a la sensació de que et menjaràs el món.  
Cementiri militar americà de Florència

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

6 comentaris:

  1. cantireta6 de juny del 2017, a les 18:45

    Mossega'l, el món. I llepa't les ferides després, perquè ell s'hi torna.

    Petons, estimat.

    ResponElimina
  2. M. Roser6 de juny del 2017, a les 19:35

    És curiós que una imatge gairebé podríem dir artística (el conjunt), sigui el record d'uns fets tan tristos...De joves tots ens volem menjar el món, després ell intenta cruspir-se'ns!!!

    ResponElimina
  3. Josep17 de juny del 2017, a les 16:15

    Per un costat els agraeixo que lluitessin contra el feixisme, però per l'altre lamento que passessin de llarg i no acabessin amb Franco, İnönü i Salazar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alyebard20 de juny del 2017, a les 14:06

      Sí, van fer curt. De cop els vells aliats van ser enemics i els enemics nous aliats.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)