dilluns, 12 de setembre de 2011

L'endemà és el que compte

Barcelona,  1714


Plora, Pàtria, els qui t'han imaginat i somiat lliure.

Ripoll, 2011



Sempre ens queda l'esperança, com els barcelonins que el 12 de setembre de 1714 van tornar a posar-se a treballar com si no hagués passat res, per a gran sorpresa del Duc de Berwick.

12 comentaris:

  1. Hui, la cosa està més complicada, vull dir allò de posar-se a treballar.

    ResponElimina
  2. home, es que l'hipoteca es té que seguir pagant encara que et fiquin a la presó i no et donguin l'independència....

    ResponElimina
  3. Tenim molta feina a defensar la nostra llengua: tenim molts catalans que no la parlen, ni la respecten, entre altres coses perquè escolten massa mentides de la Cope o derivats. Ho sé perquè m'els trobo i hi parlo. Quanta feina que ens queda!! Així que som-hi i sense defallir!

    ResponElimina
  4. Fer-se l'orni no compta, amb els que malmeten la llengua que ni parlen ni volen entendre! Millor treballar, servir d'exemple, i resar als sants que defensen causes com les nostres, per anar tirant, amb la senyera ben alta, of course!!

    ResponElimina
  5. Cal treballar molt, massa, potser més que aleshores. De vegades penso que només reaccionem de veritat quan ens foten una punyalada forta. No sé si ens en sortirem...

    ResponElimina
  6. Potser és perquè intento ser optimista, però em sembla que com més ens maltractin i com més tensin la corda, més a prop estarem nosaltres de ser un país lliure. Ara toca estar units, persistir i defensar el nostre país i la nostra llengua davant d'atacs de tercers. Tot arribarà o això espero.

    ResponElimina
  7. els qui t'han imaginat i somiat lliure...

    ... ho continuaran fent!
    i esperem ser-ne més cada cop!

    ResponElimina
  8. Hi haurà un l'endemà que enllaçarà amb el 10 de setembre de 1714, n'estic convençut. Fins aquell dia, molta feina per part de tots per convertir aquest període de segles en una pausa, una de massa llarga però només una pausa.

    Visca Catalunya!

    ResponElimina
  9. serà possible?
    jo per si de cas seguiré batallant cada dia...
    perquè els qui ho haurien de fer no ho faran...

    ResponElimina
  10. Cada cop que sento que els catalans es van posar a treballar el 12 de setembre sento pena i ràbia.

    Un poble normal, combatiu i ambiciós s'hagués tirat a la muntanya a fer guerra de guerrilles.

    Però no, nosaltres a obrir la botigueta que això no ha estat res.

    I així ens va, que després de cada enculada continuem aixecant la persiana com si no hagués passat res.

    Som uns subnormals.

    ResponElimina
  11. Jpmerch: És més una crida a la superació diària.
    Aris: Tens tota la raó, l'endemà de la independència continuarem pagant la hipoteca.
    Cristina: Cert, hi ha molt a fer encara, però totes les gotes compten per omplir la pica.
    cantireta: Si no ens defensem nosaltres, qui ho farà?
    carina: No s'ha de perdre mai l'esperança. Si llencem la tovallola nosaltres ningú vindrà a ajudar-nos.
    Barcelona m'enamora: Quan més curts ens lliguen més fort mosseguem!!
    clara: I cada dia més
    Ferran: Una senyora pausa! però de moment no han pogut amb nosaltres.
    Peròquèdius!: És la força de cada un la que canvia el país.
    Pere Llufa: Sí i no. El Duc deBerwick no va permetre que es fessin saquejos a la ciutat, tot i que podia autoritzar-ho ja que havia obert bretxa a la muralla ( seguin els costums de guerra de l'època). Es va enterrar els morts i es va seguir endavant. Els Mossos d'Esquadra es van crear per lluitar contra els que van anar a fer guerra de guerrilles, però cal tenir en compte que el país portava ja 9 anys de guerra d'ocupació i molts van optar per l'exili a Àustria.
    El que cal començar a explicar és la brutal ocupació borbònica.

    ResponElimina
  12. Del blog: perabonspatricis.blogspot.com
    la realitat del país sotmès dels anys posteriors no fou precisament falaguera. Alguns bons patricis, a més, no només no obriren les seves botigues l'endemà, com si res s'hagués esdevingut, sinó que continuaren la lluita contra els ocupants i els traïdors en defensa de la llibertat i la sobirania d'aquest país. Entre 1719 i 1720 diverses partides de guerrillers mantenien la lluita, infringint baixes importants amb els seus atacs desendreçats a l'exèrcit d'ocupació i impedint-ne la recaptació d'impostos.

    Les instruccions als seus subordinats del Capità general, la màxima autoritat reial al país, eren clares al respecte: "está mandado que a los catalanes a quienes se coxa con las armas en la mano les ahorque y que así lo haga executar". A més d'empresonar covardament les mares i les dones dels guerrillers, els caps borbònics enviaven sistemàticament a la forca els presoners vius i morts. Després de la captura d'alguns bons patricis a Igualada la tardor de 1719, encara insisteixen "que haga ahorcar luego como le tengo mandado todos los que tiene ahí presos de la última refriega, y que los haga colgar de un pie en los árboles que hay en el camino, de ahí a Martorell".

    Durant la primavera de 1720, en una escalada repressiva cada vegada més refinada, les sentències de l'Audiència contra els guerrillers capturats especificaven que l'execució havia d'anar precedida d'una tortura elaborada, abans d'arribar, i al mateix lloc de l'execució, de manera que la mort no fos ràpida: "que por el camino se les cortase una mano, y después la otra, atenaceado, y sobre el cadalso las orejas antes del degüello, lo que se practicará después de su muerte".

    ResponElimina