dilluns, 27 d’abril del 2009

Tancant el cercle


Fa anys, quan compartia pis d'estudiant; es a dir entre la primera pedra d'Stonehenge i la culminació de la Catedral de Girona; que tornant d'una farra amb els companys vam entrar en un bar al costat del pis que compartíem. Era un d'aquells bars de paletes, escombriaires i demés gent matinera. Amb tapes de ronyons al xeres i cap i pota; de barreja de moscatell i anís o mitjana de cervesa a les cinc del matí. Devia fer poc menys de mitja hora que havien obert i nosaltres si que entrem fent esses, els ulls vermells de no dormir i freqüentar tots els ambients de mala mort estudiantil que es podia en aquella època un dijous a la nit. I nosaltres que entrem i diem: Bona nit. Embriacs però educats. Es clar que per a tota la parròquia del local en aquell moment era ja BON DIA Se'ls va posar fatal, ningú ens va dir res però el silenci que es va crear es podia tallar amb un ganivet. Vàrem ser classificats en un instant com a paràsits socials, desferres humanes i mainada que no faríem res de profit en la vida ni que visquéssim mil anys en cada una de les reencarnacions. El passat divendres, anava jo cap a l'estació de ferrocarril en aquella hora en que no han acabat de posar els carrers, i m'anava trobant petits grups d'estudiants que retiraven cap als seus caus en diferents graus d'alegria que anaven des del somriure estúpid al coma etílic. Anava jo esquivant parelles grapejant-se a peu de portal, vòmits cervesers i saltant-me semàfors en vermell per a no fer tard. Em va donar temps de fer un cafè ràpid a la cantina de l'estació. Començava a assaborir el gust del cafè quant al meu costat es plantifiquen dues noies amb els seus corresponents caçadors de mamuts enganxant-les pel cul i la pitrera i sento BONA NIT. Em vaig dir a mi mateix, Noi, ara si que s'acaba de tancar el cercle i tu ets a l'altre costat. No en va tant les noies com els seus caçadors em van avaluar com a dinosaure encorbatat.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Recomanació Literària

Ramon Erra, 'Desfent el nus del mocador' (La Magrana). Premi Salambó de narrativa en català. Finalista del Premi Crexells. Premi Qwerty 2008, categoria millor autor revelació en català.

És que demà és Sant Jordi i abans que llenceu els diners amb qualsevol aprofitat mediàtic, millor que compreu un bon llibre.

missatge subliminal ?



No, no és un fotomontage, la imatge és de la web del Departament d'Estat del Govern dels Estats Units d'Amèrica. Que potser estan enviant un missatge subliminal a algú? Potser és que no estem acostumats a veure-la així. Ben alta, ben dreta, ben sola. A que fa goig, no? Potser un dia no tan llunyà serà realitat. Especialment si ens continuen tractant així cada dia. noteu que he tingut un viatge entretingut?. Gentilesa de RENFE, ADIF i el MINISTERIO DE FOMENTO. GOBIERNO DE ESPAÑA.


Com diu Margaret Mead "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". No dubteu mai que un petit grup de ciutadans reflexius, compromesos, poden canviar el mon. És més, és l'única cosa que ho ha fet . traducció pròpia, s'accepten millores :-)

dilluns, 20 d’abril del 2009

Dinosaure


El passat dissabte vam tenir finalment sopar de "monos" els pocs que quedem en actiu; per cert, DOME, encara t'esperem per sopar!! :-), esclar que amb tanta tecnologia i GPS es devia perdre i encara deu ser per Matalascabrillas del Duque. I després de riure i tripejar una bona estona i ventilar-nos tres (3) ampolles de xacolí; és el que passa quan sopes a un basc, vam decidir continuar petant-la al pub anglès de la cantonada. Fosc, amb màquina de dards, Bombardier i Michael's de pressió, la cosa prometia, fins i tot tenien Saphiro i Bombai Blue pels amants del Gin. Però al cap d'una estona... La sensació de sentir-nos observats i no precisament per guapos, de fet el més gran de tots té un pacte amb el diable i no aparenta l'edat real que té i era a l'únic a qui somreia lascivament la cambrera. Ens estaven observant per que érem uns dinosaures, mitja dotzena de quarentons a qui les dones han donat permís per sortir de nit envoltats de nenes guapes de no més de trenta anys, les de mes de trenta tenien pinta de demanar-te cinc mil i el llit. La música molt bé, però de cada cinc cançons només en reconeixíem una de l'època daurada del Platea. I a sobre vam recordar que Palladium ja està enderrocat seguin l'ordre del Tribunal Suprem; però com pot gosar un tribunal permetre que s'enderroques, si hi haurien d'haver-hi posat una placa commemorativa: Aquí va ballar-hi Alyebard dalt del pòdium disfressat de Senador Romà amb un dildo de dos caps com a ceptre. I a sobre vam tornar tots a casa abans de les dues. Definitivament, els dinosaures no es van extingir, van fer una mutació i és en el que es converteixen els casats a partir dels quaranta quant surten en grup els dissabtes a la nit.

dijous, 16 d’abril del 2009

En ropa de faena



Doncs això, demà deixarem la corbata a l'armari, i tal com ens ha dit el nostre mànager, demà anirem tots en brigada cap el magatzem de la setena planta, allà on van a parar totes les andròmines, els plafons vells, les capses amb milers de bosses que un geni (ja jubilat) va encarregar sense el logo del departament, fa anys i que ningú encara ha tingut el valor de llençar directament. Les capces polsoses i potser algun cadàver dins d'un armari. Total com que que qui no te feina el gat pentina, ha tingut un moment d'inspiració i s'ha plantat al magatzem. I es clar, un CEO que s'aprecii a ell mateix no pot permetre tal desordre. Però, no ens traslladem d'edifici aviat?, doncs quina pressa hi ha en endreçar-ho si n'haurem de llençar la mitat dels trastos en el trasllat. O penses endur-te les olivetti lettera que hi ha a l'edifici nou? No si ja m'ho deien els avis, nen, fes carrera que no t'hauràs d'ajupir
Em sembla que m'enduré un mega entrepà d'aquells, cantaré Soy minero i llençaré piropos a les meves lectores ( si n'hi han)

dimarts, 14 d’abril del 2009

Avui hauria de ser festa

Temps era temps, hi havia una vegada...







A tots aquells que van viure el somni, que van fer-lo possible, que el van defensar i en pagaren les conseqüències, als que van guardar la flama amagada per que la nit no fos tan fosca, els que conservaren els mots, als que hem agafat la torxa per passar-la als que venen darrera quant ens manquin les forces.

dijous, 9 d’abril del 2009

La via


Avui els pocs commuters que anàvem a treballar parlàvem del nou canvi de govern. El d'ells, el que gestiona la RENFE, i si el nou ministre estaria més receptiu a les nostres queixes o seguira la cosa igual i hauríem de tornar a muntar un sarau com l'altre vegada. I es respira un aire nou, em perdut la por a la RENFE; ens seguirà putejant però hem vist que com deia Margaret Mead, "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". I que en el fons la petita xarxa social que em establert funciona, i que el llistó de les il·lusions és alt, i correm el risc que si no aconseguim la fita ens desil·lusionem, però jo ho veig d'una altra manera. A molts els caurà la vena. Quant torni a petar tot, quant les infraestructures ja no donin per a més, quant la nova ministra de cultura repeteixi que l'espanyol viu ofegat a Catalunya li recomanarem que agafi el metro a escoltar amb que parla la gent, jo aprofitaré ver veure si em saluden els seus pits. I el califa ascendit a ministre que voldrà tornar a coordinar a les autonomies que es passi pels jutjats per veure les piles d'expedients acumulats seguint el procediment administratiu/judicial espanyol. Fa temps que internament sé que la via estatutària està acabada, i com jo molts, el que passa és que ara ens atrevim a dir-ho en públic. L'independentisme ja no és patrimoni de quatre eixelebrats que cremen fotos del Borbó, ara ja és patrimoni de la gent que fa la feina de cada dia. És patrimoni del commuter emprenyat que vol que el seu país funcioni. I espereu que encara falta la sentència del TC.

dimarts, 7 d’abril del 2009

El mànager com a ...


IMBÈCIL S'ha de ser imbècil per tractar-nos com ens tractes, per discutir-nos factures de 200€ quan l'empresa t'acaba de comprar un cotxe que en val 50.000. S'ha de ser IMBÈCIL per dir-me que aquesta factura te l'emmarques. S'ha de ser IMBÈCIL per no veure que la teva manera de dirigir l'empresa ens estar amargant a tots, quan el que val de l'empresa no són els arxivadors ni els PC's si no els que et salvem el cul cada dia. Cap problema, no es farà cap acció sense la teva signatura als pressupostos. Però acostumat a signar-los amb prou temps, i no com ara que signes factures per a pagar del mes d'octubre passat. Pensa que ja tens un Director Territorial i una Directora General que t'aprecien molt, i hi haurà un moment en que la balança anirà cap el costat que menys et penses. s'ha de ser IMBÈCIL i dèspota per anar pel món com vas. Però com em van dir: A todos los cerdos les llega su San Martín. Pensa que ja n'han passat d'altres de directors i nosaltres encara som aquí. I si consideres que es el teu cortijo, recorda que estàs de prestao. Si cau el conseller, o el govern, tu al darrera. I bon vent i barca nova. Ja he decidit com resistiré a la por que intentes generar. No hem fas por, tindràs la meva feina, però no el meu respecte. Tu creus que sóc un zero a l'esquerra. m'és igual. Tu em demostres cada dia que sí que ho ets.I un amargat, i un ressentit i t'he descobert: un poruc, per això necessites bordar-nos els teus lladrucs per que no és vegi que no en tens ni idea. Et van treure d'una empresa de selecció de personal. Déus com devia ser el segon.

CONTAMINA'M: Conte curt per un dia massa llarg

CONTAMINA'M: Conte curt per un dia massa llarg

Un conte curt magnífic, m'ha recordat el de La mort m'espera a Samarcanda de les mil i una nits. Pertany al blog de l'a(nn)a, us el recomano que hi feu una ullada. Escriu molt bé.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Tremola Alonso, ves que vinc!


El motor rugeix, pugen les revolucions. Sento un zub-zub darrera el front.És el meu propi pols que s'accelera. La visió perifèrica està limitada pel casc i em fixo en els cinc semàfors. 1,..2..3..4...5 tots vermells; verd!!. L'acceleració em clava al seient, surto el primer... 300 Km/h, freno, començo a girar a dretes, BUMMBA!, acabo de destrossar un F1 contra la pared de ciment del primer revol del circuit de Montmeló.
Sento la veu del de l'estand, no problem, sir. nosotros empegzamos otra vegz. Així que torna a aparèixer la imatge a la pantalla, tornem-hi, cinc semàfors en vermell, verd! i no accelero tant, 260 km/h i em van passant tots els que tenia a darrera, aconsegueixo girar el primer revol sense estampar-me, guau, sento els 2g sobre el meu cos, 3 g, recta i peu a baix! 300 km/h i pujant, tot vibra, revolt a esquerra, començo a frenar, giro... el crock crock de la grava es sent sota el meu cos, salvo el revolt i torno a apretar l'accelerador! passo un cotxe vermell en ple revolt. Waw, aconsegueixo fer una volta sencera 1 minut 37 segons 417 mil·lèsimes. Pocs segons després m'arrisco massa i trenco l'eix xocant contra l'Alonso.
Òbviament és un simulador, però ha estat total! descarrega l'adrenalina a tope!. No hi ha com conèixer els responsables d'una fira per poder gaudir de les joguines sense fer cues :D. Per cert, molta gent a Vic, es nota que han obert el túnel de Bracons.

dijous, 2 d’abril del 2009

No para de ploure



No para de ploure. De fet ja és això la primavera. Més l'astènia i el cansament i les ganes de no fer res mentre mires com plou darrera de la finestra. Però això porta a que cada dia estigui més tancat en mi mateix. Fins el punt en que les gentades m'emprenyen, la gent que em demana l'hora m'emprenya. El fet de ser llevat amb una hora menys de bioritme m'emprenya. Sentir música no demanada al metro m'emprenya. Vull que torni el sol!. La primavera també hauria de ser l'esclat del paisatge amb totes les games del verd i el punteig dels demés colors amb tot de flors, no? Es clar que el més semblant a una flor que hi ha al meu voltant és el cactus anti-radiació de la meva companya de despatx. Déus quin panorama. Potser no és culpa de la pluja i tot és una excusa per no començar a dominar les meves pors. De fet ja seria hora, doncs es suposa que ja he entrat fa anys a l'edat adulta. Potser ja és hora de començar a recitar-me a mi mateix l'oració de la por que apareix a "Dune" de Frank Herbert


I must not fear. Fear is the mind-killer. Fear is the little-death that brings total obliteration. I will face my fear. I will permit it to pass over me and through me. And when it has gone past I will turn the inner eye to see its path. Where the fear has gone there will be nothing. Only I will remain.


Només jo romandré!


Uf...