Dotze d’octubre. Res a celebrar

Jo pensava passar-me el dia fent el gos aprofitant que 

els colonitzadors em donen un dia de festa, tal com un 

Brassens qualsevol...

Le jour du Quatorze Juillet

Je reste dans mon lit douillet.

La musique qui marche au pas,

Cela ne me regarde pas.

Però la guardiana de la cova tenia una altra cosa programada...

Fa temps que li rodava pel cap que el petit despatx s’havia de 

convertir en la cambra de la nena. 

Es el problema de tenir parelleta.

Hi ha un moment que els has de separar. 

I jo, burro de mi, pensava que tenia molt, molt de temps per endavant.

Posem, quan li comencin a créixer els pits i vulgui un espai per a ella.

Il·lús.

El gran ara comença a tenir deures i la petita,

com a bona fèmina,

li dona per jugar amb tota la parada de barbies, winxs, 

i demés nines just quan l’altre ha d’estudiar. 

El resultat normal és: - Mamaaaa, la M. no em deixa fer els deures

 – Maamaaaa, el tete no em deixa fer una aventuraaaa.

I clar, a la guardiana de la cova li va venir la urgent necessitat 

de remodelar cambres i canviar les coses de lloc. 

Ja fa dies que va aparèixer i em diu: He anat a comprar mobles 

per la nena. Merda! 

Això vol dir, que adéu despatx. És a dir, adéu a l’últim racó de 

casa on em podia refugiar amb les meves cabòries. 

Llavors va venir la fase desembaràs:

- He vist uns prestatges de color 

cirerer al Bauhaus, que els d’IKEA només els fan en blanc.

(traduït del femení al masculí vol dir: Ves al Bauhaus, 

troba els prestatges que t’he descrit de manera 

superficial, munta’ls i trasllada tots els llibres 

del despatx al menjador.) 

Així es va fer...total no ha de ser pitjor que 

muntar uns d’IKEA.

I tornant al 12-O. 

lleva’t - mmm, vull dormir més, que ahir vaig

aprofitar per estudiar fins les dues.

És que soc UOCu, però això és una altra història.

Però si et vaig dir fa dies que avui mouríem els 

armaris 

(traducció masculí al femení: 

devia posar cara d’escoltar-te,

però no recordo res d’això, glups)

Així que després de buidar de tot i més 

– ei, mira el CD de Farinelli que no trobava-

i si llencem aquestes bosses que ja no portes? 

I si es tornen a posar de moda? Perquè 

guardes aquesta samarreta vella?

 – coi, la meva samarreta de la sort!-  on deuen ser els 

meus calçotets de la sort per a sortir a lligar?...

Bé, ara es tracte de moure un armari en una altra cambra,

que està en angle recte a la de l’armari 

i que té el sostre més baix.  no passarà i per tossudes les 

ripollesses. 

Però de moment les possibilitats de canvi de la matèria de la 

física quàntica no són aplicables als armaris.

Així que després de demostrar-li empíricament que no passava, 

es va aplicar el pla B: desmuntar-los.

Sembla senzill, però els dissenyadors de mobles tenen la mania 

d’amagar els cargols, visos 

i demés coses que aguanten les estructures en els racons més

insospitats. 

Això vol dir que per a desmuntar els laterals has de treure primer

els calaixos i per a treure els calaixos has de desmuntar les portes.

Arggg. 

I precisament el dia que el necessites el tornavís elèctric s’ha quedat 

sense bateria. 

Doble Arggg.!

Així que ha base de petites recarregues, entre porta i porta, 

entre lateral i sostre i base aconsegueixo desmuntar-lo,

traslladar-lo i muntar-lo. 

Crec que en aquest moment ja estic deshidratat, 

doncs suo per tots els porus des de fa hores.

Finalment els dos armaris són a les seves respectives noves cambres,

ara només falta moure l’armari cantoner

d’un costat a l’altre. I sense buidar!!.

Recordo haver llegit que es té més força a les cames que als braços, 

així que faig una mica d’espai, mi recargolo, m’assec a terra i a força 

de cames el vaig movent mil·límetre a mil·límetre.

Llavors toca fer-li el gir. 

Aquest cop amb els braços i fent baixar tot el santoral i totes les

divinitats greco-romanes i egípcies. 

no estàs content de tota la feina feta? em diu la guardiana de la cova.

Sí, molt, però tinc agulletes a llocs que no sabia que podia tenir-ne. 

I arriba la matinada del tretze, sona el despertador i tot fent el commuter 

me’n vaig al despatx.

A veure quina cabronada m’ha preparat el Gos Beta i el No mànager.

Zen.

El valor de les coses - conte Zen-

Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, no faig res bé, que sóc maldestre i fins i tot estúpid. Com puc millorar? Què puc fer per a que em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre el meu propi problema. Potser després... i fent una pausa afegí. Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i potser et pugi ajudar.

E..encantat, mestre- va quequejar el jove però va sentir que altre cop l’havien menyspreat i les seves necessitats postergades.

Bé – va dir el mestre. Es va treure un anell que duia en el dit petit de la mà esquerra i donant-lo al noi. Afegí – Agafa aquest anell i pren el cavall que hi ha afora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per a poder pagar un deute. Es necessari que n’obtinguis per ell la major quantitat possible, però no n’acceptis menys d’una moneda d’or. Marxa ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El noi agafà l’anell i partí al galop.

Només va arribar, va començar a oferir-lo als mercaders. Alguns se’l miraven amb interès, fins que el jove els deia el que pretenia obtenir-ne per ell.

La majoria se‘n reia, i només un dels mercaders més vells va gosar dir-li que per aquell anell, com a molt podria obtenir-ne un dotzena de monedes de bronze o com a molt un parell de monedes de plata.

Després d’oferir la joia a tota persona que es creuava amb ell pel mercat – més de cent – i abatut pel seu fracàs, tornà cavalcant cap a casa del mestre.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix una moneda d’or, la podria donar al mestre per alliberar-lo de les seves preocupacions i llavors així rebre el seu consell i ajuda.

- Mestre- va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que m’heu demanat per l’anell, com a molt hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pogués enganyar a ningú respecte el vertader valor de l’anell.

- És molt important això que acabes de dir, jove amic- va contestar somrient. Primer hem de saber el vertader valor de l’anell. Torna a cavalcar i ves a casa del joier. Qui millor per saber-ne el valor, no? Digues-li que quant te’n dona per ell, però de cap manera acceptis de vendre’l per més que insisteixi. Torna amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar

El joier va examinar l’anell, el va pesar, el va mirar amb precisió. Llavors li va dir:

- Digues al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de cinquanta vuit monedes d’or pel seu anell.

- Cinquanta vuit monedes??!! –va exclamar el jove.

Sí- va replicar el joier- Jo sé que amb més temps podríem obtenir-ne més de setanta, però no ho sé... si la venda és urgent...

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.

Seu – va dir-li el mestre després d’escoltar-lo – Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, nomes pot avaluar-te vertaderament un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor?

I dient això, va tornar-se a posar l’anell en el dit petit de la seva mà esquerra.

Desvirtualització, pluja i demés bestieses firals

Diuen que per la Mercè sempre plou, perquè Santa Eulàlia plora. I com que Igualada era antic carrer de Barcelona també li ha tocat el rebre. No ha parat de ploure. La fira va ser normal, sense cap incursió sorpresa del Gos Beta ni del No mànager. I a més d’arreglar el món amb els companys d’estand vaig tenir ocasió de desvirtualitzar-me per primera vegada i vaig conèixer a l’Emma# que és igualadina. Petem la xerrada sobre fotografia ( una de les seves passions) compartint un cafè. 

Tornant cap a casa i fent cua al túnel del Bruc que està en obres rememoro al timbaler. No m’estranya que els quatre somatens d’Igualada i de Manresa aturessin una divisió francesa. És el lloc perfecte per a una emboscada.

La resta de la setmana consisteix en fer zen per no matar ningú. 

Llavors m'envien a la Fira de Sant Miquel de Lleida. Em passo tots els dies esquivant el Gos Beta i el No mànager. Per sort no plou. I la famosa línia RDSI va arribar a temps. Com sempre, l'única cosa bona de les fires són els que orgullosos del seu producte venen amb nosaltres a presentar-lo i a vendre'l. Ells són l'exemple de qui es lleva aviat. No com altres.

Per cert, avui he vist una factura de 3.000 € d'un amic del No mànager per a fer un publireportatge de la fira i poder enlluernar al Conseller. Jo em pregunto, perquè vaig estar fent fotos de tots els actes? Unes 400 fotos. 

Hi ha dies en que un voldria ser Danès ( un dels països del món amb la taxa de corrupció més baixa del món). O poder rebentar alguns a hòsties sense cap altre conseqüència que tenir un lleu cansament al puny l'endemà.

Oncle Sam - relats conjunts-

Pòster de reclutament,  personificació dels EUA,  1917.

No m’ha sorprès gens. Ha arribat a casa borratxo i a anat repartint cops de cinturó a tots. La mare calla i s’amaga a la cuina que fa olor de col com tots els minsos apartaments de lloguer d’aquesta escala. I la dels veïns. I la de tot el barri. Manhattan .

Quan s’ha calmat i ha dormit la mona m’he barallat amb el meu germà gran que arribava de la feina. Resultat, un ull de vellut. És el problema de ser el mitjà. Sempre reps per totes bandes.

M’ha germana gran ha arribat més tard que de costum i l’he sentida com es discutia amb la mare. Diu que ja no devem res al cansalader i s’ha passat la nit fent gàrgares, rondinant i escopint.

El senyor Giacommo, diu que no se’ns ha perdut res a Europa, que ja s’ho faran, que per això vam fugir-ne i ens van tancar un any a l’illa d’Elis fins que els d’immigració ens van deixar baixar. Ell va perdre la filla petita en l’internament. Per això encara està emprenyat amb Ells, però jo li dic que ja som Ells. Sinó que hi fem aquí? 

Ahir vam anar a l’impremta a recollir diaris per a vendre. L’irlandès que ens don els paquets ens diu el que hem de cridar per que ens el comprin a nosaltres i no a la competència. 

No em puc queixar. Jo tinc una bona cantonada, prop de Wall Street. 

La vaig guanyar a cops de puny a un romanès fa un parell d’anys. És pensava que podria perquè era més baixet. Però aquest estiu he crescut més i els pantalons em curtegen. L’irlandès ens diu Lusitania sunk by a submarine!

En Pomel, un dels altres repartidors, em diu que això segurament serà la guerra.Se me'n fot.

Al cap d’uns dies m’acosto a l’oficina de reclutament. He vist un munt de cartells que ens reclama a fer-ho.

Quan tens, noiet? Em diu el reclutador de l’Armada, - vull entrar a la marina, com a mínim a veure món, disset.

-Espera’t a l’any que ve. -Però ja s'haurà acabat la guerra!

Marxo emprenyat cap a casa i em tornen a apallissar pel camí. Aquest cop són dos pillastres jueus. Com que fa uns dies vam anar al seu barri a robar pomes...I a casa, més.

Torno a l’oficina de reclutament.  Aquest cop hi ha un altre oficial, no és de l’armada. Duu un uniforme semblant als de terra, però  la seva mirada és més ferma. I una insígnia amb un globus terraqüi i una àncora. Els de terra duen dos fusells creuats, això ja m'ho sé.

Què vols? -Allistar-me.

Allistar-me, senyor. I em cau la primera hòstia. Allistar-me, senyor!.

- Signa aquí. Tens divuit anys a partir d’aquest moment. - Gràcies. Patàm. Gràcies, senyor. -Gràcies, senyor! 

Benvingut al Cos de Marines. Ja saps que anem a la guerra? -Sí, senyor! Pitjor que a casa no serà.

Avet Verd. Alexandra Grebennikova: "Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Avet Verd. Alexandra Grebennikova: "Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Bucle tancat

Com veieu en la imatge he caigut dins un cercle viciós o bucle tancat.

Primera hora del matí. Per a una fira propera necessitem una línia RDSI per a una ràdio que en  farà un programa especial des d’un estand.

No tindria res d’estrany si no visques en aquest fabulós món laboral paral·lel i surrealista. 

No deixa de ser un servei de la fira, no? Doncs en condicions normals jo els diria als de la fira. Vull una línia RDSI per aquest estand des del dia tal al qual. I que em facturin el servei i punt.

No, us equivoqueu. Les coses senzilles no tenen gràcia. Com ja haureu deduït el Gos Beta vol que la contracti jo directament.

Truco a Timofònica(telefònica) al 1004. Em surt una màquina i jo li vaig contestant amb veu alta i clara i en castellà, que si no, no ho entén Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més. Llavors em passo vuit minuts sentint la musiqueta fins que un llatinoamericà entre fressa d’estàtica em contesta. En prou feines ens entenem però aconsegueixo el número per a demanar l’RDSI. És un 902, si vols alguna cosa, paga.

Nova màquina que em demana que canti el meu número de telèfon i jo que torno a  Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més.

Finalment al cap d’uns sis o set minuts s’atura la musiqueta i em surt l’opció: Si quiere ser atendido en castellano diga: castellano, si quiere ser atendido en catalán diga:(jodase) catalán. O miracle! Catalán. Al cap de més musiqueta una veu humana. Li demano el que vull i després de consultar em diu que ella no pot fer-ho doncs som grandes clientes (??) i he de trucar a un altre número.

Tornem-hi. Un altre màquina i Nueve, tres, cinco, cinco , dos i molts números més. Llavors que marqui opción 1 i jo que marco i llavors...

Su petición no puede ser atendida. Por favor llame al número 1004 donde será cursada su petición.

Ja hem fet la volta a la roda. Torno a trucar al 1004 i després d’un quart d’hora aconsegueixi-ho parlar en català amb una noia. Li explico que sóc dins un bucle tancat. Amablement s’ofereix a passar-me directament la trucada saltant-me la màquina però m’avisa. Són més de les 13 i segurament ja han plegat. (coi, quin horari d'atenció al públic, no és de 24 hores?). Al cap d’una estona el telèfon fa tut, tut, tut, tut,....

Demà serà un altre dia. Demà em tornaré a barallar amb una màquina, una empresa de telefonia i els cercles viciosos. Però jo acabaré tenint una línia RDSI pels meus c.....

Llàgrimes somes

Avui tinc les llàgrimes somes. És a dir, amb el neguit de plorar però sense acabar de sortir. L'expressió és del català que es perd, ja només la sento en boca de la meva mare. Com d'altres paraules.
Fa dos dies que em tancaria a plorar, però com a quasi tots els de la meva generació em van criar amb allò de: Els homes no ploren.
Però a la que tingui un moment em deixaré anar, per fer net. La pressió a la feina està arribant al meu límit. A tall d'exemple, amb veu molt suau he respost a una persona que no tenia ganes de contestar-li perquè la resposta seria fora de lloc. I ell anar punxant: Si m'has de dir alguna cosa m'ho dius a la cara! -Doncs quant cregui que és el moment. Ara no. 
Sort que tot arriba, fins i tot el divendres. 
I la imatge de dalt m'ha arrencat un somriure.
Si les coses no van bé (right) gira a l'esquerra (left). I he recordat una dita marinera: No et queixis per on bufa el vent, orienta la teva vela.


Així que aprofitaré el cap de setmana per agafar-m'ho d'altre manera.
Potser giraré a l'esquerra :D