Forgotten sunglasses

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- Mama, mama!

- Què vols, Laura?

- Aquella senyora s'ha deixat les ulleres!

- Doncs l'avisarem.
La meva filla de quatre anys ve corrents, amb les ulleres a la mà - Mama, guaita, hi ha uns  ulls dibuixats - crida tota feliua.

Els ulls dibuixats de les ulleres em miren fixament i també tot el que els envolta. Llavors d'un racó de la memòria em ve la veu de l'àvia Quitèria, la de Menorca - És una bubota que ha perdut ses ulls. Si mai ajudes una bubota es bé que li facis te'l tornarà doblat i es mal que li facis te'l tornarà manco vegades. No s'ha de fer babarotes a ses ànimes des purgatori.

Així que segueixo el consell i acostant-me a un tamariu que hi ha al final de la platja l'ensenyo a les ulleres i també el que l'envolta; perquè la bubota en tingui un punt de referència. El tamariu florit, a la tarda, deixarà anar tot el seu olor i la bubota podrà trobar-lo amb el nas. Deixo les ulleres a la branca més baixa, per que siguin fàcils de trobar.

- Laura, vols un gelat i anem als gronxadors?

- Sííí,  crida i arranca a córrer cap a la parada de gelats - Ella ja no pensa ni amb la dona que camina platja enllà ni en les ulleres.

Surto a la nit, a fumar-me un porro sota l'olivera del pati. I a contar estels. He agafat una flassada vermella per si refresca. 

Entre les arrels hi ha un paquet. No recordo haver-hi deixat res. 

Estripo el paper sense respectar els plecs ni el cel·lo. Dins, un gosset de peluix, igual que el que va perdre la meva filla fa una quinzena, també una tarda que vam anar als gronxadors de la platja i a menjar un gelat. I una arracada de plata, igual a la que tinc desada al tocador, que era de l'àvia de Menorca i que no em podia posar doncs feia anys que n'havia perdut la parellera.

Ja el teniu preparat?

xiulet de contramestre

Ja el teniu preparat? A casa som gent de mar i en comptes d'aquests xiulets petits i ridículs que fan servir els àrbitres de futbol o els llargaruts de policia anglès farem servir el que tenim.

Un xiulet de contramestre, de quan és feia la carrera de Cuba i les Antilles amb bric-barques, pollancres, fragates i bergantins. Té un so agut, punyent i costa de fer-lo sortir. Té trampa, com la majoria de les coses de la mar. S'ha de jugar amb el tremolor de la llengua al bufar per arrencar-li la nota i la mà que el sosté obrint-se o tancant-se sobre la boia fan pujar el to de greu a agut.

Pensat per que et sentin a dalt de l'arbrada de la major, una vintena de metres sobre el pont en plena tempesta i on la veu es perdria. Per donar ordres a la marineria, concretes, al moment. Caçar rissos de sobre-juanets, amollar escotes o preparar-se per un timó a la via, no fos cas que el perroquet o la botavara encalci algú i el tiri borda avall cap a la mar color de vi.

Gracies a això, ni 10.000 watts de so podran aturar-lo. No seré a Madrid al partit, però a casa xiularem igual.  De fet, des de 1925 que xiulem per a existir.

I un suggeriment, xiuleu d'esquenes al camp, els que hi sigueu; que les fotos no tenen só. I tothom d'esquenes és una bona portada al New York Times.

Notícies, notícies (fresques?) !

A tots els porcs els arriba Sant Martí

El rumor va saltar com una espurna la darrera Alimentària. Ara, en part, entenc que el Gos Beta  es poses tant nerviós. I el que era un rumor ja és noticia des de fa uns dies. El No Mànager ha estat destituït i ja no mana, l'han enviat a un despatx interior i portarà... Bé no se sap que portarà, perquè des del dia que li van dir que plegués que està malalt i no ha vingut per la casa de bojos on treballo. 

De fet la nova situació tampoc ha portat cap novetat, tenim un nou mànager ( que oportunament rebatejarem) però com que també porta una altre cosa oficial només ve un parell de cops per setmana. Això sí, la seva secretària diu que és accessible i de fet quan es va presentar per sorpresa a la darrera edició del paradís dels hippies a BCN ( Biocultura) va, no us ho creureu, saludar-me!!!

Bé, ara a l'espera de com acaba tot, si deixo de mirar a una paret blanca, si he d'aguantar gaire al Gos Beta i si finalment deixo de fer feines absurdes. La darrera: El Gos Beta va contractar a uns amics del No mànager per a fer les fotos oficials de l'alimentaria. La meitat són impresentables. Mogudes, desenfocades, balanç de blancs mal fet. Fosques o sobre exposades, i mireu que servidor no en té ni idea de fer bones fotos, però amb les reflex que corren fins i tot les hagués fet més bé. Total que es despenja en que trii les fotos per empreses i actes i etc. Un cop ordenades se li gira l'olla i em canvia el criteri, fins el punt que vaig a la cuina un moment, demano suaument que em deixin obrir el calaix on hi ha un ganivet gran i mato una ampolla d'aigua. Un sol cop de ganivet. Ja està. La cap d'administració encara es posa blanca com la cera quan hi pensa. 

Finalment, quan per tercera vegada aconsegueix decidir quin criteri s'ha d'aplicar fa que les envii a les empreses. El Gos Beta es pensa que em fa la punyeta. El que no ha vist és que la majoria d'empreses han contestat agraint el detall i fins i tot un parell m'han qualificat directament de solete ;) Per tant quan es trobin al nou mànager i li comentin, el detall és meu no del Gos Beta :D

I ara que he retornat al blog espero ser més constant. Suposo que necessitava una descompressió. 

Liebster Blog Award -actualitzat -

Encara que uns dies tard, compleixo amb el ritual. 

Primer de tot, agrair tant al Porquet de Sant Antoni i a la Cantireta que considerin aquest blog com a llegible, no infumable i que no és perjudicial per a la salut mental del lector. Actualització: I a l'Helena Bonals.

Sincerament, no m'ho esperava i ha sigut per partida doble triple!. Llavors és quan et dius, doncs això de plasmar per escrit les teves coses no ho deus fer tant malament. Així que moltes gràcies pel reconeixement i per passar-vos per aquí de tant en tant i deixar els vostres comentaris. 

1- Per començar és necessari copiar i enganxar el logo del premi en el blog propi.    Fet, ha costat, però fet.

2- Fer un enllaç al de la persona que t'ho va concedir. Fet, per partida doble.

3- Cal triar cinc blogs que et semblin interessants i no arribin als 200 seguidors. No és necessari argumentar aquesta elecció, però sembla convenient fer-ho en pro d'una major informació per als visitants. 

Ara és quan et foten en un compromís. Veureu, m'agrada molta gent de la que corre per aquí i reduir-ho a cinc, que voleu que us digui. Si els visito i els deixo comentaris és que els trobo especials. Però la meva difícil selecció és aquesta.

1- Una cosa molt gran en una de molt petita Una joia, treu el suc a cada poema que hi posa. I no oblideu els seus altres blogs.Pels amants de la poesia.

2- Barcelofília Un racó per a descobrir la Barcelona dels pares i els avis, i algun que altre besavi.

3- Encara estem així? Pel seu domini del relat curt, mordaç. 

4- La mano blanca de la luna Trobo molt interessant el que escriu i com ho escriu. 

5- ...No esperis res de mi i no et decebré... Escriu de la mateixa manera que viu, des del fons del cor.

4- Deixar un comentari en els blogs nominats, informant de la concessió del premi i dels passos a seguir. Després de fer això un queda lliure per desentendre's i dependrà dels nominats el que la cadena continua o s'extingeixi. Per descomptat, no fa falta aclarir que ningú està obligat a acceptar el premi i, molts menys, a continuar el "encadenament". Fet

5- Lògicament, publicar en el propi blog el reconeixement de Liebster Blog.  Fet

Tot fet? Sí? doncs abans que el gos beta vegi que faig coses més interessants que classificar fotos i posar-els-hi nom, us deixo. 

Que tingueu un bon cap de setmana. 

Ara a esperar que el premi serveixi d'estímul i torni al blog amb més ganes.

Un 14 d'abril més...

La seguretat primer!

Si l'avi campetxanu que surt a les cares de l'euro l'hagués llegit de petit, la seva família no tindria aquesta fal·lera de fer-se mal amb armes de foc.
Sobre sí és normal psicològicament parlant que algú que ha matat el seu germà amb una pistola tingui aquesta fal·lera per la caça major... Doncs ni sóc psicòleg ni m'atreu la cacera.
Caçaria per menjar, com s'ha fet durant anys a casa. El meu avi era caçador de conills, perdius, faisans i senglar. I després d'anar de cacera amb la colla tornava i cuinava el que havia caçat (si caçava alguna cosa). Sempre he cregut que era més l'excusa per marxar de casa de bon matí, esmorzar de forquilla, fer córrer els gossos i caminar per la muntanya. I si hi havia sort, ho cuinaves i t'ho menjaves. Que et posin davant de la peça a 20 metres no és caçar. Perquè, l'elefant després, se'l mengen? Si vol sentir la tensió de la cacera i cobrar una presa que faci fotos, que surti a lligar o que els caci amb llança

I la festa qui la paga? ah, despeses de representació...

Llavors que no s'estranyin si cada catorze d'abril enyorem l'avi Macià al balcó

Catalans!!!

Bé, de fet, tot i la ironia, el diari The Guardian ja va publicar el proper mapa d'Europa. I més d'una cancelleria ja ho està mirant. Si no, a què les portades "patriòtiques" de la caverna mediàtica:

Només un petit incís, en els anteriors mapes irònics de The Guardian, El Reino de España sempre sortia sencer, però si fins i tot els publicistes de McDonald's se n'han donat compte. La seva publicitat és diferent a Barcelona i a Madrid.

Au, que acabeu de passar un bon catorze d'abril...
Per cert, no cerqueu l'empresa de safaris a Internet, casualitats de la vida, quan a començat a córrer la foto la pàgina ha caigut(??) i el seu perfil de facebook s'ha tancat (??)

Is good to be the King

Alimentaria. Pinzellades -2-

Autocontrol (costa!!)

Bé, altre cop un full en blanc. De fet és per omplir la pantalla del PC amb alguna cosa que s’assembli remotament a feina. 

És el problema de tenir el Gos Beta amb visió directa sobre el teu espai de treball. A més de molt incòmode per a treballar, és fruit d’una decisió presa per a humiliar-nos. Tan a mi com al company de feina que també mira a la paret. Però tal dia farà un any i la virtut és saber que no puc canviar al Gos Beta, i el que he de fer és adaptar-me a les circumstàncies. (però costa!!).

Segona tongada de pinzellades d’alimentària.

Pinzellada:

Un grup d’empreses del Pallars decideix fer una presentació conjunta dels seus productes. Es queixen amb raó que tothom coneix la Vall d’Aran, però el Pallars és el gran desconegut. 

Com a conductor porten a un presentador de TV3 que és d’allí. ( deu ser famós, però com que és d’esports em prou feines em sona, que voleu que hi faci, no miro gaire els esports.) 

La presentació va fent a bon ritme i el Gos Beta fa estona que està llepant el cul a tot de caps intermedis del Departament. De manera tan servil que aviat el seu cap semblarà un aparell de fer colonoscòpies.  Com a mínim no emprenya i és a l’altre costat de sala. Així que jo tranquil. A més és ple de públic i d’això es tracte.

Sento que parlen darrera meu, fins i tot em sona la veu, però no en faig cas, doncs ningú m’ha cridat pel nom i fa estona que hi ha tot de gent al passadís mirant el xou de cuina. Es sent molt de brogit de gent darrera.

Algú em clava les urpes a l’espatlla i em giro de cop a punt de replicar-ne alguna de fresca. 

De fet, el meu espai de seguretat i confort és més ampli del corrent. Potser perquè sóc de poble i ens saludem cridant-nos d’una punta a l’altre dels camps. No m’agrada que envaeixin el meu espai. Excepte família i persones autoritzades. No entenc aquella gent que no et coneix de res i et posa la mà a sobre. Com si haguéssim compartit plat i llit, ves. Altre cosa és que em vulguin seduir i jo m’avingui. Però el meu sentit aràcnid funciona i no començo la maledicció que faria tremolar als Déus de l’Avern abans de començar a girar-me per veure qui em subjecte per l’espatlla. Resulta que és el No Mànager ( d’aquí que em sonés la veu, però com que fa més de dos anys que no em parla directament). Ve acompanyat d’una dona prou guapa, (segur que no és la seva, pel que m’ha arribat és un rot i malcarada com ell) i suposo que Ella li ha demanat qui era el que xerrava i per això s’ha dignat de tocar-me ( Ecs, deu pensar ell, tocar algú al meu servei i a sobre catalanoparlant, sis-plau que no tingui cap malaltia contagiosa, com pensar per ell mateix...) 

Em torna a preguntar – qui és? Així tal com raja. (Ei, No mànager, tinc nom. Fins i tot el cap de gabinet del HC i la cap de protocol saben com em dic i el fan servir quan es dirigeixen a mi)

-         - No ho sé. És un presentador de TV3, però no el conec. No miro els esports.

Per a tota resposta fa una ganyota i em deixa anar. Respiro, inspiro, respiro, inspiro. ZEN

Marxa.

No aconseguiràs que torni a fumar com fa dos anys. Em vaig sentir dient – doneu-me un cigarro o el mato!!- Prova superada.

Alimentaria - pinzellades - 1-

Al principi va ser la paraula. Bé així és com haurien de començar les bones històries. En aquest cas  només és una mostra del que dona una fira. Uns quants aforismes deduïts de l’observació i petites pinzellades per anar fent boca:

Quan més gran és una empresa, més curta és la faldilla de l’hostessa.

Corol·lari: Deus vendre una merda de producte s’hi m’has de distreure amb pits i cuixes.

Com més gran és el complex d’inferioritat del que mana més crida als de baix i més fa la pilota als de dalt.

Corol·lari: M’he passat la fira esquivant bronques i veien com el nivell de llepar pot ratllar el sublim.

Pinzellada: L’HC assisteix a una presentació gastronòmica. No vol seure, hi ho deixa ben clar que vol estar a peu dret al costat d’una de les taules tipus aeroport.  Demana una aigua, li portem i el deixem fer. Al seu costat els seu equip. Pel que sigui ,no vol ser el protagonista i vol gaudir de la xerrada.  Sóc a l’altre extrem de sala de tast. De cop apareix el NOmanager i m’etziba: Una cadira pel Conseller! Per què el deixes a peu dret!  – Ho ha demanat ell, no vol cadira. (Zas en tota la boca, haver estat aquí quan tocava) Morros durant un parell d’hores. A mi ...

Pinzellada:

Inauguren SS.AA.RR. els  Prínceps de Girona, Senyors de Montblanc i etc. (la resta de l’Estat els diu d’Astúries) però tot i que són campetxanus em continua caient més bé el petit príncep, aquell es conformava amb un xai dibuixat.  I aquests van embolcallats  amb uns armaris mirall amb pinganillo que t’aparten literalment a cops de colze. Quant més gran és el personatge més nerviosos és posen els intermedis.  Com que dins la cadena tròfica jo sóc d’un esglaó molt baix no m’afecta ni em poso nerviós, fa anys que sé que caga el rei i caga el papa que de cagar ningú s’escapa. Em poso al costat de l’estand i miro com passen. Hi ha programat un acte a la mateixa hora, però evidentment amb tot l’escàndol mediàtic ni pensem a començar. No val la pena. Quan deixin de fer fotos protocol·làries  començarem. Apareix el GosBeta i m’etziba: Perquè no han començat. Són les 11: 05 i al programa hi posa a les 11:00 i l’assenyala. ( nota mental: no som suïssos i tothom li mira el nas nou a la Leti. ) Resposta continguda: Gos beta, cuida’t del teu i jo del meu ( traducció: No m’emprenyis ni vinguis a fer-te el gran cap) Em crida, - Alyebard si t’has de posar així de nerviós t’envio a casa. – No ho estic gens. Millor que m’enviïs a Olivaria que estaré més tranquil i igual et torno a salvar el cul com aquest matí-  rebufa com una balena i marxa.

Hores més tard em castigarà a l’exili al Saló Olivaria, però el que no sap és que hi estic més tranquil, hi ha accés a Internet per a mi sol, peto la xerrada amb les empreses, que sempre aprenc alguna cosa nova i a sobre descobreixo que la germana de la productora d’un dels millors olis d'oliva ecològics del món és pèl-roja natural i que guiant-la cap on és el bar em posa 10 anys menys dels que tinc! ( de la il·lusió que em fa ho poso al twitter).   Qui no és vol alegrar el dia és perquè no vol. La resta és Zen. Continuarà...