Dotze d’octubre. Res a celebrar

Jo pensava passar-me el dia fent el gos aprofitant que 

els colonitzadors em donen un dia de festa, tal com un 

Brassens qualsevol...

Le jour du Quatorze Juillet

Je reste dans mon lit douillet.

La musique qui marche au pas,

Cela ne me regarde pas.

Però la guardiana de la cova tenia una altra cosa programada...

Fa temps que li rodava pel cap que el petit despatx s’havia de 

convertir en la cambra de la nena. 

Es el problema de tenir parelleta.

Hi ha un moment que els has de separar. 

I jo, burro de mi, pensava que tenia molt, molt de temps per endavant.

Posem, quan li comencin a créixer els pits i vulgui un espai per a ella.

Il·lús.

El gran ara comença a tenir deures i la petita,

com a bona fèmina,

li dona per jugar amb tota la parada de barbies, winxs, 

i demés nines just quan l’altre ha d’estudiar. 

El resultat normal és: - Mamaaaa, la M. no em deixa fer els deures

 – Maamaaaa, el tete no em deixa fer una aventuraaaa.

I clar, a la guardiana de la cova li va venir la urgent necessitat 

de remodelar cambres i canviar les coses de lloc. 

Ja fa dies que va aparèixer i em diu: He anat a comprar mobles 

per la nena. Merda! 

Això vol dir, que adéu despatx. És a dir, adéu a l’últim racó de 

casa on em podia refugiar amb les meves cabòries. 

Llavors va venir la fase desembaràs:

- He vist uns prestatges de color 

cirerer al Bauhaus, que els d’IKEA només els fan en blanc.

(traduït del femení al masculí vol dir: Ves al Bauhaus, 

troba els prestatges que t’he descrit de manera 

superficial, munta’ls i trasllada tots els llibres 

del despatx al menjador.) 

Així es va fer...total no ha de ser pitjor que 

muntar uns d’IKEA.

I tornant al 12-O. 

lleva’t - mmm, vull dormir més, que ahir vaig

aprofitar per estudiar fins les dues.

És que soc UOCu, però això és una altra història.

Però si et vaig dir fa dies que avui mouríem els 

armaris 

(traducció masculí al femení: 

devia posar cara d’escoltar-te,

però no recordo res d’això, glups)

Així que després de buidar de tot i més 

– ei, mira el CD de Farinelli que no trobava-

i si llencem aquestes bosses que ja no portes? 

I si es tornen a posar de moda? Perquè 

guardes aquesta samarreta vella?

 – coi, la meva samarreta de la sort!-  on deuen ser els 

meus calçotets de la sort per a sortir a lligar?...

Bé, ara es tracte de moure un armari en una altra cambra,

que està en angle recte a la de l’armari 

i que té el sostre més baix.  no passarà i per tossudes les 

ripollesses. 

Però de moment les possibilitats de canvi de la matèria de la 

física quàntica no són aplicables als armaris.

Així que després de demostrar-li empíricament que no passava, 

es va aplicar el pla B: desmuntar-los.

Sembla senzill, però els dissenyadors de mobles tenen la mania 

d’amagar els cargols, visos 

i demés coses que aguanten les estructures en els racons més

insospitats. 

Això vol dir que per a desmuntar els laterals has de treure primer

els calaixos i per a treure els calaixos has de desmuntar les portes.

Arggg. 

I precisament el dia que el necessites el tornavís elèctric s’ha quedat 

sense bateria. 

Doble Arggg.!

Així que ha base de petites recarregues, entre porta i porta, 

entre lateral i sostre i base aconsegueixo desmuntar-lo,

traslladar-lo i muntar-lo. 

Crec que en aquest moment ja estic deshidratat, 

doncs suo per tots els porus des de fa hores.

Finalment els dos armaris són a les seves respectives noves cambres,

ara només falta moure l’armari cantoner

d’un costat a l’altre. I sense buidar!!.

Recordo haver llegit que es té més força a les cames que als braços, 

així que faig una mica d’espai, mi recargolo, m’assec a terra i a força 

de cames el vaig movent mil·límetre a mil·límetre.

Llavors toca fer-li el gir. 

Aquest cop amb els braços i fent baixar tot el santoral i totes les

divinitats greco-romanes i egípcies. 

no estàs content de tota la feina feta? em diu la guardiana de la cova.

Sí, molt, però tinc agulletes a llocs que no sabia que podia tenir-ne. 

I arriba la matinada del tretze, sona el despertador i tot fent el commuter 

me’n vaig al despatx.

A veure quina cabronada m’ha preparat el Gos Beta i el No mànager.

Zen.