Fa molts i molts anys els xinesos van fer una gran muralla per impedir que vinguessin les tribus nòmades del desert mongol i els ataquessin. Fa molts anys algú va decidir que sobre les cendres d'un gran país, en el bocí que li tocava com a vencedor s'alçaria el paradís dels treballadors a la terra. Extensió del seu propi paradís a la terra. El problema és que els antics habitants del gran país que havien viscut un altre experiment de paradís a la terra preferien marxar-ne a l'altre banda, on vivien els seus cosins i germans sota l'imperialisme decadent i narcisista. Com podia ser això? Sí els estaven oferint el paradís dels treballadors a la terra? Com podien protestar i fer vagues? Se'ls hauria de reeducar i millor si no els deixàvem anar a l'altre costat, no fos cas que s'infectessin d'aquesta decadència. Així d'un dia per altre es va aixecar un mur.
El mur era bonic, des d'un costat podies pintar-lo, pixar-t'hi, fer-te petons i posar nerviós al de l'altre costat. De l'altre si t'hi acostaves massa t'engegaven un tret al cap i tal dia farà un any.
Els de l'altre costat sempre emprenyant i demanant que el tiressin a terra.
Però perquè l'haurien de tirar, si els protegia dels decadents.
Però que pesats!!
Però algú va dir fa molt temps que no es podia anar contra els vents de la història. Algú es va equivocar llegint papers «Ab sofort» i...,l'endemà al matí els de un costat i l'altre van començar a cridar som un sol poble i van fer caure el mur.
9-11-89, ho vaig veure pel telenotícies i vaig veure com la presentadora de TV3 es posava a plorar d'emoció.
I com ens podem fer per a que no passin conses tan vergonyants com aquesta?
ResponEliminaOstres, no recordo el detall de la presentadora de Tv3! No m'estranya que s'hi posés: pell de gallina va ser el mínim que vam tenir els qui vam viure aquelles hores a través de la televisió (dels qui ho van viure en directe, de Berlín i Alemanya estant, no cal que en diguem res!).
ResponElimina22 anys, ja fa...
Benaurat aniversari, doncs. Jo recordo haver-ho vist per la tele també, però no amb tant detall com tu. No és lògic que en aquests temps hi hagi un element de repressió com aquest en plena Europa. Va caure pel seu propi pes. I que no es repeteixi.
ResponEliminatirantÉs molt difícil, sempre hi ha gent que vol construir murs.
ResponEliminaFerran: Em va quedar! El que no et sabria dir quina d'elles era, si l'Àngels Barceló o Mònica Huguet.
Xexu: Era el gran símbol de la Guerra Freda.
Jo hauria d'haver nascut aquell dia, però vaig anar tard i vaig acabar naixent 8 dies després! ;) Una anècdota com qualsevol altre, la meva!
ResponEliminaYáiza: Ens acabes de dir la teva edat i que et felicitem d'aquí a 8 dies?? ;-):D
ResponEliminaYáiza, per molts anys! (per si se'm passa, hehe)
ResponEliminaNo havia caigut en la coincidència de dates. El 9 de novembre, però de 1938, Berlín i la resta de poblacions alemanyes s'omplien de flames: cremaven més de 1500 sinagogues i més de 7000 comerços de ciutadans alemanys jueus.
ResponEliminaBon apunt, Alyebard.
Jo vaig ser-hi just un any abans que caigués i amb els amics que anava varem dir que si mort Franco, Espanya va entrar en la democràcia, els Alemanys de l'Est sense la Urss també trencarien el mur. Ells ens van dir que no, que trigaria molts anys. Quan va succeir ens van trucar per agrair-nos la confiança que haviem tingut amb ells. Però de debo que vist de fora, estava clarisim.
ResponEliminaEl dia que va caure el mur era mirant la tele, a casa els pares, i em vaig posar a plorar de l'emoció. L'any següent vam anar-hi de viatge de fi de carrera, i vaig picar amb un martell un tros del mur, que guardo a casa com un tresor. Tinc fotos i records inesborrables del meu pas per l'antiga RDA. Gràcies per fer-me'ls treure del cervell amb aquestes paraules!
ResponEliminaEnric H. March : És veritat, la nit dels vidres trencats! Gràcies
ResponEliminaAris: Ostres, devies ser dels últims de veure la DDR.
cantireta:Guarda'l com un tresor el tros del mur! De res!!
Quin article més interessant... m'ha agradat molt com l'has enfocat... molt xulo Alye... Per cert, records a tots... estic viva!!
ResponElimina;-)
Gràcies per recordar-nos que els murs de vegades, en comptes de protegir, ens aïllen... i que són més les coses que ens uneixen que les que ens separen...
Abraçada forta!
Ada: Bentornada!! Cert, moltes vegades els murs que aixequem ens fan més mal que servei. B7's i una abraçada!
ResponEliminaMolt bonic, un gran record per a la història, o seria una gran història per al record?
ResponEliminasurfzone: Crec que les dues coses. Gracies per passar-te.
ResponEliminaJo vaig passant per tot arreu, molt de tard, vaig llegint i, a vegades, comento :-)
ResponElimina