dimarts, 27 de setembre de 2011

Oncle Sam - relats conjunts-

Pòster de reclutament,  personificació dels EUA,  1917.


No m’ha sorprès gens. Ha arribat a casa borratxo i a anat repartint cops de cinturó a tots. La mare calla i s’amaga a la cuina que fa olor de col com tots els minsos apartaments de lloguer d’aquesta escala. I la dels veïns. I la de tot el barri. Manhattan .
Quan s’ha calmat i ha dormit la mona m’he barallat amb el meu germà gran que arribava de la feina. Resultat, un ull de vellut. És el problema de ser el mitjà. Sempre reps per totes bandes.
M’ha germana gran ha arribat més tard que de costum i l’he sentida com es discutia amb la mare. Diu que ja no devem res al cansalader i s’ha passat la nit fent gàrgares, rondinant i escopint.
El senyor Giacommo, diu que no se’ns ha perdut res a Europa, que ja s’ho faran, que per això vam fugir-ne i ens van tancar un any a l’illa d’Elis fins que els d’immigració ens van deixar baixar. Ell va perdre la filla petita en l’internament. Per això encara està emprenyat amb Ells, però jo li dic que ja som Ells. Sinó que hi fem aquí? 
Ahir vam anar a l’impremta a recollir diaris per a vendre. L’irlandès que ens don els paquets ens diu el que hem de cridar per que ens el comprin a nosaltres i no a la competència. 
No em puc queixar. Jo tinc una bona cantonada, prop de Wall Street. 
La vaig guanyar a cops de puny a un romanès fa un parell d’anys. És pensava que podria perquè era més baixet. Però aquest estiu he crescut més i els pantalons em curtegen. L’irlandès ens diu Lusitania sunk by a submarine!
En Pomel, un dels altres repartidors, em diu que això segurament serà la guerra.Se me'n fot.
Al cap d’uns dies m’acosto a l’oficina de reclutament. He vist un munt de cartells que ens reclama a fer-ho.
Quan tens, noiet? Em diu el reclutador de l’Armada, - vull entrar a la marina, com a mínim a veure món, disset.
-Espera’t a l’any que ve. -Però ja s'haurà acabat la guerra!
Marxo emprenyat cap a casa i em tornen a apallissar pel camí. Aquest cop són dos pillastres jueus. Com que fa uns dies vam anar al seu barri a robar pomes...I a casa, més.
Torno a l’oficina de reclutament.  Aquest cop hi ha un altre oficial, no és de l’armada. Duu un uniforme semblant als de terra, però  la seva mirada és més ferma. I una insígnia amb un globus terraqüi i una àncora. Els de terra duen dos fusells creuats, això ja m'ho sé.
Què vols? -Allistar-me.
Allistar-me, senyor. I em cau la primera hòstia. Allistar-me, senyor!.
- Signa aquí. Tens divuit anys a partir d’aquest moment. - Gràcies. Patàm. Gràcies, senyor. -Gràcies, senyor! 
Benvingut al Cos de Marines. Ja saps que anem a la guerra? -Sí, senyor! Pitjor que a casa no serà.

15 comentaris:

  1. Mil-i-un motius deuen conduir a les persones a allistar-se per anar a fotre trets per aquests països del món. I el que expliques segur que deu ser el viu retrat d'alguna d'aquestes.

    Bo, bo, molt bo!

    ResponElimina
  2. Realment bo em recorda a l'Scorsese...segurament deuria ser així, ara, sense els americans, hitler hauria durat més...

    ResponElimina
  3. Vaja, i ens estranyem que els soldats siguin tan violents i se'ls descobreixi fent coses poc nobles a presoners. Amb una trajectòria així, no quedar-se mig tocat i entendre la violència com a companya és totalment impossible. Molt ben narrat, i bona història!

    ResponElimina
  4. M'ha fet recordar la breu història d'un espanyol de Valladolid que va anar a lluitar amb la UÇK.
    No en recordo el nom, però sé que es va mobilitzar l'ambaixada i la OTAN per treure'l d'allà.
    Val a dir que els de la UÇK eren els primers en no voler un paio que no tenia formació militar, no sabia el seu idioma i només s'havia allistat per superar una ruptura amorosa.

    ResponElimina
  5. Genial com sempre i molt ben escrit, com sempre.

    ResponElimina
  6. Se't dóna bé a tu això dels relats amb caràcter bèl·lic, bé, i els relats "per se"!

    ResponElimina
  7. No tothom està fet per anar a la guerra, o entrar a l'exèrcit o al cos de mossos d'esquadra. No dic que necessàriament calgui un passat així... però és un perfil concret, que potser ve de sèrie, o potser te'l fan de camí, com és el cas del teu protagonisme. Bon relat, senyor!

    ResponElimina
  8. Felicitats, un bon relat vitalista.

    ResponElimina
  9. Té moltes lectures el teu relat. Una d'elles, la de la disciplina estricta que ens fa fugir. M'ha agradat les diverses idees i el seu desenvolupament.
    No coneixia el teu blog. Vaig a fer un volt. Gràcies!

    ResponElimina
  10. Boníssim relat.
    Suggereix tantes coses, motiva tants aspectes a destacar, tantes preguntes a contestar... dedueixo que en molts casos reflecteix la realitat de molts moments d’ahir i d’avui.

    ResponElimina
  11. El pobre ja ha anat a la guerra ben entrenat.

    ResponElimina
  12. M'has dit que el meu relat era magnífic però mira sincerament el teu és molt millor que el meu...escrius de conya! i quina història de cops...

    ResponElimina
  13. El porquet: Sí, a vegades és millor anar a la guerra que quedar-se a casa.
    Aris: Sí, té un aire a Erase una vez Amèrica.
    ricderiure: Com molts. Gràcies
    XeXu: La guerra és la guerra. No té cap sentit i si a sobre et deshumanitzen abans.
    Josep: La teva història dona per a tot un relat!
    Jpmerch: gràcies!
    Theresia Kalogeropoulos: Aduladora ;-)
    Yáiza: De fet tot entrenament militar està pensat per a que no pensis, només reaccionis. Gràcies!
    montse: Gràcies, Montse.
    Pilar: Gràcies Pilar, i benvinguda. Remena tant com vulguis, és un calaix de sastre!
    Quadern de mots: Sempre s'han donat motivacions molt rares per anar a la guerra. Gràcies.
    Rafel: I probablement seria us supervivent nat!
    Elfreelang: El teu relat em va agradar! Aquest a sortit així. Gràcies.

    ResponElimina
  14. Gràcies a tots pels vostres comentaris

    ResponElimina