El valor de les coses - conte Zen-

Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, no faig res bé, que sóc maldestre i fins i tot estúpid. Com puc millorar? Què puc fer per a que em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre el meu propi problema. Potser després... i fent una pausa afegí. Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i potser et pugi ajudar.

E..encantat, mestre- va quequejar el jove però va sentir que altre cop l’havien menyspreat i les seves necessitats postergades.

Bé – va dir el mestre. Es va treure un anell que duia en el dit petit de la mà esquerra i donant-lo al noi. Afegí – Agafa aquest anell i pren el cavall que hi ha afora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per a poder pagar un deute. Es necessari que n’obtinguis per ell la major quantitat possible, però no n’acceptis menys d’una moneda d’or. Marxa ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El noi agafà l’anell i partí al galop.

Només va arribar, va començar a oferir-lo als mercaders. Alguns se’l miraven amb interès, fins que el jove els deia el que pretenia obtenir-ne per ell.

La majoria se‘n reia, i només un dels mercaders més vells va gosar dir-li que per aquell anell, com a molt podria obtenir-ne un dotzena de monedes de bronze o com a molt un parell de monedes de plata.

Després d’oferir la joia a tota persona que es creuava amb ell pel mercat – més de cent – i abatut pel seu fracàs, tornà cavalcant cap a casa del mestre.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix una moneda d’or, la podria donar al mestre per alliberar-lo de les seves preocupacions i llavors així rebre el seu consell i ajuda.

- Mestre- va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que m’heu demanat per l’anell, com a molt hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pogués enganyar a ningú respecte el vertader valor de l’anell.

- És molt important això que acabes de dir, jove amic- va contestar somrient. Primer hem de saber el vertader valor de l’anell. Torna a cavalcar i ves a casa del joier. Qui millor per saber-ne el valor, no? Digues-li que quant te’n dona per ell, però de cap manera acceptis de vendre’l per més que insisteixi. Torna amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar

El joier va examinar l’anell, el va pesar, el va mirar amb precisió. Llavors li va dir:

- Digues al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de cinquanta vuit monedes d’or pel seu anell.

- Cinquanta vuit monedes??!! –va exclamar el jove.

Sí- va replicar el joier- Jo sé que amb més temps podríem obtenir-ne més de setanta, però no ho sé... si la venda és urgent...

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.

Seu – va dir-li el mestre després d’escoltar-lo – Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, nomes pot avaluar-te vertaderament un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor?

I dient això, va tornar-se a posar l’anell en el dit petit de la seva mà esquerra.