Fa dies que he decidit viure dins d'un exili interior. Gaudir de les petites coses de la vida que m'alegren. Un somriure d'una desconeguda mentre vaig a buscar el tren. Bona música. Fumar a les nits mirant la lluna. Fer que les bronques m'entrin per una orella i em surtin per l'altre. Somriure de bon matí per portar la contrària a tothom. Mirar-me la paret blanca del despatx amb carinyu i un somriure Zen. Com a bon empordanès, fer com les canyes i blincar-me, quan passi la tramuntanada em tornaré a posar dret. I els roures i els xiprers s'hauran esqueixat.
I de l'exili interior a l'exili exterior.
La mort fa uns dies de l'Elisabeth Eidenbenz, i que els 25 anys de la mort de Pere IV (Joan Oliver) han passat desapercebuts hem fan pensar que tenim encara un país de fireta, fruit dels atzars històrics, i que ens toca a nosaltres fer que deixi de ser-ho. Us deixo les corrandes d'exili per que hi penseu una mica. I una de les imatges, per a mi, més crues de l'exili. El pare i la filla mutilada que fugen d'un present horrible cap a un futur incert.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Com m'agrada el que dius, i els escriptors i músics que ens fas recordar i conéixer.
ResponEliminaGràcies, també pels comentaris de casa meva. Aviat, una traducció de poema. Ànims!!
El teu exili interior el trobo fantàstic. No cal que t'ho digui perquè suposo que ja deus saber que hi haurà tot de vicissituds en forma de fets o esdeveniments i de "persones" envejoses d'aquest exili que intentaran repatriar-te com sigui cap a les seves misèries i enveges.
ResponEliminaRespecte al segon exili, doncs, fantàstic recordatori. La foto la recordo d'haver-la descobert en un llibre sobre el tema (que la meva mala memòria ara no em permet recordar). I a tot això, m'has fet recordar un altre llibre que em va recomanar un amic sobre aquest tema (llibre que tampoc recordo).
Crec que jo també necessito un exili interior per a posar ordre al meu món exterior!
Gaudeix del teu exili interior, però torna aviat que hem de seguir intentant que aquest país deixi de ser de fireta!
ResponEliminaPotser si "acampéssim" ens farien més cas...
S'ha pentinat una hippy, aquest cap de setmana, o què?
ResponEliminaLa foto és molt trista però el poema banya de dolçor la tristesa. Aquesta entrada em fa pensar que la vida és lletja de mirar de cara, però viure-la amb una mica de poesia la pot fer suportable.
ResponEliminaHiniare
Aquestes Currandes les cantava en LLuis LLach, sempre m'han posat trist.
ResponEliminaBé, que ve Sant Joan, pots tirarli un petard al Gos beta! o un cohet i l'envies a la lluna!
Ànim! estic virtualment amb tu!
M'agraden les teves paraules i m'agrada sobretot, la responsabilitat que respiren. Perquè està molt bé que no ens agradi el món que ens ha tocat viure i el volguem canviar (tenim el deure de fer-ho), però no oblidant mai la gran sort que tenim de viure en pau. Tot i la crisis i les noves formes d'abús, tan sols nosaltres, podem canviar aquest país de fireta, que dius tu.
ResponEliminaAh! I el teu exili interior em sembla fantàstic!! Una persona somrient més al món...i això s'encomana! Genial!:)
Els exilis interiors haurien de ser matèria obligatòria a les escoles, perque de ben petits ens ensenyessin que exiliar-se mentalment no és un plaer: és una urgència, eventualment.
ResponEliminaBon viatge.
Jo al teu exili interior li dic La Bona Vida http://vida-labonavida.blogspot.com/
ResponElimina:)
Crec que m'exiliaré interiorment uns dies...
ResponEliminaJa que tenim la facultat de portar una doble o triple vida(potser tres serien massa), fas molt bé d'observar tantes coses com solen passar al dia sense pena ni glòria, però que a un imaginatiu/contemplatiu li omplen el cervell i li serveixen matèria per escriure.
ResponEliminaDefenses interiors contra les patacades.
Olga X.
L'exili interior, quanta raó tens. Molts ens sentim així. I caminem en silenci.
ResponEliminaEsfereïdora la imatge i també constatar que tenim un país de fireta, que no honora com es mereixen a aquells que ho han fet tot pel país.
Una abraçada!
Exiliar-te interiorment t'ajuda a conciliar-te amb aquest món de fireta, malauradament.
ResponEliminaQue tinguis un bon estiu ple d'exilis :)
Cantireta: Gràcies per passar-te. Espero la traducció!
ResponEliminaEl Porquet: A vegades mirar cap a dins va molt bé per veure el que hi ha fora. Tot i que les teves escapades són genials.
tirantlobloc: Que estigui en exili interior no vol dir que deixi el blog. I sempre miro que aquest país deixi de ser de fireta
iaia punkarra: No, però no m'hagués importat gens. Els exilis interiors ajuden a sobreviure la cruesa exterior.
Hiniare: Sí, la foto és molt crua, com la realitat; sort de l'art que ens ajuda a sobreviure.
Aris: Quanta raó, a mi em deixen un regust agredolç. Pel gos beta i al no-mànager els tinc reservada una traca valenciana d'aquelles tan grans!
Barcelona m'enamora: Benvinguda!, i sí hem d'encomanar més somriures!
Ferran: Si i no, crec que el millor és descobrir-los per un mateix ;-).L'escola t'ha de donar el material per a bastir-los.
Vida: He trobat un bon refugi. Gràcies. :)
Abdega: tants quants en vulguis, s'hi està molt bé.
Olga X.: Els exilis interiors ajuden molt a aguantar les patacades. Gràcies pels teus consells. Estic recopilant material.
Helena Arumi: Gràcies per l'abraçada. Amb l'esforç´de tots l'acabarem aixecant, tard o d'hora.
Joana: Bon estiu. Que sigui molt fructífer.
Que t' haig de dir ? jo que visc en un constant exili interior perquè és on trobo el meu lloc, on tot allò que em pertoca s' em presenta despullar de caretes i mascares, on puc ser jo mateixa sense donar cap explicació a ningú i sense que ningú em qüestione, es una filosofia de vida que cada vegada mes gent adopta potser perquè més enllà del que veuen els nostres ulls queda tot un mon de sensacions per explorar.
ResponEliminaUn somriure
Estic d'acord que cal exiliar-se interiorment de tant en tant. Els meus motius per exiliar-me (exteriorment) son afortunadament molt diferents, però la foto i el poema els sento a prop.
ResponEliminamarta: A que si està bé als exilis interiors? Són com oasis. Un somriure.
ResponEliminaSM: Crec que van molt bé per a veure les coses d'una altre manera. La imatge i el poema són essència d'exili.