Una fira de quatre dies és molt llarga. I més si el perfil professional són rastafaris, nens descalços que corren sense control parental, alternatius que viuen a càrrec de la visa del papà i tenen i-phone.
Com que vaig tenir moltes hores mortes, en que el meu estand semblava una parada de la rambla en que veus passejar la gent, em va donar per prendre notes pel blog, petar la xerrada amb els expositors i reprimir les ganes de matar-ne a més d’un dels que corria per allà, gos inclòs ( bé el gos no, que no en te cap culpa).
Diuen que la poesia és fruit del dolor, però també pot ser fruit de moltes altres coses. Estava canviant la lluna.Va sortir-ne això ( que no s’acosta ni a poesia)
 |
| Desert Blanc, via Marta de Més enllà |
Neguit
Level 3
Neguit de perdre.
Neguit de no reconèixer que només
Jugàvem
Sense voler-nos fer mal.
Neguit de passar el límit.
Neguit de quedar-nos al llindar.
Neguit de quedar-me altre cop
Dret enmig del desert.
Sabent que a l’altre costat de la duna
Tu també et neguiteges.
------
Game over
Sóc idiota, no es pot perdre el que no es te
Només cal acceptar
El que et donen
Sense demanar res.
Només cal donar-se, tal com ets.
Sense que t’ho demanin.
Llavors, ja no hi ha neguit.
Només queden preguntes sense resposta
Que ni un ni l’altre es volen plantejar.
Sóc com sóc, ets com ets
I si mai necessites bit, rere bit, per a
Tenir algú a l’altre banda que escolti
Seré dret en mig del desert, donant respostes
O senzillament, escoltant.
A la que tingui més estona, una fabulosa descripció de com sobreviure quatre dies al paradís dels hippies sense matar-ne cap.
Les ganes d'escriure, d'explicar coses, no ens les han de treure ni els hippies ni ningú.
ResponEliminaòscar:: afortunadament, encara que en surti un reguitzell de parides. Gràcies per passar-te.
ResponEliminapau i amor, germà alyebard...tinc ganes de llegir la teva descripció del hippyes...no sé si son pitjor els okupes...
ResponEliminaEs una filosofia de vida ser hippy, potser mes adelantats a la nostra generació tenien una perspectiva diferent del que és la vida i el que és ser feliç aixo si no tan portada al limit.
ResponEliminaCal buscar-se en algun lloc, sigui al mig de la ciutat o en la inmensitat d' un desert, pero cal no perdre mai la capacitat de sorprendre's, de il.lusionarse i sobretot de compartir, escoltant o que t' escoltin, però assaborir la vida des de qualsevol racó.
I per cert el poema em sembla molt profund.
Sense fer cap valoració sobre els hippies (potser ho sigui un poc, jo...), et diré que m'ha agradat el poema, molt.
ResponEliminaDesconeixia aquesta faceta teva Alyebard...i mira, m'ha agradat molt! A veure si enviarem furgonetes plenes de hippies cap a casa teva per veure si ens tornes a delectar amb una poesia com aquesta!
ResponEliminaCaram, el que dóna de sí una fira; gens malament!
ResponEliminaSi tots els firaires s'inspiressin com tu... la muntanya de Montjuïc seria el Parnàs!
ResponEliminaM'han agradat els versos.
Ara espero la crònica dels hippies... no mercy!
Compte amb el que dius dels hippies que quan publiques un llibre amb el recull de poemes, hauràs de nomenar-los a la llista d'agraïments.
ResponEliminaAris: Pau i amor Aris! el dia que xoqui contra un okupa t'ho faré saber, de moment tinc més contacte amb els hippiperroflauta
ResponEliminaMarta: Tens raó, però del moviment hippie original ja queda molt poc; és molt fàcil anar de hippy amb la pasta del papà. Sobre la felicitat, tothom la busca on pot, cap problema. I gràcies per trobar bé el poema. I per la foto ;-)
Vida: Una cosa és ser una mica hippy (que tots en tenim una tirada) i l'altre és ser pollós. Gràcies per apreciar el poema
El porquet: No em vulguis tant de mal! És una faceta amagada, però per inspirar-me necessito altres coses, no més hippies.
Ferran: Les fires donen per a molt, especialment sí tens temps.
tirantloblog: Gràcies per l'elogi. La crònica és al forn.
Jpmerch: No estaria malament, però generalment es dediquen a la musa. 'Andra moi ennepe, mousa, politropon....
ResponEliminaQuines paraules més inquietants... Em sona una mica a nostàlgia? tristesa? por?
ResponEliminaSignat una hippieperroflauta (sense gos)!
Salut!
Doncs sí em de seguir amb moooooooltes ganes!!! Tot i que de vegades semblem idiotes!!!
ResponEliminahippiperroflauta (sense gos): Una barreja de les tres coses, potser? gran detall d'entrar al blog sense gos ;-)
ResponEliminaIris: Sempre endavant, però a vegades tot i acceptar que semblem idiotes, em fa una por terrible.
Repeteixo, com es diu més amunt, que aquesta fira almenys ha estat rica en temps i en inspiració.
ResponEliminaNo cal semblar idiotes perquè ja en som: reconèixer-ho és el primer pas per ser feliç.
Complexos a l'aigüera i avall.
"Sóc idiota, no es pot perdre el que no es te
ResponEliminaNomés cal acceptar
El que et donen"
No crec que siguis idiota en absolut.
Olga Xirinacs: Les fires, com totes les situacions, si un observa el que passa al seu voltant són plenes d'inspiració. Gracies, doncs ja dec haver fet el primer pas per ser feliç.
ResponEliminaSònia: Gràcies, només sóc idiota alguns dies més que altres, potser arribarà el que no en sigui en absolut. Però s'agraeix molt que no mi consideris ;-)
A la capital urgellenca de la comèdia en tenim /tenen molta experiència de "perro+bombo amb rastes que s'asseuen junts". I li puc dir que dóna per una enciclopèdia sencera, lo dels hippies...La part poètica m'ha agradat, cultivi-la!!
ResponEliminaCantireta: Crec que surten com els bolets, a GRO la temporada comença per les fires de Sant Narcís. Gràcies, la cultivarem doncs.
ResponEliminaGràcies, vostè és una bona persona.
ResponEliminaSamba Pa Ti
mariona
Helena arumi: Gràcies, però també puc ser un perfecte idiota o un grandíssim cabrón. Tothom és polifacètic. Gràcies per la cançó.
ResponEliminaCom era aquella cançó d'Ilegales...
ResponEliminaHippies, no me gustan los hippies...
(I no segueixo, que sinó encara li explotaran els motors de recerca del seu blog).
Que tenia alguna parada pel temps de Plors o què?
iaiapunkarra: No si dutxadetes i depilades ja m'agraden. No la paradeta era més lluny, a BCN.
ResponEliminapreciosos poemes!. Gracies.
ResponEliminaUns poemes emotius, que molts ens podem sentir identificats...
ResponEliminaJosepa i Anònim Gràcies per passar-vos.
ResponElimina