 |
| via Google |
En veure les passes a la sorra i sentir les veus de les noies que jugaven a pilota va plorar. La mar l'havia respectat altre cop. El seu cos nu era ple de salabror i les cabells plens de crostes de sal i algues. Sentia la llengua com si fos de suro, tenia sed i gana. Però va fer l'esforç d'aixecar-se i posar un peu darrera l'altre, seguint les passes. Era tant difícil tornar a Ítaca.
És una iniciativa del Blog
ResponEliminahttp://elfildelaparaula.blogspot.com/2010/05/un-fil-dimatges-i-lletres.html
Hola Alyebard!!
ResponEliminaMe n'alegro molt que hagis participat al meu bloc. M'agrada el teu microrelat!! ara estaria molt bé que també el publiquessis a El fil de la paraula, és un bloc dirigit a tothom.
Gràcies.
Un escrit preciós... Semblen les petjades de l'home invisible!
ResponEliminaAda: Gràcies. És el rastre que segueix Odisseu ;-)
ResponEliminaUnes petjades plenes d'emoció.
ResponEliminaBon relat.
"Quan surts per fer, el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg..!"
ResponEliminaaquesta cançó em recorda moltíssim als meus pares! és bonica... i el teu relat també m'agrada molt!
Montse: Gràcies i benvinguda!
ResponEliminaClara: També és part de la meva banda sonora :-); Què tal Venècia?