El viatger templer

Miravet per Aris

El viatger templer s'ha llevat molt d'hora, encara no ha sortit el sol. Recull tot el que necessita pel seu viatge, sobre tot, que no es deixi el paquet pel seu germà! Així que enfila camí i creua tot Catalunya nord a sud, aconsegueix arribar al Coll de Falset sense cap problema; el viatger templer és especialista a perdre's a la que creua la Tordera. Durant el dia el sol ha anant fent el seu camí i ja s'alça sobre l'arc del migdia. El paisatge ha anat canviant de verds a terrossos. Ha creuat el Llobregat fa estona i ha vist la mola de la muntanya de Montserrat entre la boira. De tant en tant veu una torre de guaita sobre un turó o un poble envoltat de vinyes.

Ara des de Falset ja tot és baixada i arriba a Móra la Nova sense cap problema. Una forta abraçada al seu germà i li dona el paquet. Peten la xerrada, doncs fa dies que ell és fora de casa. Records de tothom i acaba acceptant el convit a dinar que li ofereix el cap del parc de bombers. Són una colla divertidíssima, tot i els seu fort accent del Sud, li fa molta gràcia això de que només ells dos facin vocals neutres. Però és reconeixen com a membres del mateix país; diuen bon dia i els responen bon dia. A més, els bombers han batejat als mosquits que els emprenyen al capvespre com a Ibarres en honor del president dels extremenys, i a l'hora del fato descobreix que el pitjor insult entre ells és dir-se espanyol. L'endemà com que no te presa fa camí a Miravet. El poble sembla desert, només troba una botiga oberta, tipus estanc, queviures i quiosc tot en un. Compra tabac i un parell de postals i el llibre El procés dels Templers catalans, Entre el turment i la glòria de Josep Maria Sans i Travé. Li sembla una d'aquelles casualitats estranyes, però ja que és a Miravet quin millor lloc, no? El viatger templer li demana a la mestressa on para l'oficina de turisme i per resposta li diu que no en tenen, però que demani a l'Ajuntament. I on cau l'Ajuntament? A dos carrers més avall. Aprofita i compra segells per a les postals, doncs en aquest poble desert igual no hi ha ni oficina de correus. Troba l'Ajuntament i només hi ha una noia darrera el taulell. Que tens informació del Castell? No, hi havia uns fulletons però s'han acabat. Que es pot visitar? No, estan fent obres i fins que no acabin no es podrà visitar. Cony, que vinc des de GRO per veure'l, no s'hi pot fer res? Ella li somriu i diu, pots provar-ho de demanar a l'encarregat, a veure si et deixa passar. Es diu Manel.

Merci guapa!

I el viatger templer enfila la pujada del castell, hi ha un moment en que hi ha un fort revolt i la carretera és estreta, d'aquelles que encanten al viatger templer. Sempre té la sensació que es caurà ell i cotxe per la pendent. Hi tal com mana la llei de Murphy, en el pitjor lloc del revolt és on es creua amb un cotxe de baixada que va a tota velocitat com si l'empaités el diable. Arriba a la porta del primer recinte. Aparca al costat d'altres cotxes , una formigonera i tot de sacs de ciment. Un cartell hi posa que reconstrucció i consolidació va a càrrec de la Generalitat. A la porta un de més petit d'aquells que prohibeixen l'entrada a tota persona aliena a l'obra i que porti casc, botes, etc. Admira la mola immensa de la torre central. Respira fons i entra. Està a punt de complir el seu somni. Dins el primer recinte hi ha uns arbres i a sota uns quants paletes que dinen. 

- En Manel? vinc a veure el castell.

- Acaba de marxar, a anat a dinar a casa (així que era el que una mica més i en fot fora de la carretera)

Què és la visita? ( visita?, quina visita?) l'arquitecte del departament de cultura? (jo?, arquitecte?) i no duu casc?( no, no acostumo) Ja n'hi deixem un. 

Així que agafo el casc de paleta que m'ofereixen i els desitjo bon profit i jo que tiro cap amunt cap el segon recinte i la plaça d'armes, pujo una bastida i m'enfilo a la muralla. Entro a la Torre de l'homenatge i arribo a la capella. Està plena de pintades i la decoració és barroca, de l'última ocupació del castell. No té res de templera, però és igual i canto fluixet Non nobis domine. Sento un calfred al clatell, com si hi hagués més gent però no hi ha ningú. Al final de la capella hi ha una porta petita que dona a una escala que puja a dalt de tot de la torre. Començo a pujar, però la sensació de no estar sol és més forta que la meva valentia i pujar una escala de pedra amb la trista llum d'un encenedor no em dona confiança. El viatger templer torna a la capella, surt al pati d'armes i es fuma una cigarreta. Els paletes ja van tornant. Els dona les gràcies i els dona el casc. Acabo fent el vermut a una plaça vora el riu i escric les postals. Davant seu te un bon tros de camí fins a casa. Es passa tot el viatge xiulant Non nobis domine...S'ha de deixar els esperits dels templers que reposin en pau a Miravet.

En Manel i l'arquitecte del Departament de Cultura encara es deuen demanar qui era aquella visita que va veure el castell de Miravet quant no es podia.