dijous, 13 d’octubre del 2011

El valor de les coses - conte Zen-



Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, no faig res bé, que sóc maldestre i fins i tot estúpid. Com puc millorar? Què puc fer per a que em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre el meu propi problema. Potser després... i fent una pausa afegí. Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i potser et pugi ajudar.

E..encantat, mestre- va quequejar el jove però va sentir que altre cop l’havien menyspreat i les seves necessitats postergades.

Bé – va dir el mestre. Es va treure un anell que duia en el dit petit de la mà esquerra i donant-lo al noi. Afegí – Agafa aquest anell i pren el cavall que hi ha afora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per a poder pagar un deute. Es necessari que n’obtinguis per ell la major quantitat possible, però no n’acceptis menys d’una moneda d’or. Marxa ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El noi agafà l’anell i partí al galop.

Només va arribar, va començar a oferir-lo als mercaders. Alguns se’l miraven amb interès, fins que el jove els deia el que pretenia obtenir-ne per ell.
La majoria se‘n reia, i només un dels mercaders més vells va gosar dir-li que per aquell anell, com a molt podria obtenir-ne un dotzena de monedes de bronze o com a molt un parell de monedes de plata.

Després d’oferir la joia a tota persona que es creuava amb ell pel mercat – més de cent – i abatut pel seu fracàs, tornà cavalcant cap a casa del mestre.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix una moneda d’or, la podria donar al mestre per alliberar-lo de les seves preocupacions i llavors així rebre el seu consell i ajuda.

- Mestre- va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que m’heu demanat per l’anell, com a molt hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pogués enganyar a ningú respecte el vertader valor de l’anell.

- És molt important això que acabes de dir, jove amic- va contestar somrient. Primer hem de saber el vertader valor de l’anell. Torna a cavalcar i ves a casa del joier. Qui millor per saber-ne el valor, no? Digues-li que quant te’n dona per ell, però de cap manera acceptis de vendre’l per més que insisteixi. Torna amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar

El joier va examinar l’anell, el va pesar, el va mirar amb precisió. Llavors li va dir:
- Digues al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de cinquanta vuit monedes d’or pel seu anell.

- Cinquanta vuit monedes??!! –va exclamar el jove.
Sí- va replicar el joier- Jo sé que amb més temps podríem obtenir-ne més de setanta, però no ho sé... si la venda és urgent...

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.

Seu – va dir-li el mestre després d’escoltar-lo – Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, nomes pot avaluar-te vertaderament un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor?

I dient això, va tornar-se a posar l’anell en el dit petit de la seva mà esquerra.

14 comentaris:

  1. Bon conte... El coneixia, però sempre va bé refrescar la memòria. I que bo i que sa que és tenir algú a prop que et valori com mereixes, oi?

    ResponElimina
  2. Pam! Directe al cor del noi. Jo no el coneixia, m'ha agradat molt i molt.

    ResponElimina
  3. Ara em sent molt millor que aquest matí.

    ResponElimina
  4. Un bon conte per pensar-hi. Gràcies per compartir-lo!

    ResponElimina
  5. Com sempre, aquests contes són molt reveladors. Molts cops serà així com diu el conte, hi ha gent que no té ningú que li digui que val molt. Però tu també saps que no val per a tothom, que hi ha persones que no valen un ral! O com a mínim, que tenen els seus talents mooooooolt amagats.

    ResponElimina
  6. em va agradar la primera vegada que el vaig llegir, i m'ha alliçonat ara que hi he tornat. llàstima que tots partim d'una memòria tant selectiva que obvietats com aquesta es facin petites!

    ResponElimina
  7. Jo també el coneixia i algun cop l'he explicat a persones que he pensat que necessitaven escoltaven escoltar-lo. Tot i així, més d'un cop ens l'hauríem d'explicar a nosaltres mateixos, oi? A vegades no ens valorem prou o pensem que no som capaços de segons què quan en realitat sí que ho som...
    Si algun dia necessites que te l'expliqui... ja ho saps! :)

    ResponElimina
  8. M'ha agradat molt realment és un bon conte ! reconforta educa i fa pensar!

    ResponElimina
  9. Un conte que ens ensenya molt. Ja l'havia sentit però fa molt de temps i ja no el tenia present. Aquest és d'aquells per rellegir en moments que els ànims estan pel terra.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. He tingut un calfred i un somriure m'ha il·luminat la cara en llegir el final. Jo no vaig saber quant valia fins que me'n vaig anar a treballar en una escola d'adults. He après a fer de tot, amb gent de 70 anys. Un petonàs!

    ResponElimina
  11. I és que la gent que tenim pel voltant ens poden fer enlairar ben amunt o enfonsar-nos en la misèria. És així de trist i de real, però la nostra vida està feta de casualitats i en aquestes casualitats està la gent amb la que ens anem creuant i acompanyant. N'hi ha de valuoso i que ens poden ésser de gran ajuda. Malauradament n'hi ha d'altres que més valdria que ens n'apartéssim ben lluny.

    ResponElimina
  12. A tots: Imagineu si devia anar de bòlit que no us vaig contestar. Les meves excuses. I m'agrada que us agradés el conte. Zen.

    ResponElimina