 |
| Els nadadors d'Oweinat |
Síndrome post vacacional (SPV)?, collonades. El que passa és que durant uns dies hem pogut fer el que realment ens agradaria fer durant tot l’any. Llevar-nos quan el cos digui prou i no amb el timbre del despertador.
Fer-la petar i tenir converses interessants amb els amics; d’aquelles en que arregles el món mentre veus les flames del cremat com van pujant i baixant. Anar a veure les llàgrimes de St. Llorenç, tot i que hi havia lluna plena i sabia que no es veurien; però només pel pur plaer de pujar a Santa Coloma de Fitor i mirar la lluna per un telescopi i veure el somriure de dues criatures. Surar dins l’aigua fent el mort i només sentir el batec del cor i la remor de la mar. Menjar gelat. Llegir fins que el cor i la llum de la tarda diuen prou. Seguir un guia disfressat de monjo per Ripoll i veure una farga catalana per dins i sortir amb el caprici de tenir un parell de pistoles del XVII.
 |
| Pistola de Ripoll |
I llavors arriba que has de tornar i aguantar als mateixos imbècils que havies deixat al despatx i veure que ells no han gaudit de les seves vacances i continuen igual. Síndrome? El que jo vull és fer vida de ric, com tots. Que comença a fer fred, doncs m’escapo cap al tròpic navegant amb un 50 peus amb bona companyia ( o en solitari, qui va dir por?)
 |
| 50 peus |
Que estàs fart del Carib, doncs cap a fer un safari a Kenya o veure la cova dels nedadors a Oweinat i resseguir el camí de László Almásy (1) per la depressió del Qattara. Que fa massa calor, doncs cap a Suècia a veure els llocs d’Aurora Polar i després un cafè calent al Cap Nord (Noruega).
El que fa el cervell per a no matar als companys de feina. Recórrer camins imaginaris per llocs on voldria anar.
Per cert, el Porquet m’ha recordat que el dia que m’emprenyi faré el Camí de Sant Jaume de Galícia sortint des de la porta de casa, com es feia abans.
(1) NADADORES EN EL DESIERTO.
Ladislaus E. Almásy.
Península. ALTAIR Viajes nº 13 -Barcelona , Junio/1999.
294 págs.
Ladislaus E. Almásy.
Península. ALTAIR Viajes nº 13 -Barcelona , Junio/1999.
294 págs.
Jo no hi crec massa en això de la síndrome post-vacacional. Home, després de setmanes de fer el dropo, potser tornar-se a llevar a les 7h costa, però em sembla que no més que qualsevol altre dia. El que passa és que tenim molt 'cuentu'. En el meu cas, fa temps que no faig vacances de fer el dropo, ni massa llargues, i a sobre, les meves companyes de feina són la mar de maques, així que la tornada no se'm fa mai complicada. Això sí, al cap d'un parell d'hores ja se m'ha oblidat que he estat de vacances, ja que em posen al dia de totes les collonades que tenim pendents, i torno a estar capficat en la feina. No hi ha temps per a cap síndrome.
ResponEliminaTotalment d'acord: collonades! Foteses que semblen serioses en posar-los un nom genèric prou llarg com per poder fer sigles del mateix: SPV!
ResponEliminaAu va!
Quina mania a catalogar-ho tot i tothom! Això vol dir Santíssima Patacada al Ventre, quan te n'adones que comença el curs escolar i no tornes a cobrar la dobla fins al desembre! :-)
ResponEliminaQuan sàpigues com fer vida de ric tal com la descrius, ens donaràs alguna pisteta? Jo t'acompanyo encantada pel Carib... ;)
ResponEliminaQui va sentenciar que el trabajo dignifica era un imbècil. Ànims, Alyebard, ja falta menys per la pròxima pèrdua de vista (temporal) dels companys.
ResponEliminaXexu: Si et llevessis a les 05, patissis la Renfe i treballessis on treballo...Però no pateixo SPV, el que vull és ser ric i fer tot el que proposava ;) ah, i afortunat de treballar on treballes!
ResponEliminaTheresia: :D, jo el que vull és no patir el SPV i estar de vacances permanents!
cantireta: La del desembre?, però si ja està gastada!!!!
Rita: Cap problema, en un 50 peus hi ha lloc per a molta gent!!
Ferran: I encara sort que a la porta no hi han posat Arbeit mach frei que llavors si que m'espanto.( tu ja m'entens)
jo estic amb tu, el que de veritat ens aniria bé es ser rics i no tenir que treballar...
ResponEliminaAh, quina enveja poder tenir SPV... Jo he de patir SEAPSMV o Síndrome d’Escoltar als Altres Parlar de les Seves Meravelloses Vacances, quan m’he passat tot l’estiu suant a la ciutat i patint línies de metro tancades, i no he conegut unes autèntiques vacances des que tenia vuit anys i era feliç jugant amb els cosins al poble. La depressió tardorenca s’acosta...
ResponEliminaAris: Totalment d'acord!!
ResponEliminahiniare: Em sap greu. Vigila l'astènia tardorenca que és molt traïdora. Una de les meves millors vacances va ser al mas dels avis quan tenia sis anys!!!
Vida de ric sense ser-ho... aquest és el somni que tots tenim secretament (o directament, essent-ho en la seva totalitat!).
ResponEliminaAixí i tot veig que has tingut un estiu molt i molt complet i farcit de bons moments... aquest és l'estiu que m'agrada!
Eps, si t'emprenyes i et poses a caminar des de casa Camí de Sant Jaume cap a ponent fes-me un toc i quedem a l'alçada de Montserrat per a caminar plegats!
Porquet: Alguns moments més genials que altres, però el de la nit de Sant Llorenç va ser genial, espero que les dues criatures el recordin tota la vida. Fet! quan m'emprenyi quedem a Montserrat ( i sí, secretament tots voldríem fer vida de ric ;-) )
ResponEliminaEscolta, quan siguis ric, convida, no?
ResponEliminaYáiza: No patiu; així tindré excusa per anar fent viatges al carib!!
ResponElimina