Only I will remain.

I must not fear. Fear is the mind-killer. Fear is the little-death that brings total obliteration. I will face my fear. I will permit it to pass over me and through me. And when it has gone past I will turn the inner eye to see its path. Where the fear has gone there will be nothing. Only I will remain.

No em faig vell, em faig més savi (sarcasme)

Mur d'Hadrien © Thierry Selva avril 2004

Northumberland, près de Housesteads Fort.Angleterre

No em faig vell, em faig més savi. Ja,ja,ja. Hi ha dies en que entenc perfectament la por que devien sentir els legionaris romans que guardaven el mur. A l'altre banda el desconegut, els salvatges. I ells els que guardaven el son de la resta de l'Imperi. De fet és un dels meus viatges pendents. Cada cop més a la llista i cada cop menys temps.  El símil és perquè vaig llegir que l'autor de la Saga "Joc de Trons" en George R. R. Martin es va imaginar el mateix per definir "el mur" que protegeix el nord dels "altres" de més enllà del mur. 

La saga m'ha enganxat i he devorat la sèrie de televisió. Si teniu ocasió la mireu o llegiu els llibres o feu les dues coses, que una no treu l'altre.

La fred del matí, -6 aquests darrers dies, m'entre esquivava universitaris borratxos que tornaven de festa o els afortunats que es grapejaven en un portal prop de casa - Rei, ja sé que dona molt de morbo, però treu-li les calces dins de casa, que fa fred. Una mica de consideració, no? - m'ha posat dins de la saga. S'acosta l'hivern -Winter is coming- és el lema d'una de les famílies nobles del regne. Ara direu, coi, si que se t'ha posat malament això de fer anys. No, gens. De fet fa temps que visc en una llarga midlife crisi, que em fa qüestionar-me moltes coses. Però també que fa que vulgui recuperar-ne d'altres que creia perdudes. 

Coses recuperades: apreciar els silencis i els somriures dels amics, mentre comparteixes un cafè. 

Començar a acceptar que hi ha coses que no es poden canviar, com el meu estimat GOS BETA, i que per tant la propera vegada que m'expliqui com he de redactar un correu electrònic, ja ni em molestarà, perquè estic arribant a uns nivells de paciència que no creia que tingués.
 Zen.

La fotografia. Ja heu vist alguna que altre mostra.

L'estudi. Alguns ja ho sabíeu, però torno a ser universitari. ( tot i que la guardiana de la cova ja em va dir que sortir a emborratxar-me els dijous, res de res, i d'arramblar alumnes de primer encara menys) 

Doncs que si veieu que baixo el ritme és que vaig més embolicat i a més estem preparant la macro-fira de la temporada, la qual cosa vol dir que poden sortir grans entrades de les aventures d'un servidor en un palau firal i com gaudeixo preparant-la. 

Una petita mostra. Al Gos Beta li va tan gran la fira i té un nivell de paranoia tal que va fer un mega-macro arxiu excel, amb tot de caselles i altres mandangues de colors per saber exactament que portava cada un i en quin estat de realització es trobava. Però l'excel en xarxa no permet que dos usuaris el tinguin obert al mateix moment per entrar-hi dades noves. Al tercer dia, al servidor hi havia nou còpies del mateix arxiu i ni ell mateix sabia quina era la bona. 

Jo sempre en el treball en grup sóc partidari del mètode West Point. S'ha de saber delegar, no s'ha de baixar al nivell de discutir als del grup en quin cos i tipus de lletra s'han de fer els correus electrònics.  Perquè es perd un temps preciós i es desmotiva l'equip. Clar que més desmotivats, ja no crec que podem arribar. Això si, la vergonya aliena que passem fa que riem molt.

El mètode West Point consisteix en: Ets un Tinent de l'Exèrcit i disposes de una corda de 8 metres, una de 6, dos pals de 4 metres, un de 10, una bandera. Com montes un màstil per a la bandera?

No us trenqueu les banyes, la resposta correcte és : Sergent, munti un màstil!!

S'ha de delegar. Zen.

Hi algú que parli xinès a la sala?

Aquest és el famós paperet que vaig omplir per a la vident xinesa que tenia a l'estand del costat. Si hi ha algú a la sala que sàpiga llegir xinès, li estaré agraït que me'l tradueixi. Més que res per saber si realment si tu colazon zen buen año dlagon o m'estaven prenent el pèl com a un xinu.

Més que res perquè el meu estimat GOS BETA comença a inflar-me allò que no sona. Sense anar més lluny avui m'ha explicat com havia d'escriure un correu electrònic. - Patètic- Tampoc és que servidor sàpiga molta informàtica i ofimàtica, però trastejo ordinadors des que vaig ajudar a construir i programar  Stonehenge.

 El gos beta és de la mateixa quinta que jo. Però el problema és que la seva memòria el traeix. Deu fer uns deu anys (quan va entrar a aquesta casa de bojos) que va confessar-me que era la primera vegada que tocava un ordinador.

I menys redactar un text coherent.

Recordeu, tot està connectat. Zen

Si tu colazon Zen buen año Dlagon

I així cada hora. Amunt i avall

Final de curs by Alyebard

Com acostuma a passar a la casa de bojos on treballo em va tocar anar a la celebració de l’any nou xinès al moll de la fusta de BCN, em plan te ha tocado. Ja l’any passat no li vaig trobar el sentit. I aquest tampoc. De fet aquesta “fira” sempre m’ha donat la sensació que és la particular festa de final de curs de la comunitat xinesa de Barcelona. Tot de nens i nenes disfressats, Un escenari gegant on a tot hora canten els hit parade en xinès, i paradetes varies de menjar i altres collonades xineses.

Any del Drac by Alyebard

Per sort aquest any no tenia al dels platerets i el bongo i la del costat era una mena de vident que et deixava triar uns paperets i com si fos allò de cal·ligrafia per nens que ja tenen les lletres dibuixades, amb un retolador/pinzell (el primer que vaig veure!) escrivies i ella segons com feies el traç i el paperet que havies triat el deia com seria l’any del Drac.

Així que vaig agafar-ho, jo punyetero que recordo que el 8 és un número de la sort a la Xina i l’agafo de la pila marcada amb el 8, el 4 no, que representa la mort i vaig fer els millors traços que sabia i el resultat va ser : Si tu colazon Zen buen año Dlagon.

Fruita by Alyebard

Com a mínim em vaig distreure una estona. De fet el Gos Beta va decidir que aquest any promocionaríem fruita i la primera cagada va ser: Com entrem un camió tràiler de sis eixos al Moll de la Fusta? Amb un conductor que ve de Lleida i servidor que és de GRO... doncs amb molta perícia per part del conductor i molta sort. Total per a deu caixes de Pera de Lleida, però –ja que aprofito lo viatge a Mercabarna m’han dit que deixi la pera a lo moll –

Segona cagada, decidir fer una acció en una cultura que no coneix el Gos Beta , i jo amb prou feines. La fruita va servir per alimentar les iaies papiròfagues residents al barri i els quatre xinesos que es van atrevir a recollir la bossa amb fruita de la promoció tots exclamaven: - Glatis, Legalo? - Sí, legalo. I a canvi em portaven coses. Desconec si a la Xina et fan un regal n’has de fer tu un altre, però em van portar un cafè, un bolígraf, i vaig menjar un platàs de fideus picants cantonesos que picaven de mala manera, però eren de gorra. Resumint, impacte de l’acció promocional a la comunitat xinesa: nul·la. Acció contra la fam al barri del Pla de Palau, un èxit. I això si que comença a ser preocupant. Aquí hi ha gana, encara que no es vulgui reconèixer.

Quines no són xineses? by Alyebard

De passada vaig aprofitar per posar un parell de varetes d’encens al Buda que tenia la paradeta muntada per a tenir bon Dharma. Així que ja ho sabeu, si us agafeu les coses tal com venen i les deixeu marxar tal com marxen, tindreu un any del Drac de conya.

I al Gos Beta que el bombin. Zen.

Remebrança - Yad Vashem

http://triangleblau.entitatsfigueres.cat

Als companys de Quim Funtané i Carme Planella que no van tornar (Justos entre les nacions)

Jo era petit, doncs segur que no devia de tenir més de deu anys, amb els meus pares vam anar a veure uns amics seus que passaven l'estiu a Palamós. Eren companys de penúries de la meva tia-àvia que va passar la frontera amb França en ple hivern, sobre l'any 1941, per a casar-se amb el seu xicot que havia fugit el 39. 

Quan va arribar a l'altre banda de la frontera, en un mas, la masovera valenciana li deia agitat, lleva't les calces. I ella sempre explicava l'anècdota rient - Què vol aquesta dona, que em sacsegi i em despulli!!??. No, el que volia era que s'estirés i es tragués les mitges xopes de caminar sobre la neu, que ella li'n donaria unes de seques. 

Al cap d'uns dies es va trobar amb el seu xicot i es van casar a la França de Vichy. 

Aquests amics ens van convidar a sopar. La meva tia-àvia ja era vídua i havia tornat altre cop a viure a Catalunya, però sense renunciar a la nacionalitat ni la pensió francesa. De fet per això havíem anat a Palamós.

Els seus amics tenien un Citroën d'aquells que en deien "tiburón" i plaques negres amb números blancs i llums grocs. M'encantava. Al costat de la matrícula tenia dos plaques petites i rodones. I el meu pare sempre deia. Veus, ell pot aparcar on vulgui i cap gendarme s'atrevirà a posar-li una multa. Eren les plaques de Gran Resistent per França i la de Grans Patiments per França (presoner de guerra)

Eren molt simpàtics i recordo que durant el sopar una dona molt gran amb els cabells blancs va dir: Sóc molt afortunada, se'm van endur l'home i el fill a la guerra i a l'infern i en van tornar els dos. Jo no vaig entendre res.

També amb el temps vaig descobrir que en el mateix vagó de tren de bestiar on s'apilonaven hi havia l'home de la meva tia-àvia, en Quim. Que en una aturada per posar aigua a la màquina del tren els alemanys el van llençar mig mort a l'andana, ple de tinya, i van decidir que no valia la pena gastar una bala per matar-lo. Uns monjos de la cartoixa, silents ells, el van curar submergint-lo en una tina plena d'aigua i zotal ( un desinfectant de galliners de l'època) fins que va canviar la pell. Li va caure literalment a tires. Llavors el van amagar una temporada fins que es va poder unir a la resistència francesa. 

Els seus companys de vagó no van tenir tanta sort, van arribar a un camp de concentració i només en van tornar uns quants, entre ells l'home i el fill d'aquella velleta.

Per que no es perdi mai la seva memòria

5 . Manaré que li erigeixin

dins els murs del meu temple

una estela que porti inscrit

el seu nom.

Això serà per a ell

millor que tenir fills i filles.

Serà etern el seu nom,

res no el podrà esborrar. 

IS 56:5

Yad Vashem

Ens queden moltes batalles...

Carregant (per passes)

Primer agafeu un cartutx de paper de la bossa de pell que porteu penjada en bandolera i mossegueu-lo pel costat que no dur el fil que el lliga. Trenqueu-lo amb les dents i guardeu la bala a les dents. Poseu la clau del mosquet en la posició mitja i obriu la cassoleta. Poseu una mica de pólvora a la cassoleta. Tanqueu la cassoleta. Poseu el mosquet vertical i poseu la pólvora per la boca del canó, poseu la bala que guardàveu a la boca i el paper del cartutx. Traieu la baqueta del seu allotjament i apreteu-ho tot cap avall. Torneu a posar la baqueta al seu allotjament. Alceu el mosquet i munteu la clau en la posició alta. Apunteu. Dispareu. Recordeu de tancar els ulls, perquè us poden entrar restes de pólvora i el fum del tret. Baixeu el mosquet i comenceu l'operació altre cop.

Sembla senzill, oi? Doncs ara imagineu-vos que no sou un soldat professional que ha interioritzat els moviments a base d'instrucció i que sou un membre del gremi dels carnissers de Barcelona. Que sou dels 400 que no han sortit fugint cap a la ciutat en veure que pujaven els famosos tercios. Uns 2.000 soldats entre mosqueters, piquers i llancers que pugen per la banda del Llobregat. Que teniu unes ganes de pixar-vos a sobre des de fa hores. Que us mana un membre de la baixa noblesa catalana o un burgés de la ciutat que en sap tant com vosaltres de fer la guerra, però ha comprat un títol de capità perquè l'uniforme de la Coronela de Barcelona llueix als saraus. Però que té prou seny per dir-vos que aguanteu el tret fins a cinquanta passes i dispareu per seccions de  companyies. De sobte com una onada d'aquelles dels camps de futbol veieu com el soroll i el fum s'acosta cap on sou vosaltres i quan arriba al vostre costat dispareu. Que  com que els tercios han disparat  des de unes cent cinquanta passes i sou darrera el mur de terra, que anys més tard serà el Castell de Montjuïc, heu tingut la sort de cara i que la primera descàrrega no ha matat ningú. 
I ells ara avancen amb el mosquet descarregat. 
El mur de llances, homes i colors que teniu davant trontolla, es sacseja i comencen a caure. 
Recordeu allò de tornar a començar? Doncs teniu temps de tornar-ho a fer un parell de cops més si no us atabaleu, doncs ells encara tenen les llances i continuen avançant. 
Però a la tercera descàrrega s'aturen i a la quarta comencen a córrer però cap a la plana. Una lliçó que un oficial espanyol no ha recordat. No es menysprea a l'enemic, encara que sigui petit. No s'ataca una posició fortificada costa amunt sense estovar-la abans amb artilleria. Encara que sigui un simple mur de terra, un fossat i una tanca de fusta.

Quan es dispersi el fum i l'olor a pólvora, sang i mort heu salvat la pell, la ciutat i el país. Comença a caure la tarda. 26 de gener de 1641.

Si fóssim un país normal, avui seria festa nacional.

Fer ninots és difícil - I -

Vaig tenir el plaer de llegir-me La Légende des nuées écarlates per desconnectar de la pressió dels darrers exàmens.  M'encanten els còmics i en especial els francesos o els italians; res a veure amb les collonades de super-herois americans. Històries ben treballades i amb una tècnica de dibuix en línia clara o no, però que són una meravella visual. Són els germans petits de la literatura, però no em negareu que a vegades les històries que expliquen donarien per a una bona novel·la. 

I per que veieu la feinada que porta fer-ne un de bon còmic us deixo al dibuixant Saverio Tenuta en una speed painting del protagonista de La légende des nuées écarlates:  "Raido, le rônin amnésique voyage en quête de son passé jusqu'au jour où il arrive dans la ville qui parle au ciel. Il y fait la connaissance de la troublante Meiki, gracieuse marionnettiste et conteuse de charme. À l'époque où les esprits de la nature règnent encore, Tenuta nous invite dans un monde onirique japonais." 

El meu reconeixement a la feinada que porta fer ninots!!